El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Economia
07/07/2017

Pressupost i sostre de despesa: parlem de política i fiscalitat

Per Joan Carles Gallego Herrera



Malauradament ens estem acostumant al fet que els debats pressupostaris no ocupin la centralitat de l’acció política. Aquesta s’instal·la en debats superestructurals, relatius als marcs institucionals i als discursos altisonants, mentre la gestió d’allò que afecta el quefer de les persones, allò quotidià, no ocupa l’espai necessari on confrontar les diferents opcions polítiques, les que determinen accions i mesures relatives a la igualtat, a models de creixement, equilibrats i sostenibles, o de desenvolupament territorial, social i humà. Per això vull insistir en la necessitat del debat del principal acte polític d’un Parlament, el que determina les polítiques reals, les que afecten les persones i la societat. Un debat que no és aliè al posicionament sobre la fiscalitat, sobre els ingressos públics i la seva aplicació.  

Fa pocs dies s’han aprovat els pressupostos generals de l’Estat del 2017. Aquests no serveixen per sortir de la crisi social real en què el país encara està instal·lat, ja que les partides consignades ni permeten l’impuls necessari al creixement de l’economia i l’ocupació ni proveeixen amb suficiència i qualitat els serveis i la protecció a les persones. I això és així perquè el sostre de despesa imposat és servil de les polítiques neoliberals i austeritàries: prefereix afavorir els processos d’acumulació de benefici i riquesa abans que promoure equilibris econòmics, socials i ambientals, i vol garantir el deute abans que satisfer necessitats socials.

El context econòmic en què s’aproven aquests pressupostos és de creixement econòmic important (previsió de creixement del PIB al voltant del 3%). Però aquest no es tradueix en increment proporcional de l’ingrés públic que permeti impulsar el benestar social necessari i mesures proactives amb el canvi de model productiu. Un context en què, a més, la inflació (amb previsions d’acabar l’any al voltant del 2%) actua com a impost encobert per a pensionistes (augmenten el 0,25%) i treballadors i treballadores (previsions d’arribar a l’1,5% de mitjana), que veuen perdre poder adquisitiu a les seves rendes personals, així com a les persones en situació d’atur que veuen empitjorar la seva qualitat de vida per efecte de les polítiques laborals i socials imposades aquests darrers anys.   

Difícilment un pressupost públic podrà, per si sol, combatre la greu crisi social en què avui encara estem instal·lats si no abordem un nou marc laboral (derogació de les reformes laborals), s’impulsa un pla de xoc per l’ocupació i es promou l’augment de salaris i pensions, es recupera la cobertura d’atur i es dota la garantia de rendes mínimes. Però precisament pels encara alts nivells d’atur, pobresa i precarietat necessitem unes altres polítiques pressupostàries que prevegin: la pujada del salari mínim; la revalorització automàtica de les pensions i l’eliminació del factor de sostenibilitat; la dotació d’un sistema de serveis socials, amb prestacions i serveis suficients que garanteixin protecció universal i en totes les etapes de la vida; l’accés universal i gratuït a la sanitat; fer efectiva la Llei d’igualtat de dones i homes, o posar fi als desnonaments i a la pobresa energètica. Respostes socials que han d’anar acompanyades amb polítiques d’inversió en R+D+I, educació i formació, i infraestructures bàsiques, tecnològiques i sostenibles, que impulsin un canvi de model productiu.

Aquest pressupost és insuficient. Ni impulsa l’activitat econòmica ni aborda els desequilibris socials i de promoció del benestar i igualtat social. Ho és per opció política per una política pressupostària restrictiva supeditada al servei del deute públic i a la contenció del dèficit i de l'endeutament. Parteix d’una proposta fiscal neoliberal que obvia un major ingrés públic, fiant-lo en exclusiva a l’evolució econòmica, i es nega a actuar sobre figures impositives que ho farien possible o augmentant l’equitat contributiva de totes les persones (físiques i jurídiques). La insuficiència dels ingressos públics reclama fa temps una reforma fiscal integral que permeti recaptar més i de manera més justa.

Sostre de despesa del 2018 i fiscalitat

Ara, però, un cop aprovat el pressupost del 2017 hem d’estar amatents als debats en relació amb el pressupost del 2018. Aquest juliol s’ha de determinar el sostre de despesa amb el qual s’elaborarà el projecte inicial de pressupost i, per tant, s'establirà el principal condicionant d'aquests. Hem conegut dues primeres posicions del Govern: increment global de la despesa de l'1,3% i baixada d’impostos (a les rendes més baixes). La previsió de creixement del PIB per al 2017 és del 3% (i del 2,6% per al 2018), la qual cosa ja indica una clara renuncia -i evidencia la feblesa del model fiscal- a aprofitar l’evolució positiva del PIB per traduir-ho en increment substancial del pressupost públic.

El sostre de despesa per al 2018 que es proposa és de 119.834 M€, per sota encara dels 122.022 M€ del 2011, malgrat que hem tingut dos exercicis amb dades positives de creixement i les necessitats socials han augmentat precisament per les retallades d’aquests anys. Una realitat que contrasta amb el que passa al conjunt de la UE 15, on, del 2011 al 2017, la despesa pública té un increment acumulat del 2% (al conjunt de l’Estat acumula una reducció del 10%). Sens dubte la desfiscalització de les rendes de capital i dels grans patrimonis (recordem el debat sobre successions o patrimoni) provoquen pèrdua de recursos públics i afebliment de les polítiques redistributives.

Aquests anys, tant a Catalunya com a l’Estat, les persones ocupades han vist reduir els seus salaris i precaritzar els contractes, l’estructura productiva del país es transformava a pitjor -destrucció del teixit industrial-, l’atur creixia i es cronificava i els serveis públics patien retallades en la seva provisió. És cert que ja hem sortit de la recessió i estem en el camí de la recuperació econòmica. Però arrosseguem greus dèficits socials (pobresa, atur, precarietat i desigualtat) i fortes febleses en el model econòmic per situar-nos en el món global.

Per això és sorprenent que en aquesta situació hi hagi qui reclami aprofitar les bones dades de creixement del PIB per abaixar impostos via deduccions a l’IRPF. Precisament si alguna cosa ha quedat clara aquest període és la insuficiència fiscal i, per tant, la necessitat d’abordar una reforma que permeti redistribuir millor la riquesa que es genera al país, recaptant més i fent-ho de manera més justa. Reduir la càrrega fiscal directa sobre les famílies, sobre les rendes i el seu patrimoni, com han fet els darrers anys tant Montoro (amb l’IRPF) com Mas (amb successions) no és la millor manera de contribuir a una millor redistribució de la riquesa, ja que acaba determinant el volum d’ingressos dels quals depenen el nivell i la qualitat dels serveis públics.

Si volem reduir el dèficit públic, impulsar el creixement econòmic i sostenir el model social, la rebaixa impositiva no és compatible amb el manteniment dels objectius del Pla d’estabilitat acordat amb la UE. I difícilment el manteniment de la despesa pública pot anar a càrrec de l’augment de l’endeutament públic, que avui ja està al voltant del 100% del PIB (que avui és manejable amb tipus d’interès baixos, però que si canvien a l’alça poden comportar greus tensions financeres; cada punt d’interès comporten uns 10.000 M€). 

És, per això, urgent un sistema fiscal homologable amb Europa i que disposi de tots els mitjans per lluitar contra el frau fiscal. És prou significativa la comparativa d’ingressos i contribucions socials entre el nostre país, 34,4% del PIB, i la mitjana de la UE-28, 40,0%, o a la eurozona, del 41,5%. Més encara si veiem l’evolució entre el 2007 i el 2014, mentre el nostre ingrés públic passa del 37,1% al 34,4% del PIB a l’eurozona ho fa del 40,0% al 41,5% (i a la UE 28, del 39,3% al 40,0%). És aquesta realitat la que explica el diferencial de despesa pública social i la inversió en un 42,2%, que queda lluny del 48% de l’eurozona o del 47% de la UE 28. No és un fet natural, sinó que és producte de decisions polítiques que configuren un sistema fiscal injust on no combaten el frau.

Necessitem un sistema fiscal just, amb impostos senzills, que elimini reduccions i deduccions, que aproximi els tipus efectius als nominals. Que augmenti l’aportació de les rendes de capital, que les grans empreses tributin en relació amb els seus beneficis reals i un IVA reduït per a tots els consums i subministraments bàsics. Un sistema que gravi els fluxos de renda però també la riquesa existent evitant la elusió fiscal de l’impost sobre el patrimoni. Que interfereixi en la creixent desigualtat que comporta la riquesa prèviament acumulada i heretada gravant de forma justa successions i donacions. Una reforma fiscal que garanteixi la suficiència dels ingressos per sostenir el creixement i recuperar el model social.

El debat fiscal no pot ser quins impostos abaixar, com fan els darrers anys els governs tant a l’Estat com a Catalunya, sinó sobre la progressivitat dels impostos en el seu conjunt. El que necessitem és un sistema fiscal equitatiu en el repartiment de la càrrega fiscal, que equipari la fiscalitat de les rendes del capital amb les del treball. Cal deixar clar que en tot debat pressupostari en el nostre país el problema no rau en un excés de despesa pública, el nostre problema és d’ingressos. La menor pressió fiscal en relació amb el PIB comparada amb la mitjana de la UE ha comportat menys ingressos. Els anys previs a la crisi això era compensat pel mateix creixement econòmic, però aquests anys, immersos en la crisi, hem assistit a una despesa pública menor i a una inversió que s'ha ensorrat. Per això cal començar a incidir en els debats pressupostaris del 2018, a Catalunya i a l’Estat, deixant clar que necessitem sostres de despesa més elevats i denunciant qualsevulla proposta de nova rebaixa fiscal. Del contrari ens trobarem amb retallades en la despesa i amb renúncies en les inversions. Cal augmentar els ingressos públics i hi ha alternativa: en la reforma per una fiscalitat justa i progressiva i en la lluita contra el frau i l’elusió fiscal. 

 



Compartir a:

Comentaris
 

 







icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies