El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Política
26/12/2016

Any de traspàs

Per Joan Carles Gallego Herrera



El 2016, any de traspàs, any bixest de 366 dies, un dia més que l’any comú, que allarga la consciència sobre els problemes i els reptes socials i accentua la urgència de la resposta. La situació econòmica, social i política evoluciona i canvia, però evidencia la necessitat de reforçar la capacitat organitzativa, propositiva i d’acció si volem plantejar-nos transformar la realitat. Per això, ara que l’any s’acaba, fer-ne el balanç permet analitzar on som i avaluar com estem, per adequar estratègies si cal i organitzar l’acció.  

Enguany, els indicadors macroeconòmics mantenen els símptomes de recuperació que van aparèixer el 2015, tot i que mostren amb major claredat les febleses i incerteses d’un patró de creixement que reprodueix el model previ a la crisi. Sens dubte el lent i insuficient ritme de creació d’ocupació, però sobretot la baixa qualitat de la que es crea, són l’evidència dels límits i febleses d’un creixement que no es basa en una producció de major valor afegit, ni en la innovació en processos i productes, ni en la modernització empresarial. És precisament la irracionalitat d’un model de relacions laborals, injust i caduc, el que és a l’origen d’aquesta realitat. Són la precarietat i els baixos salaris, i la manca de participació dels treballadors en les estratègies empresarials, la principal rèmora que dificulta, tant l’aprofitament de la qualificació i l’impuls de la innovació, que necessita l’estabilitat laboral per arrelar, com la consolidació d’una demanda interna, solvent que requereix un augment general de la renda disponible de les llars.   

El 2016 mostra en tota la cruesa que els mecanismes de redistribució de la riquesa creada no funcionen. En un marc on el PIB creix per sobre del 3%, la pobresa a Catalunya s’instal·la en el 24,5%, més del 30% si ens referim als menors de 16 anys, i la pobresa laboral supera el 12%. Tot i que l’atur està disminuint encara afecta al 15% de la població activa, una xifra escandalosa que es converteix en insofrible quan més del 50% ho és de llarga durada i també més del 50% no disposa de cap tipus de cobertura de protecció o subsidi. Una realitat que per fer-hi front necessita derogar les reformes laborals per assolir nous equilibris de poder en el món del treball, on podem disputar un repartiment just de la riquesa que el treball crea i garantir drets i tuteles als treballadors i treballadores; i redefinir i impulsar polítiques de protecció social més justes i potents i la millora dels serveis públics, que evitin l’exclusió social i afavoreixin la igualtat efectiva.

Però el 2016 ha estat també un any d’importants canvis en l’escenari polític, tant a Catalunya com a Espanya. Vam estrenar l’any amb Govern a Catalunya i l’acabem amb Govern a l’Estat. Nous governs en escenaris polítics diferents, però encara amb polítiques invariables. A Catalunya es constata una certa paràlisi de l’acció de govern en relació amb les respostes als problemes socials acumulats durant aquests anys de polítiques de retallades. Malauradament el projecte de pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2017 no hi dona resposta suficient. Ni aborda un major esforç fiscal, aprofitant les competències pròpies, que permetrien un important marge d’actuació per augmentar els ingressos en més d'1.000 M€ i revertir retallades i recompondre drets, en especial als serveis públics d’educació, salut o atenció a la dependència i en les condicions laborals dels empleats i empleades públics, promovent així creació d’ocupació i riquesa, i fer una aposta per la industrialització i recuperació del ritme inversor del sector públic. La renda garantida de ciutadania, reivindicació sindical i social per fer front a la pobresa i l’exclusió social, segueix empantanegada en la manca de compromís polític i pressupostari del Govern malgrat la insistència i la pressió sindical i social.

Mentrestant, a l’Estat, un Congrés dels Diputats més plural ha de permetre forçar canvis en les polítiques laborals, socials, fiscals i democràtiques i exigir que s’obri un espai on es pugui negociar una solució política a la relació entre Catalunya i Espanya que prevegi el vot de la ciutadania amb plena validesa i efectes legals. Però el Govern de l’Estat manté, a hores d’ara, les seves posicions numantines en relació amb les polítiques dels darrers anys. Cal situar a l’ofensiva l’exigència de diàleg i negociació que permeti canviar les orientacions de les polítiques i concertar mesures i accions que donin resposta als reptes en relació amb l’ocupació, salaris i pensions, que sens dubte requereixen una reforma fiscal integral, justa i progressiva que inclogui un pla de lluita i persecució del frau fiscal. Sens dubte caldrà revertir la deriva antidemocràtica que obvia la separació de poders i menysprea la negociació.   

I aquest any de traspàs que és el 2016 també ha tingut correspondència en l’acció sindical. El sindicalisme, en especial el model confederal i de classe que representa CCOO, certifica la seva existència i capacitat d’actuar. Una de les estratègies dels poders ha estat aprofitar la gestió neoliberal i autoritària de la crisi per posar fi, també, a la capacitat d’organitzar-se autònomament dels treballadors i treballadores per exercir el conflicte social i disputar drets i riquesa. No s’ha aconseguit: malgrat els intents, el sindicat avui és viu i fort. La negociació col·lectiva sectorial a Catalunya dona cobertura a més del 86% dels treballadors i treballadores, i més del 57% dels convenis mantenen viva la clàusula d’ultraactivitat. Hi ha però, un 1,5% de treballadors i treballadores, 33.682, que no disposen de més cobertura que l’Estatut dels treballadors i el SMI. El sindicalisme està ja a l’ofensiva, impulsant un procés de mobilització per reclamar drets, derogar contrareformes i exigir justícia. Mostra d’això és l’aprovació pel congrés de la proposta de llei per derogar l’article 42.1 de l’Estatut dels treballadors sobre les subcontractes (caldrà seguir el seu desenvolupament), la pressió sobre el SMI, que cal mantenir, la defensa del sistema públic i de les pensions dignes, l’exigència d’aprovació i dotació pressupostària de la renda garantida de ciutadania i d’uns pressupostos socials, etc.

El sindicalisme es recupera quan, com mostra el balanç de dades de CCOO, l'afiliació es recupera, i entra en una tendència de creixement; i la representativitat sindical es consolida i els treballadors i treballadores segueixen presentant candidatures sindicals a les eleccions sindicals a les seves empreses, i voten participativament i majoritàriament les opcions confederals i de classe que representa CCOO. Per això es pot encarar l’horitzó congressual del proper any reforçant la participació, impulsant la renovació i actualitzant formes organitzatives i de treball per fer front a la precarietat laboral i social.

Els 366 dies d’aquest any de traspàs que s’acaba han definit escenaris i obert vies per canviar les greus conseqüències d’unes polítiques públiques i empresarials autoritàries i injustes. Malauradament un any bixest ha fet patir un dia més la precarietat laboral i social, pobresa, desigualtat. Però en aquest escenari canviant i contradictori, el 2107 caldrà reforçar, amb organització, propostes, mobilització i negociació, la capacitat de recuperar i crear drets i recompondre un model social on fer avançar la igualtat i la llibertat.  




Compartir a:

Comentaris
 


Comentari de Antoni Ferret i Soler
02/01/2017


1) Molt bé la crítica. / 2) De fet s'hauria de dir que durant el maleït any 2016 s'ha mantingut l'actuació sindical que no passa gaire més enllà de les paraules. / 3) 2017 hauria de ser l'any en què, per una banda, hi hagués una forta lluita de classes en l'esfera sindical, arribant a les vagues si fos necessari (que ho és), i, per l'altra banda, forçant, des del Congrés dels Diputats, lleis socials atrevides, com, per exemple, la llei sobre el salari mínim, encara que ja s'hagi aplicat un augment ofensiu, i la llei sobre augment de les pensions d'acord amb l'agment de l'IPC. / 4) I a Catalunya, que els companys de la CUP, que tenen la paella pel mànec, es plantegin clarament que, o Renda garantida de ciutadania, o tombar els pressupostos.
 







icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies