El bloc d'en Joan Carles Gallego

Acomiadaments públics i interessos privats

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 18 Dec 2011 10:45:32 GMT

L’altre dia el president de la CEOE, Joan Rosell, ens donava una de les seves receptes per sortir de la crisi econòmica: acomiadar funcionaris.
De fa temps les organitzacions patronals, en especial la CEOE, reclamen que s’aprimi l’Administració Pública. Amb la seva demanda volen poder justificar la rebaixa de les contribucions socials i els impostos directes detraient al sector públic els recursos suficients per ofertar els béns i serveis propis de l’Estat del benestar. Amb això, a més, esperen poder convertir el servei públic en negoci privat. En aquest sentit utilitzen un argument econòmic: la part de la riquesa que no passa al sector públic es mantindrà en el sector privat invertint-se en activitat econòmica i per tant en creixement econòmic. Però això s’ha mostrat fals al llarg dels anys en què les rebaixes, deduccions i eliminacions d’impostos no han generat millores en l’economia productiva, la innovació o la recerca sinó que han contribuït o al consum sumptuari o a les pràctiques especulatives.
Darrere la major privatització de la prestació de determinats serveis essencials, que és el ques'amaga enla demanda d’acomiadar funcionaris, ens podem trobar amb la seva mercantilització i, per tant, amb la pèrdua del seu caràcter universal (és el que hi ha darrere les propostes de copagament o augment de taxes en alguns serveis). Així les persones hauran d’adquirir en el mercat el nivell de prestació, qualitat, atenció, que puguin pagar-se. Una pèrdua de cohesió social i una renúncia a promoure una major igualtat social.
La proposta de la patronal, coincident amb les polítiques que duu a terme el Govern de la Generalitat, no té en compte la realitat del país. El problema no rau en el fet que hi hagi molt personal públic o que la despesa pública sigui molt elevada, ja que tant el volum de personal públic com les polítiques públiques estan per sota dela mitjana europea. Quan veiem les dades amb deteniment es constata la correlació directa entre els països amb majors desenvolupament de l’Estat del benestar (major despesa pública i més personal) i major nivell econòmic i igualtat social. Amb les dades a la mà podem dir que la cohesió social, l’Estat del benestar, és un factor de creixement econòmic i de progrés social. Una societat educada, sana i segura atreu inversions, fa arrelar l’activitat econòmica, desenvolupa recerca i innovació i facilita el desenvolupament humà. ¿Potser la patronal, i en aquest cas també el Govern, no volen que aquest sigui el nostre camí?
Repassem algunes dades. Mentre el percentatge d’assalariats en el sector públic en relació al total de la població ocupada era el 1r trimestre del 2011 a España el 17’6%, a Catalunya era del 13%. Si comparem les dades de la UE d’ocupats en el sector públic en relació al total ocupats, l’any 2008 a España era el 14’6% (en aquell moment la població ocupada en el sector privat no havia patit l’estrall brutal de la crisi), mentre que a Noruega i Suècia era el 33’9%, a França el 29’0% i al Regne Unit el 20’2%. Per tant, no és que sobrin treballadors públics, en falten especialment si ens comparem amb els països que titllem de més eficients i que tenen nivells de desenvolupament dels serveis socials més avançats.
Aquesta realitat és fruit del diferent nivell de la despesa pública en el nostre país en relació a la UE. El pes de la despesa pública en protecció social per al’any 2007 era a Catalunya del 17’8% i a España del 21’0%, mentre que al Regne Unit erael 25’3%, a Alemania el 27’7%, a Suècia era del 29’7%, a França el 30’5% i la mitjana de la UE-27 del 26’2%.
Aquesta realitat és conseqüència del nostre sistema fiscal, que fa que el nivell d’ingressos públics a España representi un 32% del PIB davant el 40% a la UE-27. Unes dades prou significatives que expliquen la situació d’endarreriment del sector públic al nostre país, on a més tenim un dels nivells més alts de frau fiscal del conjunt de la UE. Segons l’associació de tècnics d’Hisenda, Gestha, s’estima el frau fiscal en prop de 80.000 milions d’€, dels quals més de 42.000 correspon a les grans empreses, corporacions empresarials i grans fortunes.
El problema no és que sobrin funcionaris sinó que cal combatre el frau i la corrupció i que cal fer una profunda reforma fiscal, que permeti disposar de recursos públics suficients per fer les polítiques públiques necessàries per intervenir en una sortida de la crisi equilibrada i solidària.
La sortida de la crisi no passa per polítiques pressupostàries restrictives, "minijobs", facilitats per acomiadar i afeblir la negociació col•lectiva. Malauradament aquestes receptes que li agraden a la patronal, que són les mateixes que beneeix i aplica el Govern de la Generalitat amb el mantell intel•lectual del seu Consell assessor, el CAREC, no semblen útils per a sortir de la crisi i a més són injustes per ala immensa majoria de la població, els treballadors i les classes mitjanes, però mantindran el poder econòmic del capital financer i la posició de les grans fortunes i corporacions empresarials.

L'Europa de la triple A

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 11 Dec 2011 10:41:06 GMT

La primera idea que em ve al cap en conèixer l’acord de la cimera de la UE celebrada aquests dies a Brussel·les és la de la triple A: autoritarisme, austeritat i atur. Autoritarisme d’unes formes que no preveuen la validació democràtica de les decisions. Austeritat imposada que obliga a restriccions pressupostàries que retallen despesa i inversió. Atur com a conseqüència d’unes polítiques que obvien la reactivació econòmica i els equilibris solidaris. Les expectatives davant la cimera no eren especialment positives, però la proposta de reforma "exprés" dels tractats de la UE i l’harmonització de la normativa laboral que es planteja evidencien una clara pèrdua de qualitat democràtica d’Europa.
Les mesures aprovades en la cimera no aborden els problemes generats per la crisi sinó que responen als interessos dels inversors financers, que no es preocupen ni per l’atur ni per la pobresa. Les polítiques d’austeritat qüestionen els drets socials fonamentals, ja que aprofundeixen en les retallades socials i contrareformes estructurals. Es trenca la lògica del Pacte social de l’Alemanya de Bismarck, que bescanvia la pau als carrers per la protecció social de la classe treballadora en la malaltia i la vellesa, en els accidents i en la invalidesa. Un pacte social que redistribueix la riquesa amb les aportacions justes i equilibrades de tots els sectors socials, que permeten finançar un model social que ha evolucionat en l’estat del benestar que coneixem.
Necessitem més Europa per sortir de la crisi, però no d’aquesta manera. Una Europa política, no només monetària, que reforci les bases democràtiques en la presa de decisions. Avui la UE ha de canviar les orientacions del Banc Central Europeu (BCE) perquè impulsi inversions en el desenvolupament sostenible. Ha d’apostar per crear el fons europeu d’eurobons que garanteixi el suport mutu als països amb problemes d’endeutament. Ha d’establir un impost sobre les transaccions financeres i establir una política fiscal harmonitzada i justa i concertar mesures per lluitar contra el frau i l’evasió fiscal i abolir els paradisos fiscals.
Avui Europa té més de 25 milions de persones a l’atur, més de 40 milions de pobres i prop de 80 milions al llindar de la pobresa. Més del 25% dels joves no tenen feina (a Espanya són el 45%). I hi ha crescut la desigualtat, fins al punt quela distància entre els sectors més rics i els més pobres de la societat ha retrocedit fins als nivells de fa 30 anys . Això és el producte d’unes polítiques neoliberals que qüestionen aquest model social i que volen privatitzar l’estat del benestar, des dels serveis públics fins a les pensions, que volen imposar contrareformes laborals o negar al BCE la capacitat per finançar el deute públic dels estats membres. Unes polítiques que pretenen ignorar que la cohesió social ha estat motor de creixement econòmic i de desenvolupament social.
Hem d’exigir un nou contracte social i econòmic a Europa, construït amb la participació activa dels interlocutors socials. Un nou contracte social europeu que doni resposta als reptes de l’ocupació, els salaris (respectant l’autonomia de la negociació col·lectiva), les pensions, la protecció a l’atur, l’educació i la salut. El pacte fiscal, les polítiques redistributives de la riquesa i el dret laboral i la negociació col·lectiva han estat els fonaments del llarg període de prosperitat i democràcia a Europa. Reforçant aquests valors i principis democràtics que han definit el model social europeu, podrem sortir abans i de manera més justa de la crisi i garantir el futur de la UE.
A Europa el moviment sindical, agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES), ha iniciat un procés de mobilització per pressionar en aquesta direcció. A Catalunya hem de confluir en aquesta mobilització i ho hem de fer des del rebuig a les polítiques de retallades socials injustes i inútils que el Govern està imposant autoritàriament. Per això aquest dimecres, dia 14, cal manifestar-nos i donar suport als treballadors públics que es mobilitzen pels seus drets. I més enllà del 14-D hem de fer confluir els esforços per reclamar prou retallades i exigir que la ciutadania vol decidir sobre les polítiques per fer front a la crisi.

Retallar no porta enlloc... o sí

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 04 Dec 2011 11:18:10 GMT

Aquesta setmana hem conegut la proposta d’ajust que el Govern pretén imposar a les condicions laborals dels treballadors i treballadores públics, per retallar 600 milions d'euros del capítol de personal dels Pressupostos de la Generalitat. És la tornada monòtona de la cançó que des de maig del 2010 no para de sonar: "S’han de retallar despeses perquè l'ajust pressupostari és inevitable".

La proposta que es fa és molt dura: eliminar vacants ocupades per personal interí; no convocar noves oposicions el 2012; eliminar drets en relació amb la reducció de jornada per cura de fill o el complement de baixa per malaltia; modificar complements específics (aquests poden arribar en alguns casos al 50% de la retribució); reduir les pagues extraordinàries de juny i desembre; suprimir els complements de productivitat; suprimir el fons d'acció social i l'aportació al pla de pensions; allargar la jornada laboral anual (suprimint dies de permís legal), etc. Mesures que, en síntesi, empitjoren les condicions de treball, rebaixen sous i redueixen personal interí. L’excusa és “l’inevitable" ajust pressupostari, però sense cap perspectiva de millora en el funcionament del servei públic ni d’incidència en la reactivació econòmica del país. Per tant, afegeixen a la injustícia de les mesures la seva inutilitat. Unes propostes que han fet als sindicats convocar mobilitzacions de rebuig per al proper 14 de desembre per reforçar la posició en la mesa de negociació davant la GC.

Fa temps que les condicions laborals dels treballadors públics estan empitjorant. En el terreny retributiu, l’any 2008 la pujada va ser inferior a l'IPC i no es va recuperar el diferencial del 2007; l'any 2009 l’increment fou del 0,3% (van perdre de nou poder adquisitiu); l'any 2010 el sou anual es va retallar un 5% de mitjana (alguns col·lectius van arribar al 12%), i el 2011 s’han congelat les retribucions. Pel que fa a l’ocupació des de l'any 2009 s’està perdent plantilla, ja que les vacants generades en llocs de treball dels serveis no considerats bàsics s'amortitzen. Les condicions de treball estan empitjorant en diferents sectors, com el docent, en què la dedicació laboral augmenta (increment de l'horari lectiu i reducció dels suports a les aules amb alumnat amb necessitats educatives especials). El personal del servei de salut (s'estan ajustant torns i no s'estan cobrint substitucions) i d'altres serveis de la GC estan patint retallades de plantilles, en especial no cobrint substitucions i no renovant interinatges. Per tant,som davant d'una clara agressió a les condicions laborals i a la prestació directa de serveis bàsics (salut, educació, atenció social), la seguretat (mossos, bombers, penitenciaris, rurals, etc.) i a la garantia del funcionament àgil, transparent, equitatiu i subjecte al principi de legalitat de l'Administració pública (personal tècnic i administratiu), que sens dubte afectarà el conjunt de la ciutadania.

La inutilitat i la injustícia de les mesures es fan evidents quan es comparen les dades de l’Administració catalana amb les dades de la UE en el seu conjunt o de la resta de l’Estat. El percentatge d’assalariats del sector públic català en relació amb la població ocupada és del 13,0% (dades del 1r trimestre del 2011), davant d'una mitjana a l’Estat del 17,8%; estem per sota de La Rioja (13,1%), el País Valencià (14,3%) i Navarra (15,4%) i lluny del 27,6% d'Extremadura o el 21,5% de Castella-la Manxa, xifres que també estan allunyades del 33,9% de Noruega o del 29,0% de França. I això és així pel baix pes de la despesa pública en protecció social en relació amb el PIB, que a Catalunya és del 17,8%, i a Espanya, del 21,0%, davant una mitjana de la UE-27 del 26,2% o de països com França, amb el 30,5%. Les dades de despesa tenen a veure amb la realitat de la insuficiència dels ingressos. A Catalunya els ingressos públics en relació amb el PIB són només el 32% del PIB davant el 44% de la UE-15 o el 54% de Suècia; i el frau fiscal i l’economia submergida a Catalunya es calculen entorn del 22,3% del PIB davant un 10% de mitjana a la UE-15.

Amb aquestes dadescomparatives és evident que les polítiques d’ajust dur sobre la despesa pública social afectaran seriosament un model que tendia a convergir amb l’Europa més desenvolupada i que ens situarà de nou en posicions d’endarreriment en la provisió de béns i serveis públics, que han de contribuir des de la universalitat i la qualitat a promoure majors cotes d’igualtat social. És evident que aquestes mesures no milloraran l’actual model d’estat del benestar ni el faran més eficient. El problema pressupostari del país no s’arregla retallant despesa, sinó apujant ingressos. Recordem que l’impost de successions l’any 2008 ingressava 866M€; recuperant-lo ens estalviaríem bona part de les retallades i es podrien fer polítiques públiques al servei de la creació d’ocupació i la reactivació econòmica.

A hores d'ara les propostes són a la mesa de negociació i, per tant, poden modificar-se. Però ja han creat un gran malestar entre el personal públic. Darrere les mesures s’està construint un missatge negatiu en relació amb la funció social d’aquests treballadors i treballadores. Se’ls nega utilitat social en la seva funció pública i se’ls etiqueta de col·lectiu privilegiat per confrontar-los amb la resta de la societat en un moment d’enormes dificultats socials i econòmiques. El Govern és responsable de generar aquesta imatge negativa dels funcionaris. Sembla que la política de retallades indiscriminades que està duent a terme, on encaixa clarament el desprestigi dels empleats i empleades públics, té com a objectiu últim carregar-se i privatitzar el servei públic i afeblir la capacitat reguladora de l’Administració pública. La crisi no justifica aquestes mesures. És l’excusa utilitzada per convertir en negoci privat allò que és un servei públic.

Si preguntes l'endevines

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 27 Nov 2011 08:58:54 GMT

Les eleccions del passat diumenge han portat poques sorpreses. I no perquè les enquestes ja ho anunciessin, sinó perquè la gestió política que s’estava fent de la crisi era àmpliament qüestionada i generava efectes negatius sobre part important de la població. El resultat a Catalunya pot tenir lectura pròpia, però consolida el canvi de cicle polític iniciat al novembre passat amb les eleccions al Parlament de Catalunya, i per tant el rebuig al gir en la política econòmica i social que el Govern del PSOE va iniciar al maig del 2010 amb les polítiques d’ajust dur i de reformes antisocials.

No entraré en l’anàlisi quantitativa de les eleccions o del transvasament de vots entre les diferents formacions o els efectes de la llei electoral en el repartiment no proporcional dels escons. És evident que el 20-N canvia substancialment el paisatge polític. El nou Congrés dels Diputats està caracteritzat per una dreta amb majoria absoluta i amb un impressionant poder institucional arreu del’Estat. En un context econòmic i social de pervivència i intensificació de la crisi, els resultats reforcen les tesis neoliberals que estan dirigint a Europa la sortida de la crisi. Hem de preveure, per tant, que el nou Govern no modificarà la prioritat marcada fins ara de reduir el dèficit, i previsiblement pot intensificar les polítiques de desregulació del mercat de treball, d’ajust en les prestacions i serveis socials, amb noves agressions als empleats i empleades públics, tant en termes d’ocupació com salarials.

En aquest sentit, aquesta mateixa setmana, a dos dies de les eleccions, el president Mas ha anunciat la continuïtat de la política d’ajust dur, amb noves retallades, tant en ocupació pública com en plantillesi salaris, augment de preus en serveis bàsics (aigua, transport públic, gasolina, preu de medicaments, matrícula de les universitats...) i noves privatitzacions i retallades en serveis públics (mitjans de comunicació públics, entre d'altres). L’anunci sorprèn, ja que té lloc dos dies després que s'hagin celebrat les eleccions, ja que en tot el debat de la campanya electoral ha estat absent. S’afebleix així, encara més, la qualitat del nostre sistema democràtic, ja que furta del debat públic en campanya i de la capacitat de sanció amb el vot aquelles qüestions rellevants per a la vida quotidiana de la ciutadania.

Fa temps que l’ajust dur, les retallades i les contrareformes laboral s’han demostrat inútils, no han reactivat l’economia i ens han instal·lat en l’actual fase d’estancament econòmic. I són injustes, perquè fan recaure indiscriminadament en la majoria de la població els costos de la crisi, i castiguen, així, els sectors més desafavorits. Hem de seguir insistint en la urgència d’establir un marc de diàleg i concertació social, que abordi un gran pacte per l’ocupació, que prioritzi la reactivació econòmica i la creació d’ocupació de qualitat, orientada a canviar les bases del patró de creixement. Un pacte per establir compromisos i equilibris per sortir de la crisi, abordant reformes justes i equilibrades (fiscal, financera, d'habitatge, de formació...) i garantint l’actual model social.

En aquest marc es fa necessari impulsar una àmplia convergència social en defensa de l’estat del benestar. Davant dels nous anuncis de retallades indiscriminades i imposades hem d’explicitar el rebuig i les alternatives, denunciant-ho i confluint en processos de mobilització. Però hem d’aprofitar l’actual marc legal (Llei 4/2010, de 17 de març, de consultes populars per via de referèndum, que desplega l’art. 122 de l’Estatut) i exigir que la ciutadania siguem partícips directes de decisions transcendents. Cal una consulta que vinculi el Govern en relació amb la voluntat ciutadana d’aprofundir o no en el desmuntatge de l’actual model d’estat de benestar que ens estan imposant amb l’excusa de la crisi.

La política del dia a dia

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 20 Nov 2011 11:32:43 GMT

Ja estic una mica fart de tanta insistència a fer-nos creure que la sortida de la crisi exigeix respostes tècniques ineludibles i que la política no hi té res a fer. Així m’ha revoltat que a Grècia la resposta a l’anunci d’un referèndum hagi estat la dimissió del Govern i el nomenament d’un nou govern de caràcter tècnic per gestionar els ajustos. El mateix m’ha passat amb el cas d’Itàlia, on la satisfacció per la dimissió d’en Berlusconi, per tot el que representava, no ha vingut de la pressió social sinó de la dels “mercats” i per la decisió de nomenar un govern de caràcter tècnic amb la responsabilitat de gestionar la sortida de la crisi. Sembla que ara l’única solució que hi ha és tècnica, no cal que pensem en diferents opcions polítiques.

Fa temps que sabem i denunciem que és la manca d’una autèntica governança democràtica de la globalització el que ha afavorit que aquesta hagi generat majors desequilibris i ens hagi dut a l’actual situació. La manca de regles i controls d’una economia globalitzada i la consciència que el mercat desregulat es torna ineficient són els elements que expliquen la situació en què ens trobem. És per això que bona part de les respostes que reclamemrequereixen una major governança democràtica global, que sens dubte ha de començar per més Europa política, que acordi les regles i els controls necessaris per evitar les ineficiències i els desequilibris que l’economia desregulada genera. I això és més política a escala global, sí, però que ha de créixer també des de l'àmbit local. La solució tecnocràtica davant la profunditat dels problemes generats per la crisi no ens permetrà trobar una sortida equilibrada. La sortida tècnica té com a única finalitat recuperar els equilibris econòmics nacionals, però mantenint l’statu quo que ens hi ha dut.

Difícilment la gestió tècnica es pot assentar al marge d’una finalitat política. No hi ha resposta tècnica neutra, tota resposta té unes finalitats o altres, i això és política. No s’hi val que s’amaguin de suposades respostes tècniques el que són opcions polítiques. Aquests propers temps sentirem malauradament que només hi ha una solució als problemes que tenim, ajustos, contrareformes i retallades, que sense això no hi ha sortida possible. Però no ens diran que aquestes són solucions per mantenir una societat desigual, una societat desequilibrada, on uns pocs decideixen mentre la majoria restem al marge d’un procés de presa de decisions que ens dibuixen com a complex i difícil, a més de negre, que només poden entendre els “tècnics”.

Avui s’ha votat arreu del país, demà hom analitzarà les dades amb fruïció i en traurà les seves conclusions, inclosa la constatació de l’alta abstenció. La realitat, però, és que, com sempre, cal seguir empenyent, amb propostes i denúncies, amb mobilitzacions i alternatives, perquè la sortida de la crisi es faci al servei de la gent, de la immensa majoria de la gent, reformant allò que ens ha dut aquí, el que ha causat la crisi, i situant un horitzó de benestar i justícia social. I això és la política del dia a dia, la d’anar transformant les injustícies al centre de treball i a la societat. La democràcia, a més de votar cada quatre anys, és la capacitat de participar activament en la quotidianitat de la vida, en la construcció de les decisions que ens afecten, en l’establiment dels canvis en les regles del joc. Democràcia és votar, és participació, és negociació, és concertació. I això no es canvia per la inevitabilitat de la solució tècnica amb la qual ens volen adormir. Ara cal més política. Més implicació debatent, proposant i confrontant, organitzant les idees per transformar la realitat.

Quan la independència no és indiferència

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 13 Nov 2011 03:43:24 GMT

Falten pocs dies per al 20-N, quan podrem votar els representants a les Corts (Congrés i Senat). Com en altres conteses electorals he pogut conèixer les diferents formacions que s'hi presenten i les “imatges” que projecten de les seves propostes polítiques, tant de manera indirecta a través de mitjans escrits i audiovisuals, com directa en diferents fòrums on he pogut assistir. Certament he observat diferències entre uns i altres, tant pel que fa a les trajectòries de les persones que presenten en les candidatures, com en les mesures que proposen i prioritzen, i en les formes de fer i comunicar. Diferències que a vegades són de matís o accent, però principalment són més de fons, de model social, i en ocasions també d'anàlisi de la realitat. Ara ja, pràcticament, ens queda saber quina serà la composició definitiva del Parlament i el Senat, quines les orientacions polítiques que emmarcaran l'acció de govern, en quin marc d'aliances i com, més enllà de l’acte de votar, de manera individual o col·lectiva, continuarem sent subjecte polític en el dia a dia a través de mecanismes de participació diversos.

Tanmateix, però, aquests dies sembla que la sensació general que traspua la realitat social és d'un cert "tantsenfotisme" davant la contesa electoral. Com si ens trobéssim davant la inevitabilitat del resultat o com si ens resignéssim davant la complexitat dels reptes socials. No comparteixo aquestes visions, ja que crec que és precisament en moments d'alta complexitat social com els que vivim quan la política ha d'assolir tota la seva dimensió, tant per fer front als problemes reals de les persones, com per construir els consensos i compromisos socials necessaris per respondre-hi. És precisament ara quan hem de reclamar més política, no sigui que acabem també interioritzant que l’única solució rau en governs tècnics imposats, com estem veient aquests dies a Grècia o Itàlia. No menyspreo la tècnica però aquesta cal posar-la al servei d'una finalitat política o altra, no és neutra, com bé sabem.

No hi ha eleccions més rellevants que d'altres, totes crec que són importants pel que comporten d'exercici democràtic i de moment de configuració de la representació institucional de la ciutadania. Però més enllà d’una votació la democràcia s'exerceix quotidianament, en la participació, en la transparència, en el rendiment de comptes, en la construcció d'acords i consensos, en l'existència d'espais de concertació, etc., i aquests són possiblement els aspectes que més reflecteixen la qualitat democràtica del país i els que per defecte acaben malauradament donant cobertura moltes vegades als alts nivells d’abstenció.

El proper 20-N explicitarem entre altres qüestions quines són les polítiques que preferim per dirigir la sortida de la greu crisi econòmica, social i política que estem vivint. I sabem que no totes les opcions situen ni els mateixos objectius ni les mateixes mesures. Per això, enguany CCOO, de manera conjunta amb UGT, hem fet públic i hem lliurat a totes les forces polítiques un document amb l'anàlisi que fem de la situació i les propostes que considerem que responen a les necessitats i elsinteressos que els treballadors tenim avui. De ben segur que molts mitjans s’han fet ressò de les propostes dels diferents grups, tant empresarials com dels treballadors i treballadores, ja que no es pot obviar la realitat que hi ha diferents maneres d'entomar la sortida de la crisi en funció dels interessos que es representen. Això és el que el document vol aconseguir, que els diferents partits evidenciïn la seva posició i el seu compromís amb uns o altres o la possibilitat de compatibilitzar-los i equilibrar-los, sense defugir les respostes a les inquietuds que explicitem.

Les propostes del document situen la persona com a centre de l'actuació política i, per tant, exigeixen resposta als preocupants nivells d'atur i al perill d’exclusió social, en un context d'estancament, que esperem no caigui en depressió econòmica. Les mesures que es reclamen tenen a veure amb l'impuls a la creació d'ocupació, la garantia i la millora de la protecció social de les persones sense feina, l'aposta per un nou model de creixement econòmic de qualitat, innovador i més sostenible, l'aposta per la formació professional, els necessaris canvis en les polítiques d'habitatge que garanteixin el dret a l’accés, evitin desnonaments i impulsin el sector, una reforma fiscal integral i la lluita contra el frau, una reforma financera que garanteixi la intervenció pública per fer fluir el crèdit. La defensa de l’estat del benestar i el dret a la protecció social.

El document vol defugir un corrent d’opinió que vol posar com a problema la política. No és la política, són determinades polítiques. Els sindicats som independents dels diferents poders, econòmics o polítics, representem els interessos d'aquells a qui volem organitzar, els treballadors i treballadores, i precisament per això no som indiferents al que passi el dia 20. No volem que s’instal·li la lògica que l’única sortida a la crisi és ser submisos a les retallades de drets socials i laborals, i ser més pobres i més desiguals. No necessitem salvadors tècnics al marge de la política, com a Grècia, ni governs de concentració que ens vulguin fer creure que hi ha solucions neutrals. La independència no és indiferència.

Adaptar amb drets en comptes d'acomiadar

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 06 Nov 2011 10:27:33 GMT

Aquest 3 de novembre CCOO de Catalunya, UGT i Foment del Treball han signat el (pre)Acord interprofessional de Catalunya (AIC). L'AIC és un acord que comprometles organitzacions signants a orientar els continguts de la negociació col·lectiva (NC) en els diferents àmbits i sectors (l’Acord té caràcter obligacional). Avui la seva importància rau, més enllà del text en si, en el fet que limita els articles més negatius i les interpretacions més restrictives de les reformes laborals i de la negociació col·lectiva aprovades sense acord previ en els darrers temps.

En l’actual context de crisi i d’alt nivell d'atur, és rellevant que sindicats i empresaris coincidim a afirmar que les relacions laborals s’han d’orientar a reforçar les empreses cap a la sortida de la crisi, evitar la destrucció d’ocupació i ajudar a crear-ne. D’aquest plantejament deriva el fil conductor de l’Acord: la flexibilitat interna negociada per adaptar-se als canvis en l'entorn econòmic o tecnològic de les empreses, una lògica que es contraposa a l'actual utilització abusiva de la flexibilitat externa, l’acomiadament, com a mecanisme per adequar-se als canvis. La flexibilitat interna entesa com a equilibri entre les adaptacions o adequacions de les condicions laborals i les garanties dels drets dels treballadors i treballadores, tant els de caràcter professional com de conciliació personal. Com tot acord, aquest equilibra les posicions divergents de sindicats i patronal, però l’AIC també construeix nous espais d’entesa i interès comú, i en qualsevol cas permet desenvolupar les estratègies i els objectius sindicals en el nou marc legal i davant dels nous problemes, mantenint la posició crítica amb la reforma laboral i de la NC, i limitant els seus aspectes més negatius.

L’AIC planteja garantir la capacitat d’intervenció sindical en els ERO i en la modificació substancial dels contractes, que la darrera reforma limitava, cosa que ha de beneficiar sobretot els treballadors i treballadores de les petites empreses, que es troben més desprotegits. Estableix criteris per negociar l’actualització dels salaris, mantenint la inflació com a referent al costat de la productivitat i la reinversió de beneficis, barrant el pas al discurs de determinats poders econòmics, que volen eliminar tota referència a l’IPC. Proposa actualitzar i introduir nous continguts en els convenis col·lectius: participació i informació, criteris de subcontractació, mobilitat funcional, conciliació, polítiques d’igualtat, gestió de la diversitat d’origen i cultural, mobilitat sostenible al centre de treball, absentisme, ús de les TIC, formació professional i reconeixement de la qualificació a través de l’experiència laboral, etc. Aposta per aprofundir en el marc català de relacions sociolaborals, orientant a constituir convenis col·lectius sectorials d’àmbit de Catalunya, que articulin els diferents convenis col·lectius d’àmbit inferior; reforçant instruments propis per actuar en les relacions laborals, com el Tribunal Laboral de Catalunya, on els signants impulsen la resolució extrajudicial de conflictes, i ampliant la seva capacitat per intervenir en la negociació col·lectiva i els ERO, introduint també la figura de l’arbitratge voluntari com aelement que pot evitar bloquejos i fer guanyar agilitat.

Crear ocupació, reactivar l’economia, necessita acció de govern concertada amb els agents socials. És evident que amb retallades i desregulacions no es combat la crisi ni es protegeix les persones, per això és important que l’AIC emplaci el Govern de la Generalitat a negociar una estratègia industrial i sectorial que permeti intervenir sobre les inversions i les adaptacions sectorials, per anticipar-nos i adequar-nos als canvis. I també en relació amb el sistema de formació professional i amb les polítiques d’ocupació, com aelements que ajudin a la modernització de les empreses i a les necessàries qualificació i inserció laborals.

Amb l’Acord es recupera part de la racionalitat perduda en aquest país a l'hora d'abordar la crisi i els problemes de les empreses i dels treballadors i treballadores. Fa temps que el moviment sindical va reclamant amplis consensos per fer canvis, i que critica que les reformes que s’imposen no tenen correspondència amb els problemes que es volen resoldre. Fins ara les negociacions quedaven trencades per l’expectativa creada per un Govern disposat a legislar unilateralment. L’AIC trenca aquesta lògica. Esperem que obrin via, ja que les reformes laborals només han generat conflicte i no han arreglat el problema, com ens diu la xifra d’atur.

L’estancament econòmic i l’atur no se solucionen amb reformes laborals, perquè el problema no és de relacions laborals. Però l’AIC trenca la lògica dels que imposen reformes sense negociar i dels que diuen que el problema són els costos laborals. Amb aquest Acord podem reforçar l’exigència d’un gran pacte per l’ocupació que prevegi: una reforma fiscal justa i progressiva, i eliminar el frau; una reforma financera que augmenti la intervenció pública de les entitats; una política de distribució de rendes per incidir en beneficis i la seva reinversió, moderació de dividends i salaris, icontrol de preus bàsics; una política d’habitatge que prioritzi el lloguer, eviti desnonaments i potenciï el sector amb la rehabilitació per a l’estalvi i l'eficiència energètics, i mesures que orientin el canvi de model productiu, formació, recerca, innovació i infraestructures.

L’AIC és un acord obligacional, orienta la negociació dels convenis col·lectius. Per això, més enllà d’aprovar-ne la signatura o no, cal un ampli procés d’informació, debat i participació sobre els seus continguts, per concretar i incorporar nous criteris a les meses de negociació. Serà important participar en el procés de consulta als delegats i delegades sindicals i al conjunt de l’afiliació que CCOO de Catalunya impulsa aquests dies, tant mitjançant assemblees territorials descentralitzades de delegats i delegades sindicals de les empreses com utilitzant la via telemàtica perquè bona part de l’afiliació pugui intervenir a través de la pàgina web.

Errors que porten cua

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Tue, 01 Nov 2011 09:40:07 GMT

Fa pocs dies Alemanya ha trobat 50.000 milions d’euros de més en el càlcul del seu deute públic, ahir Irlanda anuncia una errada comptable que redueix 3.600 milions d’euros, un 2,3% del PIB, el seu deute públic. Això s’afegeix al ja sabut paper que les agències de classificació (les mateixes que avui classifiquen el deute sobirà) han tingut en l’origen de la crisi, quan donaven la màxima classificació a uns productes financers que van resultar tòxics i van dur a la fallida del sistema financer mundial. Si no fos tan seriós seria per riure. Es pot dir que un error el té qualsevol, cert, però quan les polítiques que es fan tenen com a base números, comptabilitats i valoracions de les agències de classificació, però els seus efectes negatius impacten sobre la vida de les persones, no sembla gaire oportú despatxar el tema amb massa frivolitat.

Les polítiques amb què s’està abordant la crisi econòmica es fonamenten en el fet que els números vermells de l’economia (el deute sobirà) i la negativa expectativa de recuperació que li atorguen les agències de classificació no deixa altre camí que fer el que s’està fent, que en definitiva és retallar drets laborals i socials i salvaguardar els interessos dels grans grups financers. Però com s’està veient, aquestes polítiques ni corregeixen els desajustos de l’organització social i econòmica que són a la base de la crisi, ni són les necessàries per generar un procés de recuperació amb un nou creixement de la riquesa i una major redistribució d'aquesta. Per contra, dia rere dia, les estadístiques confirmen que el resultat és l’augment de la pobresa i la desigualtat. Les darreres dades de l’Enquesta de població activa per al tercer trimestre de 2011, fetes públiques el 28 de novembre, confirmen aquesta realitat constatant l’augment del nombre de persones aturades a Catalunya, que són ja 742.000, una taxa d’atur del 19,4%, 72.600 persones aturades més que fa un any, un 10,9% més. Unes dades preocupants, i sense indicis de millora, que evidencien la inutilitat dels ajustos i retallades de drets laborals i socials que es van fent.

És per això que hem de seguir exigint la urgència d’altres mesures, queimpliquen exigir al Govern de la Generalitat un autèntic pla de xoc contra l'atur, amb mesures per crear ocupació i per garantir la protecció econòmica de qui ha perdut la feina, està desocupat i no disposa de cap ingrés, assegurant-li l’accés a la RMI mentre no s’implementa la renda garantida de ciutadania. Necessitem un gran pacte per l’ocupació, amb l’objectiu de crear ocupació, en especial per als joves, que estimuli l'activitat econòmica en comptes de retallar despesa i inversió pública, que proposi una reforma fiscal justa i equitativa, que permeti una major recaptació, i una reforma financera que faci possible la intervenció pública de les entitats per garantir el crèdit a famílies, autònoms i empreses.

La situació es va empitjorant per a la immensa majoria de la població, i les mesures que es prenen no aborden els problemes reals, els que ens han dut on som, la desregulació com a norma il’individualisme com a cultura. La lògica última de les mesures que es prenen radica simplement en el fet de salvaguardar els interessos dels inversors financers i de les grans empreses transnacionals. Alguna cosa hi hem de dir. Potser per això l’anunci d’un referèndum a Grècia ha generat tant d’enrenou. Els poders econòmics prefereixen una democràcia afeblida per fer que la política respongui als diners i no a les persones. Potser per això mateix ja va sent hora d’exigir transparència, que ens diguin què volen fer i a quins interessos representen. Reclamar que volem decidir, que volem que s’impulsi a Catalunya una consulta ciutadana, com preveu l’Estatut, on puguem decidir quin model social volem, el de les retallades i la no- participació, o el de l’equitat i la justícia social.