El bloc d'en Joan Carles Gallego

Pedaços i interessos

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 13 May 2012 10:50:58 GMT

Aquest divendres (fatal friday) el Govern ha anunciat un paquet de mesures econòmiques, relatives al sector financer i al sector immobiliari. Mesures que segueixen la política d’anar imposant pedaços, que va acontentant determinats interessos, però que defuig la necessitat d’abordar un gran pacte o acord social que prevegi reformes integrals, fiscals i financeres, i l’aposta per posar les bases d’un canvi de model productiu. Un pacte per una sortida de la crisi equilibrada i solidària, que impulsi la reactivació econòmica, la creació d’ocupació i la cohesió social.

Amb les mesures relatives a l’habitatge es vol disminuir el gran estoc acumulat per les entitats financeres i elspromotors immobiliaris. Però s’obvia la dificultat d’accés a l’habitatge d’amplis sectors, en especial joves, instal·lats en un context d’atur i precarietat laboral. I s’ignora l’enorme clam ciutadà per revisar la llei hipotecària, afi d’evitar els desnonaments injustos, i introduir la dació en pagament com a manera de saldar el deute amb l’entitat financera. Es pretén facilitar la col·locació de pisos en lloguer, però amb contractes de més curta durada (3 anys) i amb majors facilitats per executar els impagaments del lloguer (10 dies!!!), o amb la rebaixa d’un 50% en l’impost per la transacció de l’habitatge. Mesures que facilitaran a les entitats financeres i elspromotors col·locar els habitatges al mercat, però que deixen invariable el problema d’accés a l’habitatge o la injusta llei hipotecària.

S’ha aprovat, també, una reforma parcial del sistema financer que difícilment solucionarà la necessària reestructuració d’un sector que ha estat, aquests darrers anys, mal gestionat i amb una lamentable supervisió financera. Aquesta reforma, poc transparent i sense participació, ens pot fer perdre l’oportunitat de forçar el sector financer atenir la seva funció social, pel que fa a dotar de crèdit famílies i empreses, potenciar processos de creació de riquesa productiva i no especulativa, evitar l’exclusió financera, en especial de pimes, i garantir la transparència.

Durant els anys de creixement, el sector financer espanyol ha acumulat un volum excessiu de crèdit en el sector immobiliari (981.932 milions d’euros a gener del 2012). Però, tot i la major dimensió dels préstecs dirigits a persones per a l’adquisició d’habitatges (663.000 milions d’euros), aquests tenen un nivell baix d’impagament i comporten una necessitat de refinançar les quantitats amb l’exterior (l’origen dels recursos). El problema rau en els préstecs dels promotors immobiliaris per a compra de sòl i construcció d’habitatges (uns 318.000 milions d’euros), que no es poden col·locar en el mercat, i la comptabilització dels quals en els balanços de les entitats és lluny del preu real de mercat.

Sens dubte, l’entrada de capital de l’Estat a Bankia té a veure amb aquesta realitat. Ara bé, evidencia les insuficiències en el paper de supervisió del Banc d’Espanya i la poca transparència informativa de la direcció de Bankia en relació amb la seva realitat. És lamentable que la decisió del Govern de posar recursos públics per consolidar la continuïtat de l’entitat no es faci depurant responsabilitats i donant les garanties suficients de preservació de l’ocupació, ni deixant clar que no es tracta de socialitzar avui les pèrdues i demà privatitzar els beneficis.

Correm el perill que la reforma parcial imposada pel Govern, amb l’excusa de Bankia, faci oblidar la necessitat d’una reforma del sistema financer definitiva, creïble i consensuada. Hem d’exigir que el cost de la necessària capitalització del sector financer sigui suportada pel mateix sector en el seu conjunt ievitar que recaigui sobre la ciutadania. No és explicable, ni acceptable, que es financi amb impostos la reestructuració financera i, al mateix temps, es retalli en sanitat ieducació. La utilització inicial de recursos públics, si fos el cas, ha de comportar la participació de l’Estat i l’establiment de garanties adequades i terminis concrets de devolució i retribució a l’Estat pels avals o el finançament. Caldrà també establir la depuració de responsabilitats dels gestors i supervisors responsables d’haver arribat a aquesta situació. La reforma hauria de plantejar l’establiment de taxes sobre dipòsits, transaccions financeres especulatives, transparència i controls públics per garantir la funció social de les entitats. I caldria regular unes estructures retributives dels directius de les entitats totalment injustes.

Si es planteja, com ja s’apunta, la utilització de societats de liquidació hipotecària no només s’ha de garantir una valoració independent dels actius o la disposició d’algun mecanisme capaç d’absorbir les pèrdues potencials del canvi de valoració, sinó que s’ha de fer d’aquest procés una oportunitat per desenvolupar una política de foment d’habitatge de lloguer i d’habitatge social. Una política pública de suport al lloguer, concentrada en la bonificació als inquilins, permetria dirigir una part del parc immobiliari desocupat cap a aquest ús i incidir també, així, en la valoració comptable d’aquests actius.

Malauradament, com ja ens està acostumant el Govern, les mesures que es van aprovar són parcials i no es presenten com un tot integral, fet que dificulta l’impacte real per canviar la dinàmica econòmica general, per reactivar l’economia i crear ocupació. Però amb l’excusa de la difícil situació econòmica, les mesures es presenten com ainevitables i s’aproven sense cap consens polític i social. De divendres a divendres es consolida la percepció que s’està aprofundint en una cada cop major fractura social entre una majoria de la societat, que es veu cada dia confrontada amb l’atur, l’empitjorament de les condicions laborals o la retallada en la qualitat i la provisió de béns i serveis públics, i una minoria que s’aprofita de la crisi per acumular més riquesa i poder. Fins ara aquest és el saldo de la contrareforma laboral i de les retallades en la despesa social i de les mesures que es van prenent de divendresa divendres.

Dades tossudes

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 06 May 2012 10:19:34 GMT

El passat 27 d’abril vàrem conèixer els resultats de l’Enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre del 2012: l’atur a Catalunya arriba al 22,2%, amb un augment sobre el trimestre anterior d’1,7 punts percentuals, 61.500 persones aturades més. Les persones que volen treballar i no tenen feina són 836.900 segons l’EPA, 109.300 persones més que fa un any, un 15% més, 41.300 homes i 67.900 dones més. La situació del nostre mercat de treball és preocupant i no mostra indicis de millora. Pel que fa a les prestacions que reben les persones en atur, ens hem de fixar en les dades d’atur registrat, que són diferents i inferiors a l’EPA. De les 635.721 persones registrades a les oficines del SOC al mes d’abril, només 442.623 persones reben una prestació per atur (sigui la prestació contributiva, un 53,9% del total dels perceptors, o el subsidi i la renda activa d’inserció).

Amb aquestes dades a la mà podem extreure’n algunes conclusions:

- És evident que la reforma laboral en vigor no serveix per crear ocupació ni reduir l’atur. Al contrari, fa caure el nombre de contractes, destrueix ocupació, desincentiva la recerca activa de feina i augmenta el nombre de persones sense feina. L’aplicació de la reforma se salda amb 4.000 acomiadaments per dia i amb un increment del 47% dels ERO en relació amb l’any anterior.
- L’argument que la prestació d’atur desincentiva la recerca d’ocupació queda clarament desqualificat amb les dades. La majoria de persones aturades ja han exhaurit las prestació contributiva. O malviuen amb el subsidi o l’ajut de la família, o formen part de les més de 200.000 llars que a Catalunya no tenen cap ingrés.
- És una greu irresponsabilitat política del Govern la retallada dels pressupostos per a polítiques actives d’ocupació i per a formació per a l’ocupació en un context marcat per l’atur i la necessitat urgent de qualificació professional. Aquesta retallada dificulta el procés de reinserció laboral i no ajuda que quan es creï ocupació es pugui abordar el canvi cap a un model productiu basat en el valor afegit de la producció i la competitivitat de les empreses, model que se sustenta en una ocupació de qualitat, qualificada i amb drets.
- Amb els ajustos pressupostaris durs, les retallades, no es reactiva l’economia ni es crea ocupació. A l’educació, la sanitat, l’atenció a la dependència, etc., s’estan destruint llocs de treball de manera directa, per la rescissió de contractes de personal interí o la no-cobertura de substitucions, o indirecta, per la caiguda de les inversions en equipaments o la disminució de l’oferta de serveis.

Cal canviar les polítiques. No serveixen per solucionar el problema de la caiguda de l’activitat econòmica i de l’alt nivell d’atur. Les polítiques actuals s’utilitzen per canviar les bases i regles de l’actual model social. Es vol augmentar l’acumulació de riquesa i poder en mans d’uns pocs, desregulant el mercat de treball per afavorir baixar costos laborals i convertir en negoci privat els serveis públics, que garanteixen drets socials. El resultat és una major individualització en les relacions laborals i socials, i una major desigualtat social. Per aconseguir-ho estan augmentant l’autoritarisme i limitant drets i llibertats, com ja s’insinua amb l’enduriment del Codi penal i la limitació d’alguns drets, com elssindicals,de vaga o de manifestació.

Hi ha, però, alternatives a com es fan les coses. Hi ha altres polítiques econòmiques possibles, a partir de les reformes fiscal i financera, i hi ha una altra política europea possible, a partir de més unió econòmica i política que superi el dogma monetarista del dèficit zero.

Però l’alternativa és també més democràcia, enfront de la resignació, l’autoritarisme i el populisme. Cal aprofundir la democràcia i això, entre altres qüestions,exigeix: informar clarament dels fins que guien les polítiques dels governants, obrir espais de participació ciutadana en relació amb les qüestions d’interès general, restablir els espais de diàleg i concertació social, promoure i facilitar l’associacionisme amb respecte a l’autonomia i la independència, reconèixer el paper d’interlocució de les organitzacions representatives, promoure la transparència dels afers públics i garantir la pluralitat i professionalitat dels mitjans de comunicació.

Sens dubte, les eleccions franceses poden obrir un cert canvi en la direcció de les polítiques europees per abordar la crisi. Sembla que es consolida la tendència, elecció rere elecció, d’una ciutadania que vota contra qui ha estat al capdavant de governs que han fet contrareformes amb l’excusa de la gestió de la crisi. Veurem com evolucionen les coses. En tot cas, el debat sobre la necessitat de situar estímuls al creixement econòmic sembla ja instal·lat en el si de la UE. La realitat de les dades, la recessió i l’atur són prou durs com per reclamar canvis en les polítiques tant a escala nacional com a la UE.

Algunes coses per a aquest Primer de Maig

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 29 Apr 2012 10:51:56 GMT

L’1 de Maig és el Dia del Treball, que se celebra a tot el món i pretén deixar clar que la força dels treballadors està en la seva unió i en la seva acció. Aquest Primer de Maig, de nou, s’emmarca en un món global on encara hi ha enormes buits en drets humans i en drets laborals, en una crisi internacional que encara no ha estat superada i que reclama reforçar l’estratègia sindical de la Confederació Sindical Internacional (CSI) reivindicant un govern democràtic mundial que introdueixi regles i controls a la globalització, tant del sistema financer internacional com de les regles per garantir el treball digne arreu.

En aquest context, el projecte europeu s’està afeblint, perquè les polítiques d’austeritat sense estímuls al creixement, dictades pel Consell de la Unió, allunyen la sortida de la crisi i desmunten el model social europeu, que és la base de l’exigència que la Confederació Europea de Sindicats (CES) fa d’un contracte social per sortir de la crisi, amb ocupació de qualitat i amb una carta de drets socials. En aquest sentit, cal apuntar la cimera del Banc Central Europeu, que es reuneix el dia 3 a Barcelona, i denunciar la submissió de la seva actuació als interessos de les grans entitats financeres i no de la reactivació econòmica i la creació d’ocupació.

Sens dubte, aquest Primer de Maig la centralitat reivindicativa ha de girar al voltant del principal problema del país, les 840.000 persones aturades, les 244.000 llars on no entra cap ingrés, el 55% dels joves menors de 24 anys que volen treballar i no poden. Un element que fa encara més injustes les polítiques de retallades de drets laborals i socials, que estan demostrant que no serveixen per crear ocupació sinó per facilitar-ne la destrucció, i que empobreixen la societat i la fan més desigual (ja que retallen en educació, salut i drets socials en general) i també més incerta i precària (ja que suprimeixen drets i tuteles dels treballadors).

Cal remarcar la coincidència de les actuacions dels governs de Catalunya i l’Estat en les polítiques de retallades sense cap altra acció d’estímul econòmic. Coincideixen, també, a qüestionar els drets i llibertats democràtics quan amenacen de modificar el Codi penal i pretenen limitar els drets de manifestació i reunió, i els drets sindicals i de vaga. Unes polítiques que pretenen generar por per evitar la inevitable contestació i protesta social que les seves polítiques originen.

Arribem a l’1 de Maig un mes després de la vaga general del 29-M. Veiem com l’aplicació de la reforma laboral confirma la destrucció d’ocupació i l’empitjorament de les condicions de treball. És per això que aquest conflicte ha d’arribar empresa a empresa, ja que no podem permetre que s’apliqui. La democràcia no pot quedar a la porta de les empreses i,per tant, cal continuar exigint el reforç de tots els espais de negociació col·lectiva i la retirada de la llei.

Aquest 1 de Maig s’ha d’evidenciar la continuïtat de la mobilització. Els governs han d’entendre que la sortida al conflicte és la negociació i l’acord. Perquè, com ja s’ha dit en altres ocasions, hi ha alternatives diferents, més justes, equilibrades i solidàries per sortir de la crisi.

La síntesi d’aquest Primer de Maig està en el lema mateix, "TREBALL, DRETS I DIGNITAT", que deixa clar per què ens manifestem i per què ho seguirem fent: perquè cal treball que permeti acabar amb la indignitat de les xifres d’atur, perquè calen drets laborals i socials, que són la garantia de progrés social, i perquè cal situar un horitzó de dignitat, de drets, de llibertat i d’igualtat, on la pobresa i la misèria es desterrin, on la injustícia desaparegui, on la corrupció i l’especulació no restin impunes.

Ni bandes ni rates

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 22 Apr 2012 10:41:58 GMT

Per molt que s’entestin a titllar-nos de banda organitzada o parlin de rates per referir-se als crítics amb el sistema, no poden amagar que el 29-M una àmplia majoria social es va mobilitzar per rebutjar les polítiques de contrareformes laborals i retallades socials que els governs, a l’Estat i a Catalunya, estan imposant.

Van voler minimitzar la convocatòria amb mentides, pors i amenaces per desincentivar la participació: es va apel·lar a la inevitabilitat de les mesures i, per tant, a la resignació; es va utilitzar l’atur i la por a no trobar feina o a perdre-la; es va insistir en la manca d’expectatives d’aturats i joves, a qui es va intentar confrontar amb els sindicats; es va esgrimir el fantasma dissuasori de la llei de vaga, i al final es va intentar convertir la jornada en un conflicte d’ordre públic. La realitat, però, va ser que la vaga general va tenir un alt seguiment, amb una presència àmplia i visible de joves. A més,es va desenvolupar, en general, sense incidents i de manera cívica i pacífica, i les manifestacions van fer visible l’important seguiment social del 29-M i l’ampli i massiu rebuig a les contrareformes i retallades.

Malgrat l’intent dels governs d’instrumentalitzar els aldarulls vandàlics del final de la manifestació de Barcelona, ha quedat clar que això no tenia res a veure ni amb el moviment sindical ni amb la mateixa vaga, però s’ha utilitzat per intentar amagar el conflicte social real que es va expressar. Passat el 29-M, el Govern central intenta obviar aquesta realitat i s’ha llançat a una nova ofensiva qüestionant el model autonòmic, el dret de vaga i els drets sindicals, o plantejant reformes del Codi penal per dificultar la contestació social. I els pressupostos de l’Estat plantegen noves restriccions en despesa social, educació, sanitato atenció a la dependència, en la línia del que ja preveuen els pressupostos de la Generalitat i que poden comportar encara més retallades. Una política d’austeritat fiscal que només preveu la reducció del dèficit, i no preveu la reactivació econòmica, és una política suïcida que ens du a l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida i a l’increment de les desigualtats socials, i queens allunya de la sortida de la crisi. Malauradament, aquestes mesures reafirmen les febleses estructurals de l’economia i la societat.

Si volem evitar la consolidació de la reforma laboral i defensar els serveis públics i el model social de l’estat del benestar hem de seguir mobilitzats. Per això l’1 de Maig és, com tantes vegades, un marc propici per expressar la voluntat de mantenir viu un conflicte que només pot tenir solució en la recuperació del diàleg social i la negociació d’un acord per a la reactivació econòmica, l’ocupació i la cohesió social. Un conflicte que està a les empreses, on cal exigir la no-aplicació de la reforma laboral i on hem d’instar les patronals a fer de la negociació col·lectiva l’instrument per abordar els problemes econòmics a través de la flexibilitat interna negociada, que requereix més estabilitat i més participació. Un conflicte que, també, segueix viu al carrer per defensar l’educació, la sanitat i el model d’estat del benestar (s’han convocat per al proper 29 d’abril concentracions al llarg del país).

Aquest conflicte és real i confronta els interessos d’uns pocs, als quals ja els van bé les contrareformes perquè els reforça el poder i els augmenta les possibilitats de negoci, amb la immensa majoria que quedem en una posició subalterna i desprotegida en el treball, i sense seguretats i drets en la societat. Malauradament, aquests pocs avui tenen el poder polític a favor seui ara el volen utilitzar també per afeblir les nostres capacitats de gestionar el conflicte i la mobilització, quan amenacen de reformar el Codi penal o quan mantenen en presó provisional de manera injusta l’Isma, el Dani i el Javier.

La situació econòmica és complicada, és cert, bona part de les respostes s’han d’implementar a escala europea, també és cert, però no es pot aprofitar la situació per desmuntar els drets socials i afeblir els drets democràtics. Hi ha alternatives i són possibles, el diàleg i el consens social és el camí per construir-les, però davant l’autoritarisme actual hem de seguir mobilitzats.

Ens volen muts?

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 15 Apr 2012 08:43:09 GMT

L’exigència de llibertat de l’Isma i el Dani, els estudiants detinguts el matí del 29-M, quan participaven en piquets de la vaga general, i del Javier és, a més d’un element de justícia, un crit d’alarma davant del perill d’involució en drets civils i llibertats democràtiques que estem vivint. El manteniment de la presó preventiva és injust i contrari a l’ordenament jurídic. Però malauradament s’inscriu en el creixent procés de retallada de drets, no només socials i laborals, sinó també civils, personals i polítics. Un context d'atac als drets civils i de pèrdua de qualitat de la democràcia.
Arran de la vaga general del 29-M, tant el Govern central com el de la Generalitat han iniciat una forta campanya de deslegitimació de la mobilització social i de qui la convoca, de desincentivació de la participació, de restar eficàcia a tota acció col·lectiva, i ara, amb les propostes de modificació del Codi penal, de criminalització de tota protesta. S’ha volgut crear una situació d’alarma social al voltant dels fets vandàlics de la tarda del 29-M que, amb la intenció primera de desviar l'atenció sobre el conflicte social existent, justifiqui un conjunt de mesures orientades a limitar llibertats civils fonamentals, com els drets de vaga, reunió o manifestació, i a endurir el Codi penal. Unes actuacions que posen en perill drets i garanties jurídiques de la ciutadania.
En el cas de l’Isma i el Dani la jutgessa que instrueix el cas considera, de manera absurda, l’existència de risc de fuga. Són dos estudiants sense cap mena d’antecedent judicial ni policial, amb un evident arrelament social i un excel·lent expedient acadèmic i personal, talcom han acreditat les autoritats universitàries i administratives. La presó preventiva és una mesura de caràcter excepcional que ha de fer-se compatible amb la presumpció d’innocència i que només pot aplicar-se observant de manera estricta les lleis. En cap cas pot ser utilitzada abusivament per decretar sancions prèvies al judici o per fets que prejutja que es produiran en el futur. És enormement greu que l’acte arribi a extrems tals com introduir qualificacions dels fets contradictòries amb l’informe policial o que se situï per sobre de les lleis, ja que consideraria un “error legislatiu” les reformes aprovades pel Parlament. Així justifica una mesura cautelar absolutament desproporcionada en relació amb els fets denunciats.
La jutgessa dicta un acte escudant-se en l’alarma social que interessadament es va voler crear al voltant dels fets vandàlics que es van produir la tarda del 29-M a la ciutat de Barcelona. Aquests actes, clarament rebutjables, són al marge de les massives manifestacions ciutadanes que es van realitzar arreu i no formen part de les formes de lluita pacífica que caracteritzen les lluites del moviment sindical i dels moviments socials i democràtics del nostre país. Són, però, el substrat material que els poders, de manera oportunista, utilitzen per construir un discurs cada cop més autoritari, on l'excusa de la seguretat s'utilitza per coartar la llibertat. Volen limitar drets i llibertats a l’hora que no es garanteix el dret a manifestar-se de manera lliure i pacífica.
És incomprensible que l’únic cas en què s’ha dictat acte de presó provisional sigui precisament el de dos estudiants. Els dos nois varen ser detinguts al matí i, per tant, al marge dels actes vandàlics de la tarda del 29-M, que són sobre els quals es construeix el discurs autoritari amb el qual la jutgessa justifica la presó preventiva. Pot ser que el que preocupi, cínicament, no siguin els actes vandàlics, sinó el fet que es tinguin objectius polítics, que s’estigui organitzat, que se sigui crític amb el sistema i es combati la injustícia. Tampoc és casualitat, ni és políticament neutre, el desigual seguiment informatiu donat als actes vandàlics i a l’empresonament dels dos estudiants.
En qualsevol cas, la presó preventiva de l’Isma i el Dani fa prou evident que ens trobem davant d’un perillós augment del discurs autoritari. Hem de combatre, també, qualsevol intent de retallar els drets democràtics.
Sense drets socials, laborals i polítics, on queda la ciutadania?

29-M, reivindicació contra resignació

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Mon, 02 Apr 2012 12:24:48 GMT

El 29-M ha estat un alè d'aire fresc en una societat que volen resignada. La convocatòria, que tenia el seu detonant en la necessitat de confrontar i exigir la retirada de la reforma laboral, que elimina les garanties i tuteles dels treballadors i treballadores enfront del poder absolut que el Reial decret dóna a l'empresari, coincidia amb el malestar creixent que genera la sistemàtica política de retallades, que afecta els serveis públics socials. L'aturada ha estat general, l'activitat econòmica no ha estat la normal, malgrat els intents dels governs d'obviar la realitat. El consum elèctric ha estat inferior a un festiu, com certifiquen les companyies elèctriques. Però la jornada ha estat també una acció cívica democràtica, en què la ciutadania ha fet confluir els malestars generats per les mesures polítiques de retallades de drets amb què es confronta la crisi. Pobles i ciutats van omplir els carrers de reivindicació. La coincidència de les organitzacions sindicals i socials ha estat important per visualitzar la presència de diversos moviments socials.

Bona part dels intents de governs i patronal per frenar el seguiment de la jornada es plasmaven en consignes relatives a la inevitabilitat d'unes mesures preses per calmar els "mercats", al desgast d'imatge del país, a la inutilitat per assolir cap dels objectius perseguits. Però la majoria va exercir el dret a dir que està en contra de com es fan les coses i a exigir la negociació d'una sortida de la crisi al servei de la gent. I ho va fer de manera voluntària, malgrat quehi ha qui voldria argumentar un paper coactiu dels piquets, tot i que l'àmplia participació evidencia la seva voluntarietat. Els piquets formen part de l'acompanyament de la jornada de vaga, ajuden a la seva visualització i aquest és el seu sentit.

Com sempre, hi ha qui busca imputar als piquets accions que no s'adiuen amb l'exercici democràtic del dret de vaga. Aquesta vegada, però, hem constatat la coincidència de dos fenòmens contra la vaga: la dels piquets empresarials i la dels grups violents. Expressions diferents però coincidents a l'hora de desfigurar el lliure exercici a l'acció democràtica de la vaga i la manifestació. El piquet empresarial, i com utilitza la por en un context de dificultats, és ja un tema recurrent d'altres convocatòries. Però em preocupa sobre manera el fenomen de violència urbana que fa temps va apareixent, s'incrusta de manera parasitària en les mobilitzacions socials (sigui la celebració de la Champions, sigui la vaga general), té com aúnica ideologia la violència i cap objectiu polític que no sigui alimentar l'individualisme nihilista que trenqui qualsevol opció de resposta social organitzada. És evident que aquest és un fenomen que cal aïllar políticament, socialment i policialment, però també obliga que els governs pensin que, en escenaris de descomposició social i de negació de la funció articuladora de conflictes de les organitzacions socials, hi ha un brou espès on aquells grups es mouen amb més impunitat.

Tornant, però, de nou a l'inici, el 29-M, ha estat un èxit de participació social. Ara, però, calassumir l'enorme responsabilitat de seguir gestionant el conflicte realment existent, amb nova pressió sostinguda que obligui els governs a utilitzar la negociació i l'acord per recompondre drets i superar el conflicte. A hores d'ara, el Govern respon cínicament amnistiant defraudadors mentre publicita l'autoritarisme de la retallada de drets amb la immensa majoria. Però aquest conflicte és real i s'haurà de gestionar.

De res a poc... que no estem sols... i tot és possible

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 25 Mar 2012 11:08:57 GMT

Queden pocs dies per al 29-M. Sobren les raons, ja ho hem dit, per a una convocatòria de vaga general que vol confrontar-se amb les mesures injustes, inútils i ineficaces que s’estan duent a terme. Una convocatòria que exigeix que es retirin les dures agressions als drets laborals i s’obrin espais de negociació i concertació social per establir compromisos equilibrats per a una sortida de la crisi justa, amb drets, que posi en el centreles persones. El 29 veurem què passa, de moment el debat social s’ha anat impregnant, aquests dies, de raons i de motius.

Si bé podem dir que hi ha una certa atonia social a l’hora de confrontar-se amb les polítiques antisocials que s’estan duent a terme, també podem observar com cada cop hi ha més consensque el que s’està fent és inútil i injust. Potser manca perspectiva en relació amb les alternatives creïbles, però hi ha desencís pel que fa a les polítiques que es fan. Algú, sens dubte, ho haurà d’analitzar per donar horitzó, en forma de polítiques, a les expectatives socials de construir un món ple d’esperances. Un món diferent al conegut, possiblement. Però amb drets i llibertats, individuals i col·lectives, amb respecte i seguretats.

Potser per això en aquests 15 dies, que van de la convocatòria el passat dia 9 fins avui, han començat a circular posicionaments de suport a la convocatòria de nombrosos col·lectius: de juristes i advocats, del món universitari i de l’educació, d’entitats juvenils, del món de la cultura, de professionals dels mitjans de comunicació, del món associatiu (veïnal, de pares i mares d’alumnat, d’usuaris de la salut, d’afectats per les hipoteques, de consumidors...), del treball autònom, etc. Es comparteixen els motius, s’entenen les raons. S’exigeix un canvi de rumb. Ja veurem com els poders polítics i econòmics llegeixen la realitat, però no poden obviar que el conflicte està instal·lat en la societat i que la manera de resoldre'l és la negociació i l’acord; en cas contrari, la gestió del conflicte seguirà mentre no es resolguin les causes que l’originen. El pitjor que pot passar és que s’enquisti i es transformi en resignació, fractura i descomposició social.

Com altres vegades, hem assistit a les velles cantarelles de la inevitabilitat de les mesures que qüestionem, a la inutilitat d’una vaga que només servirà per malmetre la imatge del país i la seva economia, a la manca de representativitat dels convocants, a la instrumentalització partidària de la protesta, a la conculcació del dret a anar a treballar, etc., un receptari al qual estem acostumats i que vol esdevenir un assentiment acrític a com s’estan fent les coses. Però sabem que ens hi juguem molt, perquè s’ho volen carregar tot. Es qüestiona un model social de drets i llibertats construït al llarg dels anys, amb moltes lluites que han demostrat, al llarg de la història, la seva utilitat. El dret laboral, les garanties jurídiques, el dret a la negociació col·lectiva i l’eficàcia general del conveni, els drets sindicals com ainstrument per garantir la tutela col·lectiva i l’autoorganització no van ser un regal sinó la conquesta d’anys de lluita del moviment obrer organitzat. També la provisió de l’educació pública, del dret a la salut, de l’atencióode la seguretat davant la vellesa, la malaltia o l’atur no han estat regals sinó el resultat de processos de mobilització social on s’han anat produint avenços. I avui tot això es qüestiona. I com que sabem que és més fàcil aconseguir un dret nou que recuperar un dret que has perdut, és molt necessari avui estar mobilitzats per exigir que es recomponguin els drets laborals i socials. Hem d’acabar amb les polítiques de retallades que els governs central i català apliquen, perquè són injustes i inútils, i només responen als interessos d’uns pocs, d’una minoria social que té el poder econòmic, i no als del conjunt de la ciutadania.

És per això que, com diu el poeta, el dijous 29-M “que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible”.

Canviar la percepció del que canvia

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 18 Mar 2012 11:07:47 GMT

L’enquesta del gener del 2012 del Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) informa que un 70% dels catalans han vist canviar alguna cosa en la seva vida com a conseqüència de la crisi econòmica. Els elements que més han canviat són el poder adquisitiu i les dificultats econòmiques, seguits de l’atur i la precarietat laboral, les retallades i l’empitjorament dels serveis. Tot això provoca incerteses i preocupació. D’entre els ocupats pràcticament el 22% opina que hi ha moltes o bastants possibilitats de quedar-se sense feina els propers mesos, i entre els aturats, més del 70% no confia a poder trobar feina a curt termini. L’enquesta diu també que un 60% dels catalans (entre els estudiants, el 85%) acceptaria una feina a l’estranger.

Amb aquestes dades noens hemd’estranyar que la majoria de la ciutadania consideri que les mesures imposades pels governs de la Generalitat i l’Estat no serviran de res (o de ben poc). Possiblement és per això que cada dia se senten més veus que consideren que hi ha motius de sobra per a la convocatòria de la vaga general del proper 29 de març. Ni la reforma laboral es veu com a resposta necessària per variar els elements negatius que s’apunten en l’enquesta ni les retallades socials generen perspectives positives. Al contrari, tant la reforma laboral com les retallades socials són mesures que contribuiran a empitjorar encara més la realitat social i la percepció ciutadana que se'n tindrà.

A hores d’ara ja no es pot dir que el que està passant és conseqüència de la crisi econòmica. Són, malauradament, les polítiques que s’apliquen les que agreugen els problemes econòmics i socials. La política dels governs s’ha posat al servei dels interessos econòmics d’uns quants i no dels del conjunt de la ciutadania. Així, la malentesa política d’austeritat o de retallades socials indiscriminades genera majors desigualtats, però també enfonsa la demanda interna de l’economia mentre desmunta uns serveis públics que vol convertir en negoci privat. I la política de reforma laboral no contribueix a crear ocupació, ja que el que fa és facilitar la seva destrucció i eliminar els drets i tuteles dels treballadors i treballadores per augmentar el poder unilateral dels empresaris i afavorir, així, la baixada dels costos laborals. Unes actuacions injustes que fan que avui hi hagi més motius que mai perquè el país es paralitzi per la convocatòria de vaga general del 29-M. La vaga ha d’aconseguir que els governs català i espanyol entenguin que cal retirar les mesures agressives, de retallades de drets laborals i socials, i obrir espais de concertació social i negociació per acordar mesures equilibrades i solidàries per sortir de la crisi a partir de les alternatives existents en la fiscalitat, la reforma financera o el paper del sector públic.

El 29-M és important la més àmplia participació en la vaga general. En democràcia la participació de la ciutadania no es pot menysprear i el 29-M és com una gran consulta ciutadana que els governs han d’escoltar. Sobretot quan segueixen negant-se a consultar-nos en les urnes què pensem de les retallades o la reforma laboral. La vaga ha de servir per incidir en les mesures que s’estan prenent (retirar la reforma laboral i obrir negociacions) i possibilitar, així, que en properes enquestes comenci a canviar la percepció ciutadana del que ha canviat.

Reguem l'arbre sec. Ni austeritat ni arbitrarietat

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 11 Mar 2012 11:06:57 GMT

Quan en temps de sequera veus un arbre sec, penses que la millor manera de revifar-lo és regant-lo, amb aigua nova, fresca, viva. I començaràs a regar per la base, per la terra, allà on hi ha la immensa majoria d’éssers vivents, capaços de recuperar la força d’un tronc, que farà que l’arbre revisqui i torni a florir i a guarir-nos amb la seva ombra. No regaràs la cúpula, les fulles individuals que són dalt de l’arbre, en la posició dominant, perquè saps que les fulles absorbiran l’aigua però no contribuiran a revifar-lo perquè no la repartiran entre les altres fulles i branques ni el tronc. Si, a més, l’arbre està molt malalt podaràs les branques altes, les de dalt de tot, que es mengen la capacitat de reviure de tot l’arbre.

Això m’ho ha comentat en acabar la manifestació d’avui, 11-M, un company per indicar-me que hem d’explicar les coses de manera simple per fer-nos entendre. Que la crisi se soluciona garantint, alimentant els drets dels de baix, els febles, els treballadors, els aturats, els joves i els pensionistes, i que, per contra, dedicar-se a salvar la banca, augmentar els poders dels empresaris i els drets del poder econòmic a costa dels drets socials i laborals no ens porta enlloc.

Sembla, però, que ací davant la forta crisi econòmica i social que estem vivint s’està optant per altres mètodes. En comptes d’apostar per impulsar la demanda interna amb una política pressupostària equilibrada que utilitzi les capacitats recaptatòries per invertir i gastar en allò que pot ajudar a reactivar l’economia i crear ocupació, es prefereix aplicar una austeritat extrema que ens duu de nou a la recessió. Mentrestant, però, alimenten amb recursos públics les entitats financeres, afavoreixen els poders econòmics amb regals i rebaixes fiscals (el més evident, el cas de successions, aplicat pel Govern de Mas) i imposen autoritàriament l’eliminació de drets socials i laborals.

Sembla que no volen que l’arbre del treball, quan creixi, ho faci de manera equilibrada. Aprofiten la sequera per podar les branques dels drets i les garanties i reforçar les de l’arbitrarietat i la decisió unilateral. Què és, si no, el que pretén aquesta reforma laboral? La major agressió al dret laboral, deixant el treballador desproveït de garanties individuals i tuteles col·lectives i augmentant el poder unilateral de l’empresari per decidir sobre salaris i condicions de treball, facilitant i abaratint l’acomiadament, i deixant com aúnica perspectiva de futur a les persones aturades i als joves un futur de precarietat i sense drets.

Segur que el 29-M serà un bon moment per fer que el conflicte social s’expressi amb tota la seva força, per regar amb la major suma de voluntats les alternatives reals i fer que els governs entenguin que ni retallades socials ni reformes laborals són possibles, perquè ni són justes ni són útils.

El 8 de Març de retallades i reforma

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 04 Mar 2012 09:04:38 GMT

Aquest 8 de Març, mentre que el Congrés dels Diputats ha de votar la validació del reial decret de reforma laboral i iniciar el debat parlamentari, se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora, que com cada any actualitza la reivindicació de més polítiques d’igualtat entre dones i homes, reclama l’eliminació de tota forma de discriminació envers les dones i exigeix el desenvolupament d’un model social més just i igualitari. El 8 de Març d’enguany queda emmarcat per una reforma laboral que retalla drets a treballadores i treballadors, i precaritza les condicions de treball, i per les polítiques de retallades pressupostàries que desmantellen l’estat del benestar que estava en construcció. Un panorama de majors desigualtats socials i de gènere.
En qualsevol cas, el 8 de Març ens ha de permetre reflexionar sobre la realitat d’unes dades que evidencien la posició desigual de la dona en la societat i en el treball. A Catalunya (Anuari estadístic IDESCAT 2009), la taxa de risc de pobresa afectava un 20% de dones enfront del 16,7% dels homes, tot i que era entre les dones majors de 65 anys on aquesta taxa tenia xifres més elevades: un 28% de dones enfront d’un 21,3% d’homes. L’any 2011, segons un estudi de CCOO, el 21,4% de les dones ocupades ho està en contracte a temps parcial, mentre que entre els homes és del 4,7%. Mentre que les dones realitzen el 70% de les hores treballades al món, només reben el 10% dels ingressos salarials, sense comptar el treball familiar, domèstic i de cura, no remunerat, que al conjunt de l’Estat es calcula que és realitzat en un 80% per les dones. A Catalunya (dades IDESCAT 2006), les dones dediquen 21,3 hores setmanals a les responsabilitats domèstiques mentre que els homes n'hi dediquen 7,9; en canvi, al treball remunerat les dones hi dediquen 7,06 hores diàries enfront de les 8,26 que hi dediquen els homes. Pel que fa a la bretxa salarial entre homes i dones, segons un estudi de CCOO de Catalunya del 2011, a Catalunya l’esquerda encara és important: és del 24%, tot i l’evolució dels darrers anys des del 32,2% el 2004 i el 24,4% el 2008, a causa que les dones han millorat la seva integració i presència en el mercat de treball, però encara resten per eradicar els elements estructurals i més subjectius de la diferència. Segons dades de la Generalitat del 2009, les dones ocupen el 33,7% dels càrrecs directius enfront del 66,3% dels homes, mentre que les persones graduades universitàries són majoritàriament dones, un 58,8%.
Davant d’aquesta realitat, la reducció dels pressupostos destinats a polítiques d’igualtat, a la llei d’autonomia personal i a la llei de drets sexuals i reproductius, així com la supressió d’organismes d’igualtat i centres d’atenció per a les dones en situació de vulnerabilitat, i la política de retallades indiscriminada de la provisió de béns i serveis públics de salut, educació, protecció, atenció i seguretat, estan reduint els drets de les dones i posen en perill els avenços assolits els darrers anys. A més, s’imposa una reforma laboral regressiva i injusta, que incidirà negativament en les polítiques d’igualtat que s’estaven impulsant a les empreses, de manera que es desregularan i s'afebliran les polítiques de conciliació, fins a generalitzar la precarització laboral i la pèrdua de drets i tuteles de treballadors i treballadores.
Per això, aquest dijous, 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora, serà important mantenir la reivindicació de més polítiques d’igualtat entre dones i homes en el treball i l’eliminació de tota forma de discriminació en el treball i en la societat. Hi ha alternatives per abordar la crisi a partir de la redistribució de la riquesa existent i de noves regulacions de drets i d’intervencions públiques. El "No a la reforma laboral" i el "Prou retallades" han d’emmarcar la diada.
El 8 de Març és vigília de la manifestació del diumenge 11 de març, en què hem d’omplir els carrers per exigir, de nou, la retirada de la reforma laboral agressiva i regressiva.
Malauradament, si no canvia res, el dia 8 el Congrés dels Diputats confirmarà la nul·la voluntat negociadora del Govern per esmenar la reforma, validarà el reial decret i iniciarà el tràmit per imposar la major agressió als drets laborals dels darrers anys. Si això es confirma, el procés de mobilitzacions contra la reforma tindrà un punt d’inflexió i el conflicte s’agreujarà, de manera que es convertirà en general i ampli, per evidenciar que ja n’hi ha prou de polítiques antisocials, de retallades de drets laborals i socials i de derives autoritàries.

Ja n'hi ha prou, hi ha alternatives

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Mon, 27 Feb 2012 12:09:30 GMT

Escoltar el ministre Guindos dir-li al comissari europeu Rehn que la reforma laboral “va a ser extremadamente agresiva... te va a gustar” és il·lustratiu del grau de submissió dels nostres governs a les autoritats europees. És per això que és important que el proper dimecres, 29 de febrer participem a la jornada d’acció a escala europea, convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES) perquè hi ha una clara interrelació entre les retallades i la reforma laboral i les polítiques imperants a la UE.

Les manifestacions estan convocades per rebutjar les polítiques d’austeritat, els ajustos pressupostaris i les retallades socials que estan imposant des de fa dos anys les institucions europees, sota el dictat del Govern alemany. Com s’està constatant, això no només no ha reactivat l’economia sinó que ens ha dut a una nova fase de recessió econòmica. Unes polítiques que, a més, són socialment injustes i augmenten la pobresa i la desigualtat social. La reforma laboral és una peça més d’aquestes polítiques ineficaces, inútils i injustes que s’estan imposant a la UE. La crisi ha passat de ser una crisi econòmica a convertir-se en una crisi política i social.

Si l’atur és el principal problema a la UE (més de 23 milions, dels quals 5 milions són joves), aquestes polítiques ens deixen en un carreró sense sortida i ens endinsen cada cop més en la recessió. La caiguda del creixement econòmic avui ja no es pot imputar només a la inestabilitat financera sinó a la caiguda de la demanda interna provocada per les polítiques d’austeritat i els ajustos durs. Per això, la CES vol evitar que en la reunió del Consell Europeu de març s’imposin com a pilars del nou Tractat de la UE la disciplina fiscal i l’austeritat.

No és possible assolir uns comptes públics equilibrats a curt termini, calen objectius de dèficit i endeutament a llarg termini. Hi ha alternatives queconsisteixen enpolítiques fiscals justes, un impost de transaccions financeres, la lluita contra el frau i l’evasió fiscal, un nou paper del BCE amb un control rigorós del sector financer i una posada en comú parcial del deute dels països de la UE, l’establiment dels eurobons, un pla europeu d’inversions sostenibles iun nou contracte social europeu que reforci el model social europeu i estableixi una carta de drets socials. No té cap sentit que per justificar la necessitat de la governança econòmica a la UE es restringeixin els mecanismes de negociació col·lectiva i s’ataqui el sistema de relacions laborals per pressionar a la baixa les condicions salarials, afeblir la protecció social i el dret de vaga, i privatitzar els serveis públics. Això només serveix per desmuntar el model social europeu.

Sabem que austeritat més retallades socials està sent molt negatiu per a l’activitat econòmica, però si a més hi afegim la reforma laboral la combinació és letal per al progrés social. La lògica d’aprimar el pes del sector públic i abaixar els costos laborals serveix per individualitzar les relacions socials i les laborals, ja que introdueix més desigualtat i més injustícia, però no serveix per corregir les febleses de la nostra estructura econòmica ni per modernitzar les empreses. S’afebleix l’educació i la formació, la recerca i la innovació, i les infraestructures sostenibles. I s’augmenta la precarietat i es fa del treball un recurs de baix cost i de lliure disponibilitat, de manera que es desincentiva la inversió en tecnologia i en innovació. Cal exigir un canvi en les orientacions de les polítiques que es fan. El 29-F tenim una altra oportunitat de sortir al carrer a denunciar la inutilitat i la injustícia de com s’estan fent les coses. Perquè ja n’hi ha prou i hi ha alternatives.

Els carrers s'omplen de raons

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 19 Feb 2012 11:33:06 GMT

Les manifestacions que avui, 19-F, han transcorregut a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa, i fins a un total de 57 ciutats al conjunt de l’Estat, han deixat clar l’ampli rebuig social que generen les polítiques de retalls de drets que apliquen els governs del nostre país. Avui el carrer ha estat un clam contra la reforma laboral imposada. L’objectiu és forçar el Govern a negociar la retirada dels aspectes més lesius i injustos de la reforma. Ara cal seguir de prop els moviments del Govern i el tràmit de validació al Congrés de Diputats de la llei. Amb la pressió i la mobilització sostingudes hem de recompondre els drets laborals, les garanties i tuteles dels treballadors i treballadores, el treball digne, estable i amb drets.

La manifestació ha evidenciat l’ampli sentir social contra la manera com els governs, a l’Estat i a Catalunya, estan entomant la crisi, retallant drets socials i laborals. Avui els carrers s’han omplert, però ja portem temps que el conflicte social està instal•lat als nostres carrers, als centres de treball i d’estudi, als barris i als espais socials. La reforma laboral forma part de la política de retallades de drets que fa temps ques’ha instal•lat al país. Reforma laboral i ajust pressupostari (retallades) tenen la mateixa lògica d’aprofitar la crisi per desmuntar el model social que hem construït al llarg de molts anys i moltes lluites. L’única recepta que apliquen els que governen a l’Estat i a Catalunya és abaixar costos laborals i despesa social, despreocupant-se dels efectes socials que això comporta per al 99% de la ciutadania. Una recepta al servei d’una minoria de la societat, l’1%, que té molt i contribueix poc o gens, que els permet seguir acumulant més riquesa i més poder i reforçar així la seva posició dominant.

Les mesures que s’apliquen són inútils i injustes. Els pressupostos restrictius només serveixen per retallar despesa, fer caure la demanda interna, empitjorar les condicions laborals dels empleats públics (i per extensió de la resta de treballadors), destruir ocupació, dificultar l’accés als serveis públics, etc. La Reforma laboral precaritza més el treball, disminueix garanties i tuteles als treballadors, augmenta la unilateralitat en les relacions laborals a favor de l’empresari i afebleix la capacitat d’organització i defensa col•lectiva dels treballadors i treballadores. Per tant ens trobem davant d’unes polítiques inútils per donar resposta a les necessitats socials, en especial generar ocupació de qualitat, i injustes amb les persones, en generar empobriment i desprotecció.

Per tot això, crec que la manifestació d’avui és important. Evidencia que hi ha amplis sectors socials que no ens resignem a creure’ns que les mesures neoliberals restrictives que ens estan imposant són inevitables. Hi ha alternatives possibles, més justes, més útils, més eficients. Fer-les avançar requereix canviar l’actual hegemonia ideològica, política, cultural, que s’ha instal•lat en la societat. Hi ha alternatives en la fiscalitat, en regulacions socials del sector financer, en polítiques de formació, qualificació i innovació, en l’impuls i l'incentiu d’activitat econòmica que genera riquesa i ocupació i respon a necessitats socials i ambientals, en major participació en els afers socials, etc... Fer avançar les alternatives requereix sortir de la resignació. Podem fer possible una altra manera de sortir de la crisi, amb la gent i no contra la gent. Segur que caldrà mantenir la pressió i la mobilització, segur que caldrà forçar espais de negociació i assolir acords. Però hi ha alternatives per posar sobre la taula del debat social.

La reforma o la insaciable i injusta irracionalitat de la cobdícia

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 12 Feb 2012 11:05:43 GMT

Ja tenim aquí la tan anunciada reforma laboral, la que tant Rajoy com Guindos anunciaven agressiva i la que Mas i Duran reclamaven per a millor glòria de l’empresariat i del país. Una reforma que trenca les regles del joc en les relacions laborals, envaint a través del poder polític el marc natural de resolució del conflicte que es dóna en el món de l’empresa i en el món del treball entre empresaris i treballadors, entre patronals i sindicats. És tot unmenyspreu als procediments democràtics: ni respecta el dret d’informació i consulta prèvia amb els sindicats representatius, que la llei garanteix quan es tracta de matèries de política social (com també es fa a Europa), ni pot considerar-se el caràcter d’urgent necessitat que la Constitució exigeix per legislar per via de reial decret. És una nova norma laboral desequilibrada, que es decanta clarament per reforçar el poder unilateral de l’empresari i afeblir el dels treballadors i els seus instruments organitzatius.

És una reforma clarament inútil per crear ocupació, el principal problema del país. Cap mesura laboral crearà ocupació si no es reactiva l’economia, i la solució no està en el mercat de treball sinó en el sistema financer, en el sistema fiscal, en el canvi de model productiu. No només no crearà ocupació sinó que facilita la seva destrucció (augmenta les causes, facilita els procediments i abarateix el cost d’acomiadar). I és una reforma injusta, ja que elimina drets, garanties i tuteles dels treballadors (elimina l’autorització administrativa dels expedients, nou contracte amb possibilitat de rescissió durant un any sense indemnització, contracte a temps parcial empitjorat...), augmenta la discrecionalitat de l’empresari per modificar condicions de treball ifins i tot d'acomiadar (més causes i majors facilitats per inaplicar el conveni), menysprea el valor del diàleg social i la negociació col·lectiva, i pretén afeblir el poder de les organitzacions representatives dels treballadors i la seva capacitat per intervenir en defensa dels seus interessos en la negociació i la tutela de drets.

Aquesta reforma pretén acontentar els mercats financers, la UE, la Merkel, els sectors mes retardataris de l’empresariat espanyol i català, i els sectors més conservadors i ultraliberals de la política, com ha deixat ben clar el Sr. Duran Lleida amb les seves declaracions. Però no és una reforma que serveixi per aun país que té més de 5 milions d’aturats (775.000 a Catalunya). Els problemes del paíssón en altres realitats: uns ingressos fiscals insuficients derivats d’una baixa pressió fiscal i un alt frau, comparant-ho amb Europa; un sistema financer que té bloquejada la liquiditat del sistema econòmic per l’alt grau de palanquejament dels actius immobiliaris que no pot realitzar; una estructura productiva desequilibrada, excessivament atomitzada, poc innovadora i amb una alta rotativitat de treballadors; un baix nivell d’inversió en R+D+I que no impulsa la innovació de les empreses; etc. És ací on estan els problemes del país i que la reforma laboral no arreglarà, però que malauradament pot empitjorar. Al conjunt de l’Estat hi ha més de 1,4 milions d’empreses, de les quals més de 550.000 tenen 1 treballador; unes altres 550.000 en tenenmenys de 5; 280.000, menys de 50, i poc més de 2.000 empreses tenen més de 500 treballadors. Amb aquestes dades l’aposta pels convenis d’empresa que fa la reforma és evident que no tindrà cap utilitat i, per contra, la facilitat per prescindir de treballadors quan augmentin les causes per acomiadar i abaratir l'acomiadamentmantindrà una estructura productiva incapaç de formar i fidelitzar treballadors com a base per a la innovació i la modernització de les empreses (en un país on entre el 2002 i el 2009 la mitjana anual de baixes de contractes ha estat de més de 9 milions, la meitat de la població ocupada, dels quals un 5% són acomiadaments).

I és una reforma que obre la porta al conflicte social. Més enllà de la confrontació directa amb el Govern, que s’inicia de manera clara aquest 19 de febrer, som davant d’un procés de conflicte difós que es traslladarà a les empreses, tant al sector privat com al públic, ja que la desregulació (que tant agrada als sectors més rancis de l’empresariat i la política) impedirà la resolució no conflictual dels problemes reals que hi ha cada dia als centres de treball, que acabaran generant rebuig a la unilateralitat de l’empresari en forma de conflictes i de majors processos de judicialització.

El 19-F hem d’evidenciar, omplint els carrers, el rebuig a aquesta norma i hem de deixar clara la voluntat de sostenir aquest conflicte, perquè el Govern entengui que o canvia el text i retira els aspectes regressius de la reforma, o la mobilització anirà creixent i eixamplant les formes d’expressar-se.

Sacrificis i moral

conc@ccoo.cat (Joan Carles Gallego Herrera) — Sun, 05 Feb 2012 10:15:47 GMT

Encara hi ha decisions que aconsegueixen sorprendre’m, com m’ha passat tant amb l’anunci de les mesures que el Govern ha impulsat en relació amb el sector financer, com amb l’anunci d’una marató de TV3 per a la pobresa. La sorpresa és simplement la manca de consonància del que es diu amb les dades que expliquen la complicada situació social que vivim (atur, pèrdua de prestacions, llars sense ingressos, desnonaments, sense sostre...).

Pel que fa a la reforma del sistema financer crec que és una oportunitat perduda. És una nova aportació de recursos públics per sanejar unes entitats financeres que estan descapitalitzades per la mala gestió que van fer dels actius immobiliaris. L’augment de les provisions que han de realitzar les entitats i el nou procés de fusions continuaran limitant la reactivació del crèdit i, per tant, seguiran frenant la capacitat de reactivar l’economia i crear ocupació. D’altra banda, la limitació de les remuneracions dels directius de les entitats que han rebut ajuts públics, tot i ser una mesura que es pot valorar de manera positiva, no pot fer-nos oblidar que es continua sense exigir cap responsabilitat de la gestió i de les remuneracions anteriors, a banda que és una mesura que s’hauria d’estendre també a la resta d’entitats financeres, ja que determinats nivells de remuneració només són possibles per la lògica especulativa i, a més, s’obtenen a costa de clients i treballadors. Ens trobem davant d’un nou procés de concentració bancària, amb una important aportació de recursos públics, que es detreuen de polítiques de protecció social o d’impuls de la reactivació econòmica. Malauradament, no es corregeixen els abusos que va protagonitzar el sistema financer i que ens han dut on som. De nou, es perd una oportunitat per regular de manera justa les abusives clàusules hipotecàries, buscant fórmules com la dació en pagament o d’altres que ajudessin a solucionar un dels greus problemes socials que avui tenim. I s’obvia, com han fet a França, una taxa específica sobre la banca que ajudi a augmentar els ingressos públics en moments com els que vivim.

L’altra notícia que deia que m’ha sorprès és l’anunci de la marató contra la pobresa que ha fet TV3. Fa temps que es parla de la realitat de la pobresa al nostre país (recordem les 91.000 llars on no entra cap ingrés o el nombre de sense sostre que viuen als carrers de les ciutats), però no he tingut coneixement de cap iniciativa del Govern en relació amb aquesta qüestió. Diverses entitats, com Creu Roja o Càritas, han denunciat i reclamat al Govern l’increment (o, si més no, el manteniment) dels programes destinats a l’ajut i la protecció de les persones en risc de pobresa severa. Quan TV3 ha de plantejar una iniciativa d’aquestes característiques és que la realitat és prou evident, però, a més, deu ser perquè es constata que els poders públics no fan la política necessària ni suficient en aquest sentit. Les polítiques socials són responsabilitat pública i una de les finalitats del Govern de la Generalitat ha de ser garantir que tota persona visqui plenament en societat. No hi ha excuses per no definir unes potents polítiques públiques, amb recursos suficients, per atendre les persones més necessitades de la societat. No és caritat el que cal per lluitar contra les enormes desigualtats socials actuals, sinó redistribució de la riquesa, protecció social, polítiques d’inserció. I això és responsabilitat del Govern.

Entre les declaracions del ministre d’Economia, Luis de Guindos (“Si se piden sacrifcios, los que más ganan deben dar ejemplo”, per justificar que els directius de les entitats financeres que han rebut fons públics només cobraran 300.000 o 600.000 euros l’any), i la marató (que en absència de polítiques públiques es pot entendre com una crida a la caritat per atendre un problema social), em sento esparverat per la manera especial d’entendre el concepte de sacrifici i per quina moral es vol instal·lar a la societat.
.