El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Economia
08/07/2017

Amnistia fiscal: ni així, ni això

Per Joan Carles Gallego Herrera



La sentència del Tribunal Constitucional relativa a l’amnistia fiscal ha generat un cert enrenou polític, centrat sobretot en la desqualificació que la sentència fa sobre una acció de govern i la necessària assumpció de responsabilitats polítiques del responsable de la mesura, el ministre Montoro. Passats els dies, però, l’aigua ha retornat al molí, la roda segueix girant i ja ni se'n parla. En Montoro ni ha dimitit ni ha estat cessat en el càrrec i el rerefons de la sentència sembla arxivat. Però som davant d'una important sentència, no només perquè invalida formes, l’ús de nou abusiu de la figura del reial decret, sinó també perquè clarifica conceptes i defensa la justícia fiscal.

La sentència del Tribunal Constitucional anul·la la regularització fiscal decretada pel Govern Rajoy el 2012, posteriorment validada amb els vots del PP i CiU. Tot i que no té efectes retroactius —els beneficiats no hauran de tributar pel patrimoni que s’ha ocultat a la hisenda pública- sí que té importants conseqüències econòmiques i polítiques: al futur cap govern podrà aprovar noves amnisties i menys per decret llei.

L’any 2012 el Govern va justificar l’amnistia fiscal per la situació excepcional en què ens trobàvem –destrucció activitat productiva instal·lada, atur, rescat bancari, dèficit, endeutament...– amb l’objectiu d’atreure rendes que permetessin augmentar els ingressos públics i contribuir a la consolidació fiscal.

Però el Tribunal Constitucional qüestiona que l’excepcionalitat justifiqui una mesura d’aquestes característiques, ja que aquesta altera el principi constitucional del “deure” de contribuir al sosteniment de la despesa pública. Recorda que el repartiment de la càrrega tributària ha de recaure sobre la “generalitat” dels contribuents, segons els criteris de capacitat econòmica, igualtat i progressivitat. I critica clarament que l’amnistia fiscal decretada va permetre que 31.484 persones –evasors fiscals– poguessin deslliurar-se de l'obligació de contribuir a la hisenda pública. El que van acabar pagant a Hisenda van ser 1.200 MEUR pels 40.000 MEUR defraudats. Una mitjana del 3% per evasor, lluny, molt lluny del tipus del 19% que l’IRPF estableix per a rendes de 12.400 €. 

El Tribunal Constitucional eximeix el Govern revisar de nou aquelles declaracions especials, ja que no fa retroactius els efectes de la sentència per garantir el principi de seguretat jurídica. Aquella mesura va permetre recaptar uns 1.200 MEUR a partir de les aportacions de les persones que voluntàriament es van acollir a l’amnistia, menys de la meitat dels 2.500 que anunciava el Govern. En tot cas, aquesta era una quantitat ridícula, ja que no arribava al 5% del presumpte dèficit públic amb què es justificava la mesura. Lluny dels més de 25.000 que, com a mínim, es podia contribuir a fer aflorar procedents del frau fiscal amb mesures contundents de combat contra aquest a través de mesures inspectores ad hoc. 

No ha estat la primera amnistia fiscal aprovada al país. El 1985, sent ministre Miguel Boyer, es van emetre uns actius financers amb retenció en origen (AFROS) que garantien l’opacitat fiscal de qui els adquiria; anys més tard es van emetre uns pagarés del Tresor amb una retribució inferior a la del mercat, que es van col·locar entre defraudadors d’Hisenda a canvi d’ocultar-ne la identitat; l'any 1991 es va aprofitar la nova llei de l’IRPF per donar un tracte de favor als que havien subscrit els actius i pagarés anteriors i, així, blanquejar la seva situació, aprovant la creació d’uns títols de deute públic especial amb una retribució inferior a la del mercat, però que es cobraven al cap de 6 anys (així els subscriptors es lliuraven de la inspecció fiscal, ja que havia prescrit el termini de 5 anys).

El Tribunal Constitucional, en la sentència, considera que les mesures previstes en el RD de l’amnistia fiscal no serveixen perquè el Govern lluiti contra el frau fiscal, sinó que pretenen aprofitar-se d’aquest per obtenir uns ingressos imprescindibles en un escenari de greu crisi econòmica. El que qüestiona el TC és que el Govern dimiteix de la seva responsabilitat constitucional de fer efectiu el deure de totes les persones –físiques i jurídiques– de contribuir al sosteniment de la despesa pública.

L’amnistia fiscal deixa clara la manca de voluntat del Govern de lluitar contra el frau i l’elusió fiscal. Avui un 72% dels contribuents consideren que el frau fiscal ha augmentat, quan l’any 1999 aquesta percepció social no arribava al 24%. El 41% dels contribuents (segons estudis de l’Institut d’Estudis Fiscals) consideren que el frau és generalitzat i un 37% el justifica. El mateix ministeri i una part de les forces polítiques governants ho interpreten així. Utilitzen aquesta percepció com a argument per justificar que els culpables del frau són els tipus impositius. En comptes de combatre l’origen del frau en l’incompliment de l’obligació de contribuir solidàriament al manteniment de les despeses públiques, es justifica culpabilitzant el mateix fet impositiu, de manera que abunda la lògica neoliberal que els impostos graven el creixement i la iniciativa. Alerten d’un excés recaptatori, quan estem molt per sota en pressió fiscal sobre PIB de la mitjana de la UE i quan fa anys que està demostrat que les rebaixes fiscals no repercuteixen en inversió i creixement sinó en acumulació i desigualtat.

No és cert que els tipus impositius siguin elevats. El problema rau en el fet que l’enorme pes de l’economia submergida i del frau fiscal fa recaure la contribució sobre les persones que sí que contribueixen. Si tothom contribuís a pagar el que correspon, la pressió fiscal global podria homologar-se a la mitjana de la UE (i passaria de l'actual 34,4 del nostre país al 41,5 de l’eurozona) i seria possible una menor pressió fiscal individual, ja que com que tothom pagaria el que correspon augmentaria la recaptació fiscal final.

El nostre sistema fiscal arrossega problemes de fons que cal abordar. L’impost de societat té enormes disfuncions, com mostren estudis de l’associació de tècnics d’hisenda GESTHA, que amb dades del 2014 evidencien com el tipus efectiu de l’impost de societats és de menys del 7% del resultat comptable de les grans empreses mentre que la resta d’empreses suporta el 13,9% i, per tant, alerten d’una font d’insuficiència i injustícia fiscal que caldria corregir. El mateix passa quan coneixem la llista dels grans morosos que publica Hisenda, on els que deuen més d’un MEUR acumulen un deute total de 15.406 MEUR. Amb el que deuen aquests 4.549 deutors, persones físiques i jurídiques, es podria finançar: el 85% de les prestacions d’atur; tota la inversió pública prevista als pressupostos i encara en sobrarien 2.533 milions; tota la cooperació al desenvolupament i el pressupost de lluita contra la pobresa infantil i encara quedarien diners; incrementar l’escàs pressupost de R+D+I, que no arriba a la meitat del deute, 6.028 milions, i, tot i que el gruix de la despesa en educació i sanitat la tenen els governs autonòmics, amb aquest deute es podria pagar el total de les despeses que destina el Govern central a aquestes matèries.

O l’informe presentat fa poc pel Consell General d’Economistes, que estimava la pèrdua de recaptació per frau fiscal en 25.648 MEUR. Considera que hi ha 168.000 MEUR en situació de frau, fruit d’un 16% d’activitat econòmica en situació d’economia submergida, que comporta la pèrdua de recaptació de 25.648 MEUR. Una xifra potser massa optimista quan hi ha altres estudis contrastats que denuncien quantitats superiors als 200.000 MEUR, que impliquen pèrdues de recaptació de més de 40.000 milions.

L’enorme frau, l’elusió, l’economia submergida generen una enorme disfunció fiscal. Afavorida per una normativa laxa i una inacció política, que, a més, disposa de la sensació d’impunitat de saber que els processos contra el delicte fiscal són llargs i moltes vegades no s’executen, com demostren els més de 6.000 MEUR pendents de cobrament per Hisenda (bastant més que els 2.500 MEUR que es pretenia obtenir amb l’amnistia) principalment per sentències fermes per delicte fiscal. Tot i que tres de cada 4 sentències són condemnatòries, les denúncies fiscals han baixat un 40% des del 2003. La inacció davant el frau i la condescendència, a l'hora que afebleix la capacitat moral de l’acció inspectora, repercuteix en un sistema fiscal injust, on les rendes mitjanes i baixes i les pimes són les que suporten fonamentalment els costos de l’organització social.

La sentència del TC deixa clara la manca de legitimitat d’un govern per decretar una amnistia fiscal i l’obligació de promoure les conductes exemplars que determinin el deure de contribuir justa i equitativa de tota la societat. La realitat d’injustícia i insuficiència fiscal es pot transformar. Es poden canviar els factors que hi incideixen, siguin culturals, polítics i punitius. És possible una normativa clara, senzilla i estable, que millori les formes de pagament (incloent-hi l’electrònic), amb figures impositives equitatives que prevegin les realitats personals i orientades a la igualtat i a la satisfacció de necessitats públiques. Podem disposar d’una agència tributària forta i ben dotada, que estableixi comprovacions administratives i actuacions sancionadores, garantir la celeritat ens els tràmits i procediments administratius, en especial en l’actuació davant la denúncia fiscal. La sentència del TC evidencia la necessitat d’una reforma fiscal integral i un pla actiu de lluita contra el frau i l’elusió.



Compartir a:

Comentaris
 

 







icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies