El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Economia
11/11/2018

10 anys després de Lehman Brothers: el perill de repetir errors i de consolidar un model d'acumulació capitalista més injust

Per Joan Carles Gallego Herrera



El 15 de setembre del 2008 Lehman Brothers es declara en fallida. El rebuig del Congrés nord-americà d'injectar-li 700.000 milions de dòlars (11 vegades el cost del rescat dels bancs espanyols i el doble del conjunt de la banca europea) fa caure aquesta important entitat financera, amb 158 anys d’història i que havia sobreviscut al crac del 1929. Tot seguit, les ordres de venda a Wall Street es multipliquen i es produeix la caiguda borsària més gran de la història (més de 700 punts). L’aposta per les hipoteques porqueria acaba d’explotar. La crisi financera mundial està servida. Diverses entitats financeres als EUA i el Regne Unit feia mesos havien fet fallida (Bear Stearns, Northern Rock...). Ara, Lehman Brothers és seguit per l’asseguradora més gran del món (AIG) i altres entitats a diversos països del món. Ningú no sap on arriba el contagi de les subprimes.
 


La desconfiança en la salut del sistema financer talla en sec el crèdit, i l’economia és arrossegada. S’entra en una profunda recessió econòmica que posa fi a una fase d’acumulació capitalista basada en l’especulació financera, a la qual Catalunya i Espanya sumaven l’especulació immobiliària. Era una crisi anunciada. Més d’una dècada de creixement econòmic sostingut va crear el miratge que no hi havia aturador. Però era un creixement dopat pel crèdit fàcil i per l’hipertròfia d’un sector immobiliari que creixia i creixia, inflant una bombolla especulativa. I quan aquesta punxa, es contrau la liquiditat, es frena el crèdit, cau la confiança en el sistema financer. Es clava el motor del sector immobiliari. Empreses i famílies endeutades no poden pagar. I l’activitat econòmica frena. El resultat: atur, pobresa i desigualtat.

Els EUA reaccionen amb rapidesa amb una estratègia monetària ultraexpansiva i una intervenció directa en el sistema financer (s’injecten, ara sí, al cap de poques setmanes, els 700.000 milions de dòlars) i també a l’industrial (ajuts a General Motors, Chrysler...). Europa reacciona amb lentitud i manté una política monetària restrictiva, demorant la baixada de tipus d’interès, i deixant a cada estat membre la gestió dels ajuts a la banca, i opta, especialment a partir del 2010, per un dur ajust fiscal per controlar el deute públic retallant la despesa i la inversió pública. EUA inicia la recuperació el 2010. Europa cau de nou en recessió (després d’un inici de “brots verds” que no aconsegueixen florir) i allarga la crisi fins a finals del 2013. Mentre els EUA han recuperat tots els ajuts públics i, fins i tot, han obtingut guanys de la gestió de les entitats intervingudes (més de 53.000 M$), a la UE s’ha perdut, sense possibilitat de recuperació, més del 20% del total d’ajuts al sistema financer (219.255 M€ al conjunt de la UE i 48.391 M€ a Espanya).

Ara bé, la intervenció del sistema financer i els ajuts per rescatar les entitats no amaguen que la resposta del sistema i de les elits econòmiques a la crisi és la imposició d’ajustos que permetin consolidar una nova fase d’acumulació de capital. Ho va deixar clar el governador de la Reserva Federal dels EUA, Ben Bernanke, quan va admetre que si es volia rescatar el capitalisme de l’infern calia sepultar sota tones de formigó la moral i, per tant, si calia injectar l’economia amb milers de milions de dòlars per salvar la pell a inversors i banquers, calia fer-ho per salvar el capitalisme (i, afegia, de passada, protegir els ciutadans i ciutadanes). 

La fallida del sistema financer és la lògica conseqüència d’un sistema econòmic capitalista que té en la crisi la seva essència. Créixer sense límits i fer-ho sense intervenció externa amb el “mercat” com a únic regulador porta necessàriament a punts de saturació del mercat, a l’assignació ineficient de recursos limitats, a generar contradiccions entre finalitats econòmiques, socials i ambientals, i crea situacions d’injustícia social. 

Malgrat totes les evidències, els poders econòmics i la dreta política culpen de la crisi els costos de l’estat del benestar i els drets dels treballadors i treballadores. Imposen un ajust dur a l’economia i, així, el que va començar com a fallida del sistema financer es converteix en crisi econòmica, social i política: l’activitat econòmica es frena, creix l’atur i es devalua el treball, es retallen drets socials i les institucions perden tota credibilitat. L’estratègia dels poders és clara, controlar i retallar la despesa pública i desregular el dret al treball i a la llibertat sindical. 

Els poders econòmics i financers troben en la crisi econòmica i social, amb baix creixement i augment de la desocupació, l’oportunitat per consolidar una nova fase d’acumulació amb major llibertat d’acció per al capital i menys costos econòmics. Aprofiten per imposar la reducció del paper de l’estat en l’economia i la societat i desregular el dret del treball. Hi ha una forta transferència de rendes del treball a rendes del capital (les rendes del treball passen de ser el 50,1% del PIB el 2008 al 47,3% el 2017). Aquests anys s’han aplicat dures mesures d’austeritat, ha augmentat la precarietat, 
s’han devaluat els salaris i subsidis, s’han perdut drets de pensió, s’ha disminuït l’oferta i la qualitat dels serveis públics, s’han aplicat regals i rebaixes fiscals, s’ha atacat i deslegitimat les organitzacions sindicals, etc. 


En aquest marc creix la desconfiança en les institucions. Sigui perquè aquestes actuen al servei de les elits o bé sigui perquè no disposen de la posició de força suficient per corregir les polítiques dominants. El creixement de les desigualtats, la precarietat instal·lada i la incertesa de futur minen els valors democràtics i alimenten l’individualisme, el corporativisme social i el populisme polític.

El setembre del 2013 acaba tècnicament la segona recessió i l’economia inicia una fase de creixement. El juny del 2017 el PIB assolia el nivell previ a la crisi. Però totes les dades socials indiquen que la recuperació econòmica no comporta recuperació social. Els enormes costos d’aquesta crisi s’han transferit a la gent treballadora i, en especial, als sectors socials més empobrits i amb menys recursos, que, a més de pagar-ho amb pèrdues de qualitat de vida i de treball aquests anys, avui no veuen com els repercuteixen les macrodades econòmiques positives en millores substancials. I, tanmateix, els signes de la recuperació econòmica són febles i correm el risc de repetir un model de creixement que té enormes riscos i que pot està incubant una nova crisi. 

Avui el PIB ja supera les dades del 2008 (a Catalunya, el 2n trimestre del 2018 el PIB arriba a 60.675 M€, per sobre dels 54.275 M€ del 2008). Però no s’està creant la suficient ocupació: la població assalariada avui és de 3.250 milers, per sota dels 3.489 milers del 2008 (pitjor encara si ho traduïm a l’equivalent a jornades de treball completes: el 2018 són només 2.775 milers davant de les 3.129 milers del 2008). 

No podem oblidar que la borratxera de creixement dels primers anys del segle XXI s’assentava en una política monetària laxa, que va provocar una expansió incontrolable. Les febles regulacions del sistema financer i unes supervisions ineficaces, permetien els excessos del sistema, sigui mitjançant processos d’innovació financera sense control o amb el creixement d’una bola especulativa imparable. Un model de creixement que desincentivava entomar els canvis estructurals de l’economia. No es va orientar l’activitat econòmica vers un model productiu d’àmplia base industrial que es basés en la innovació, la formació i el valor afegit, i que abordés els desequilibris fiscals derivats d’una baixa pressió fiscal a la riquesa i a les grans empreses. Si els anys previs a la crisi van ser anys de creixement sense bases materials reals, avui correm el risc de tornar a aquell punt. 

Si bé és cert que s’ha actuat sobre el sector financer, augmentant-ne la regulació i la supervisió, i que s’ha redimensionat el sector, l’economia segueix mantenint un alt grau de finançarització, que no se sustenta en el creixement de la riquesa real, material. Seguim sense disposar d’un mecanisme financer públic (banca pública) amb capacitat d’intervenció directa; no hem equiparat la pressió fiscal als estàndards europeus (el nostre diferencial negatiu és de més de 7 punts del PIB en ingressos fiscals, cosa que impacta en la menor despesa pública i inversió); no s’ha modificat la política d’accés a l’habitatge, fet que pot incentivar la recreació de dinàmiques especulatives; mantenim una legislació laboral que, assentada en la desregulació i l’atac a la funció sindical, afavoreix un model competitiu de baixos salaris i baix valor afegit; el model educatiu manté una baixa inversió, la formació i la qualificació arrosseguen dèficits, i la recerca no és prioritària en l’acció de govern i empreses. 

I Europa, creuada de contradiccions i dèficits polítics i democràtics en la seva construcció, ancorada en una política monetària que s’ha demostrat, en la crisi, insuficient i ineficaç, no aborda la necessària unió política i fiscal, ni aposta per un veritable pressupost europeu comú, una estratègia econòmica i d’inversions coordinada i una carta social europea efectiva i dotada.

Necessitem que es facin altres polítiques tant per prevenir com per orientar el creixement econòmic al servei de l’estabilitat, el progrés i la sostenibilitat social i mediambiental:

- Una major regulació i supervisió del conjunt del sistema i les entitats financeres, i posar l’economia financera al servei de l’economia real (no l’especulativa).

- Impulsar una política d’inversions que afavoreixi el creixement estable i la sostenibilitat social i mediambiental.

- Recuperar el valor social del treball, el treball amb drets i l’exercici de la llibertat sindical, en especial, el ple dret a la negociació col·lectiva. 

- Aplicar la recomanació de la Carta Social Europea d’un SMI igual al 60% del salari mitjà, garantir la revaloració automàtica de les pensions, eliminar el factor de sostenibilitat i introduir l’obligació pressupostària de sostenibilitat financera del sistema públic de pensions.

- Augmentar la despesa pública social fins a assolir els estàndards europeus.

- Promoure una estructura econòmica equilibrada a partir d’una política industrial activa, orientada a la innovació i a la producció de valor afegit, que se suporti en un important esforç en recerca i formació.

- Reformar el sistema fiscal, per fer-lo més progressiu, augmentant la imposició sobre grans fortunes, capitals i grans empreses, i introduir una taxa sobre les transaccions financeres (situar aquesta proposta en l’àmbit de la UE).

* Aquest text ha estat publicat al butlleti treball, economia I societat de CCOO de Catalunya  




Compartir a:

Comentaris
 

 







icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies