Societat
24/05/2010
El lifting de ''los que más tienen''
Per
Joan Carles Gallego Herrera
Des que es va presentar el Pla d'ajust el passat 12 de maig, han estat moltes les veus que l'han titllat d'injust i inútil. Potser per això el president Zapatero s'ha vist en l'obligació de parlar de crear un impost per a "los que más tienen". Però sense cap concreció que obri la porta a una reforma fiscal que garanteixi la suficiència econòmica, estableixi la proporcionalitat en les contribucions i promogui la redistribució de la riquesa per garantir la cohesió social. Sembla que, davant la forta resposta sindical al Pla d'ajust, vulgui reconciliar-se amb les crítiques d'injustícia: afecta els sectors més febles, pensionistes i persones dependents, i retalla sous dels treballadors públics, que en general són moderats i baixos, i posa en qüestió el futur dels serveis públics. D'inutilitat: són antieconòmiques ja que, en reduir la capacitat de compra de pensionistes i treballadors públics no permetrà fer créixer la demanda interna necessària per a la reactivació econòmica. I de desequilibri: ataca el dèficit públic només amb el retall de la despesa i la inversió i no amb l'augment d'ingressos.
Però l'anunci de l'impost per a "los que más tienen" sembla més una mesura estètica o cosmètica que no una proposta de reforma fiscal integral i en profunditat del tipus "hacienda somos todos". Aquests últims anys ha avançat la lògica desfiscalitzadora aprofitant que el cicle expansiu de l'economia permetia més recaptació al caliu del
boom immobiliari. Des dels poders públics es va renunciar al paper redistribuidor del sistema fiscal i a un Estat de benestar ben dotat (es va suprimir l'impost de patrimoni, l'impost de succesions està quasi desaparegut, s'ha reduït l'impost de societats, s'ha rebaixat el tipus màxim de l'IRPF del 45% al 43%, etc.).
Per això l'anunci d'un impost per als patrimonis superiors a 1.200.000 € sense un model fiscal és una concessió a la galeria. Necessitem una reforma fiscal que augmenti la progresivitat: cal replantejar l'equilibri entre impostos directes i indirectes. Cal prioritzar els primers, tenint en compte la situació de riquesa relativa i les diferents condicions personals. I amb els segons, cal orientar els canvis socials i econòmics que es determinin (impostos especials i sobre determinats consums). I calen mecanismes i eines (recursos, planificació i exemplaritat) que evitin i persegueixin l'evasió i el frau fiscal.
Es pot augmentar la progressivitat de l'IRPF pujant el tipus màxim i establint nous trams per a les rendes més altes; equilibrar més l'impost sobre les rendes del treball i les rendes de capital; diferenciar els rendiments de capital de caràcter especulatiu; augmentar la progressivitat de l'impost de societats en funció del volum de beneficis; recuperar l'impost de patrimoni; establir un mínim harmonitzat per mantenir l'impost de successions, etc. Així augmentar la suficiència. I poder fer polítiques de redistribució de la riquesa disposant d'una provisió de béns i serveis públics prou potent, propera i de qualitat per atendre les necessitats socials de tota la població, compensant així les diferències d'origen i facilitant que hom disposi d'educació, sanitat, serveis socials, atenció a les persones dependents, accés a la justícia i seguretat, etc.
El Pla d'ajust, a més d'inútil i injust, posa en perill el nostre feble Estat del benestar. La tisorada de la despesa pública i el linxament dels treballadors públics orienten cap a la privatització dels serveis públics, per mitjà de la pèrdua de qualitat i reducció de l'oferta. I sense un sector públic potent es perd qualsevol garantia de cohesió social.
Compartir a:
