El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Societat
30/05/2010

De l'Estat del benestar a l'Estat del malestar

Per Joan Carles Gallego Herrera



Les mesures d'ajust que s'estan portant a terme, tant aquí com als països de la Unió Europea (més enllà de valorar el seu grau d'injustícia, duresa i inutilitat), són un atac en tota regla a un model social determinat. L'ajust presentat té en la retallada salarial dels treballadors públics l'element més visible i ha anat acompanyat d'un procés de linxament que, a més de qüestionar la professionalitat de qui es dedica a prestar el servei, alerta de la impossibilitat de mantenir l'actual nivell de prestacions de béns i serveis públics, tant pel que fa a la seva provisió com als nivells de qualitat.

El model d'Estat del benestar, que aquí encara està lluny de convergir amb els nivells de dotacions mitjanes de la UE, té com a fita reduir les desigualtats socials que genera el funcionament lliure del mercat a partir de la provisió o la subvenció de béns i serveis per part dels poders públics, que utilitzen el sistema fiscal per redistribuir la riquesa generada pel país i així assolir un grau més o menys alt de cohesió social i convivència. Els serveis de l'Estat del benestar són bàsicament els que afecten l'educació, l'assistència sanitària, l'habitatge, els subsidis de renda, les prestacions d'atur, les pensions i l'atenció a la dependència.

Però hi ha qui vol aprofitar la crisi per qüestionar aquest model. D'un model que proporciona prestacions universals, en què tothom té dret a disposar d'uns serveis de la mateixa qualitat amb independència de la seva posició econòmica, es vol passar a un model de prestacions en funció de la renda. Per això, bona part de l'argumentació de qui justifica el pla d'ajust es basa en la crítica a la burocratització, la ineficiència, l'excessiu cost del sector públic, sense demostrar-ho, és clar, però aposta pel seu desmuntatge i trasllada al mercat la provisió d'aquests béns i serveis, on es podran adquirir d'acord amb el "preu just" que la "lliure competència" marcarà.

És important que el debat sobre el pla d'ajust del Govern no amagui que està en joc el mateix concepte de servei públic i la seva prestació universal en condicions de qualitat. Per això també apareix amb intensitat el debat sobre la fiscalitat, ja que en funció de com ens posicionem estem apostant per un o altre model social. Una fiscalitat suficient, progressiva i redistribuïdora és la garantia d'un Estat del benestar de prestacions universals, mentre que una fiscalitat basada en les polítiques de desgravació de les rendes directes, renuncia al paper redistribuïdor de la riquesa i aposta per un Estat mínim, amb poca capacitat d'intervenció en l'economia i en la societat.

Es pot abordar la crisi i el dèficit públic d'una forma més justa i equitativa, amb mesures de reforma fiscal que aportin més ingressos, i en què pagui més qui més té, en lloc de reduir la despesa social. El que cal és augmentar la fiscalitat del capital i aproximar-la a la del treball, recuperar l'impost sobre el patrimoni, incrementar la tributació de les SICAV, refugi de les grans fortunes, i fixar una tributació base per a l'impost de successions i donacions. S'ha d'establir un nou tram a l'IRPF per a rendes molt altes. I els organismes internacionals han de promoure i impulsar un impost a les transaccions financeres, que limiti els moviments de capital especulatius.

Però mentrestant ja veiem com l'ajust dur recau en el sector públic. Tant en els treballadors com en els retalls en les dotacions de recursos materials i humans en l'educació, la sanitat, els serveis socials... Per al 2010 ja s'anuncia que el sostre de despesa pressupostària disminuirà un 15%, i això és sobretot provisió de béns i serveis públics. Per això és important que la defensa dels serveis públics formi part de l'exigència que fem als governs. Darrere del model d'Estat del benestar que volem construir hi ha una societat més cohesionada i més justa, més equitativa i solidària. Desmuntar-lo i apostar per la mercantilització dels drets socials i de ciutadania aconseguits ens porta a un horitzó social de desigualtats, d'individualisme i de retrocés social, o sigui, a l'Estat del malestar.




Compartir a:

Comentaris
 


Comentari de Antoni Ferret i Soler
31/05/2010


En primer lloc, no s'havia de rebaixar el dèficit, ara, ja que les inversions públiques a base de dèficit (un dèfict moderat) són una de les bases de govern en una situació de crisi. Això ha estat un dictat internacional. I comprenem que ni el Govern de la Generalitat ni el de l'Estat estan en condicions de resistir-s'hi, excepte que es declaressin revolucionaris, cosa que ara com ara no està al seu abast. Exposat això, cal dir que s'ha plantejat molt malament, en imposar sacrificis «només» als treballadors i a les inversions. Ara bé: les protestes han tingut el seu efecte. Per a això estem. I ara ja tenim (quasi) un augment de l'IRPF a les rendes altes a Catalunya. Si això es confirma i si arriba a bon port el projecte estatal d'un impost especial sobre les grans fortunes, podrem dir que la cosa ja no pìnta tan malament. Sobretot si també es confirma que el retall als salaris baixos és testimonial i molt poc.

Comentari de Antònia Pascual Moreno
02/06/2010


Ahir, amb la mort de l'Ángel Rozas, fundador de les CCOO de Catalunya i un mestre per a molts de nosaltres, em venen al cap molts altres exemples de persones que amb la seva vida ens han donat moltes lliçons sense pretendre-ho. L'Ángel ha estat fins ara, al llarg de tota la seva vida, un gran home, una grandíssima persona que ho ha donat tot pels seus ideals i ens serveix a totes les persones de CCOO que ens hem volgut mirar en ell, com un excel•lent referent humà, ètic i de compromís amb les organitzacions d'esquerra, la societat en general i els treballadores i treballadores en particular.

Seguint el sentit de la reflexió de Joan Carles en el seu article, estem passant a marxes forçades pel capitalisme depredador, de l'Estat del Benestar que tants esforços, lluites, vagues i morts de la classe treballadora ha costat en tots els països on existeix, a una societat que ha perdut "el nord" globalment. L'Ángel Rozas ens ha demostrat amb la seva vida com la persona pensa com viu i viu com pensa, no com la majoria en aquesta societat, que ens ensenyen a fer els que ens diuen, estigma del poder a tots els nivells. Que practiquin amb l'exemple i tota aquesta gent que té sous elevats, que visquin amb mil euros al mes i sense extres.

Justament ara estic llegint un llibre que recull una part de la vida de Gandhi i em ve al cap alguna frase de la que he llegit, que penso és molt adient sobre el tema de la crisi, les causes i efectes. Recullo uns paràgrafs de Gandhi en un discurs que va fer l'any 1944, en la Conferència de treballadors constructius en Bombay:

Parte fundamental del programa constructivo es la elevación del trabajo industrial al estatus que se merece. Para ello, el objetivo debería ser elevar el nivel moral e intelectual de los obreros y, de este modo, hacer que sean capaces no solo de mejorar su situación material, sino de convertir el trabajador en dueño y señor de los medios de producción, y no en el esclavo que actualmente es. El capital tiene que ser el servidor del trabajador, y no su amo.

Los trabajadores tienen que ser conscientes de sus deberes, pues el cumplimento de los mismos sus derechos como algo natura. En concreto:

- Los trabajadores han de tener su propios sindicatos

- La educación general y la científica de hombres y mujeres debe ser desarrollada de forma regular mediante escuelas nocturnas

- Los hijos de los trabajadores deben ser educados según el modelo de educación básica

- Tiene que haber un hospital, una guardería y un hospital junto a cada centro

- El trabajador debe ser capaz de mantenerse económicamente capaz durante las huelgas y hay que enseñarle la ciencia de desarrollar una huelga no-violenta


Sembla que no hàgim avançat gaire després de tants anys. Ara és temps de no retrocedir en els drets que tant ens ha costat a molta gent, com l'Ángel Rozas i moltes altres persones, entre les que m'incloc, per seguir avançant en l'Estat del benestar que, entre moltes altres coses, genera ocupació i qualitat de vida.


Barcelona, 2 de juny de 2010



Comentari de excurranta
06/06/2010


se me olvidaba!!!, algo tan primitivo como la manifestación en contra del "pensionazo a los 67 años" cosa que ni se ha vuelto a plantear ni está sobre la mesa, ¿qué fué, una puesta en escena, una pantomima?, porque por la realidad de los 4 millones y medio de parados no habeís salido a la calle, ahora resulta que los funcionarios merecen más crédito, ajá! porque son trabajadores fijos, no?, a los que ya no tienen empleo no os importa, sabeís el mal que tienen los sindicatos? QUE NO HAY AUTOCRÍTICA, que nadie de los apoltronados se atreve a hablar clarito y alto, pero los que tenemos cierta edad  nos cuesta digerir todo lo que está ocurriendo sin una rspuesta contundente.

Comentari de excurranta
06/06/2010


del estado de bienestar al estado de bienestar para unos cuantos:
lo de la huelga general del sector público, se tendría que explicar desde los sindicatos sin tanta hipocresía, ya que los funcionarios precisamente JAMÁS se han unido ni manifestado por los 4millones y medio de parados de éste país.
La reforma laboral (firmada por un gobierno de "izquierdas", se carga de un plumazo los convenios colectivos, por tanto, algo que no he escuchado de los líderes sindicales, se carga a su vez todas las Federaciones, los comités de empresa ya poco o nada tienen que hacer, por tanto no necesitarán ni representación, y más aún cuando a un inmigrante intentas explicarle cada una de éstas cosas, directamente te responden " a mí no me importa todo eso, no quiero saber nada, porque además trabajo en B en tal y cual cosa", siiiiiiii, esta es la realidad, un toque de atención a tanto progre que defiende a no sé bien el qué ni a quien.
Así que apretar los machos, que a muchos sindicalistas el horizonte es el INEM, o de lo contrario a muchos LIBERADOS volver a suscadenas de montaje.
Este es el resultado de tantos favores y tanto sometimiento al gobierno, que de haber sido de otro color la pregunta es simple: ¿cuántas huelgas se habrían convocado con las mismas medidas si el gobierno hubiese sido del PP?, y lo más simple aún, los sindicatos carecen hoy de toda credibilidad, existir tienen que existir, pero tendrían que hacer un "reset" y empezar de cero.
 







icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

La teva privacitat és important

Utilitzem galetes (cookies) pròpies i de tercers per analitzar el web, permetre el funcionament d’un xat, donar suport i resoldre dubtes dels usuaris, personalitzar les opcions de navegació per a la nostra web i oferir la possibilitat de compartir i d’interactuar amb les xarxes socials. Mitjançant l’acceptació d’aquesta informació, se n’accepta expressament l’ús. En tot cas, es pot obtenir més informació sobre la nostra política de galetes o saber com deshabilitar-les o desactivar-les amb la informació que es mostra aquí.