El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Política
21/04/2013

Un estrany futur

Per Joan Carles Gallego Herrera


El retrocés democràtic i la profunda crisi social que s’ha imposat després de la fallida del sistema financer internacional, que va provocar la crisi econòmica del 2007-2008, estan dibuixant un horitzó estrany, que no té res a veure amb el model de progrés social que havíem projectat i que anàvem construint les darreres dècades. Així ho explica Josep Fontana en el seu darrer llibre (El futuro es un país extraño, Barcelona, Ed. Pasado & Presente, 2013), en què repassa les causes que ens han dut on som.

La història semblava ser una línia d’avenç econòmic i social continuada, amb alguns daltabaixos, que ens portava pel camí del que hem titllat de progrés social. Els darrers 250 anys han experimentat el més ràpid ritme de creixement econòmic i progrés social de la humanitat. Fontana ens relata com el procés d’avenç de les llibertats i del benestar de la majoria de la població ha estat el resultat de moltes lluites col·lectives. No ha estat cap concessió dels grups dominants, sinó conquestes fruit de moltes lluites, especialment protagonitzades pels treballadors, que van aconseguir arrencar millores en les condicions de treball i de vida. Les llibertats i l’estat del benestar han avançat associats, en molt bona part, a l’evolució del moviment obrer i a la força negociadora dels sindicats.

Avui, les classes dominants, que disposen del poder econòmic i controlen el poder polític i mediàtic, que exerceixen l’hegemonia ideològica, cultural i política, no necessiten fer més concessions i tenen la força suficient per retrotreure moltes de les concessions fetes els darrers anys. Estan aprofitant la caiguda de l’activitat econòmica, provocada per la fallida del sistema financer, per accelerar el procés d’acumulació de poder i riquesa. Volen augmentar la taxa de guanys a partir de l’abaratiment del cost del treball i la mercantilització dels drets de ciutadania, per això ataquen els drets laborals i sindicals, i imposen les polítiques d’austeritat pressupostària.

La desigualtat social creix a partir de la reducció impositiva de què gaudeixen (o imposen a través del frau i l’elusió) les grans fortunes i grans empreses, de la privatització dels serveis públics, de la limitació del dret a la negociació col·lectiva i de les dificultats per exercir l’acció de tutela sindical, la pèrdua de capacitat adquisitiva de sous i pensions, i els alts nivells d’atur. La desigualtat i l'afebliment de les llibertats són paral·leles; per això els governs limiten drets i llibertats, siguin individuals, com l’accés gratuït i universal a la justícia, o col·lectius, com limitar l’exercici de la protesta.

Si totes les conquestes socials són fruit de lluites i mobilitzacions enfront del poder dominant, que ha acabat cedint, es fa evident que per tornar a guanyar bona part dels avenços que havíem assolit i conquerir nous drets calen noves lluites. Acumular la força necessària per canviar la situació. Cal fer-ho amb noves formes i mètodes, i han de generar consciència social per pressionar els canvis. La injustícia no permet resignar-se. La mobilització social ha de confluir amb una proposta política que transformi la realitat. Si no, el risc és generar frustració. A més de resistir els atacs contra el drets i les llibertats, cal donar pas a la construcció de propostes alternatives, creïbles i possibles, de govern al servei de la justícia social. La mobilització necessita un horitzó polític per créixer, per ser útil, per arrencar conquestes.   

El futur és un país estrany, ens diu en Josep Fontana. Però és un futur en construcció i podem contribuir a dotar-lo de sentit. També dependrà de tots i totes nosaltres. Si som molts, forts, organitzats, units, podem escriure les pàgines d’aquest estrany futur que ens està esperant.



Compartir a:

Comentaris
 


Comentari de Antoni Ferret i Soler
22/04/2013


Molt d'acord. Però dues consideracions. Primer que, els darrers 250 anys sí, però els darrers 30 anys NO hi ha hagut progrés social sensible, sinó estancament amb tendència a perdre. Segon que això darrer ha tingut uns culpables, que ho han d'alguna manera permès: els partits socialistes, amb la seva claudicació, i, en part, també, els sindicats, que han moderat la seva lluita.
 







icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

La teva privacitat és important

Utilitzem galetes (cookies) pròpies i de tercers per analitzar el web, permetre el funcionament d’un xat, donar suport i resoldre dubtes dels usuaris, personalitzar les opcions de navegació per a la nostra web i oferir la possibilitat de compartir i d’interactuar amb les xarxes socials. Mitjançant l’acceptació d’aquesta informació, se n’accepta expressament l’ús. En tot cas, es pot obtenir més informació sobre la nostra política de galetes o saber com deshabilitar-les o desactivar-les amb la informació que es mostra aquí.