El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Economia
08/07/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




La sentència del Tribunal Constitucional relativa a l’amnistia fiscal ha generat un cert enrenou polític, centrat sobretot en la desqualificació que la sentència fa sobre una acció de govern i la necessària assumpció de responsabilitats polítiques del responsable de la mesura, el ministre Montoro. Passats els dies, però, l’aigua ha retornat al molí, la roda segueix girant i ja ni se'n parla. En Montoro ni ha dimitit ni ha estat cessat en el càrrec i el rerefons de la sentència sembla arxivat. Però som davant d'una important sentència, no només perquè invalida formes, l’ús de nou abusiu de la figura del reial decret, sinó també perquè clarifica conceptes i defensa la justícia fiscal.

La sentència del Tribunal Constitucional anul·la la regularització fiscal decretada pel Govern Rajoy el 2012, posteriorment validada amb els vots del PP i CiU. Tot i que no té efectes retroactius —els beneficiats no hauran de tributar pel patrimoni que s’ha ocultat a la hisenda pública- sí que té importants conseqüències econòmiques i polítiques: al futur cap govern podrà aprovar noves amnisties i menys per decret llei.

L’any 2012 el Govern va justificar l’amnistia fiscal per la situació excepcional en què ens trobàvem –destrucció activitat productiva instal·lada, atur, rescat bancari, dèficit, endeutament...– amb l’objectiu d’atreure rendes que permetessin augmentar els ingressos públics i contribuir a la consolidació fiscal.

Però el Tribunal Constitucional qüestiona que l’excepcionalitat justifiqui una mesura d’aquestes característiques, ja que aquesta altera el principi constitucional del “deure” de contribuir al sosteniment de la despesa pública. Recorda que el repartiment de la càrrega tributària ha de recaure sobre la “generalitat” dels contribuents, segons els criteris de capacitat econòmica, igualtat i progressivitat. I critica clarament que l’amnistia fiscal decretada va permetre que 31.484 persones –evasors fiscals– poguessin deslliurar-se de l'obligació de contribuir a la hisenda pública. El que van acabar pagant a Hisenda van ser 1.200 MEUR pels 40.000 MEUR defraudats. Una mitjana del 3% per evasor, lluny, molt lluny del tipus del 19% que l’IRPF estableix per a rendes de 12.400 €. 

El Tribunal Constitucional eximeix el Govern revisar de nou aquelles declaracions especials, ja que no fa retroactius els efectes de la sentència per garantir el principi de seguretat jurídica. Aquella mesura va permetre recaptar uns 1.200 MEUR a partir de les aportacions de les persones que voluntàriament es van acollir a l’amnistia, menys de la meitat dels 2.500 que anunciava el Govern. En tot cas, aquesta era una quantitat ridícula, ja que no arribava al 5% del presumpte dèficit públic amb què es justificava la mesura. Lluny dels més de 25.000 que, com a mínim, es podia contribuir a fer aflorar procedents del frau fiscal amb mesures contundents de combat contra aquest a través de mesures inspectores ad hoc. 

No ha estat la primera amnistia fiscal aprovada al país. El 1985, sent ministre Miguel Boyer, es van emetre uns actius financers amb retenció en origen (AFROS) que garantien l’opacitat fiscal de qui els adquiria; anys més tard es van emetre uns pagarés del Tresor amb una retribució inferior a la del mercat, que es van col·locar entre defraudadors d’Hisenda a canvi d’ocultar-ne la identitat; l'any 1991 es va aprofitar la nova llei de l’IRPF per donar un tracte de favor als que havien subscrit els actius i pagarés anteriors i, així, blanquejar la seva situació, aprovant la creació d’uns títols de deute públic especial amb una retribució inferior a la del mercat, però que es cobraven al cap de 6 anys (així els subscriptors es lliuraven de la inspecció fiscal, ja que havia prescrit el termini de 5 anys).

El Tribunal Constitucional, en la sentència, considera que les mesures previstes en el RD de l’amnistia fiscal no serveixen perquè el Govern lluiti contra el frau fiscal, sinó que pretenen aprofitar-se d’aquest per obtenir uns ingressos imprescindibles en un escenari de greu crisi econòmica. El que qüestiona el TC és que el Govern dimiteix de la seva responsabilitat constitucional de fer efectiu el deure de totes les persones –físiques i jurídiques– de contribuir al sosteniment de la despesa pública.

L’amnistia fiscal deixa clara la manca de voluntat del Govern de lluitar contra el frau i l’elusió fiscal. Avui un 72% dels contribuents consideren que el frau fiscal ha augmentat, quan l’any 1999 aquesta percepció social no arribava al 24%. El 41% dels contribuents (segons estudis de l’Institut d’Estudis Fiscals) consideren que el frau és generalitzat i un 37% el justifica. El mateix ministeri i una part de les forces polítiques governants ho interpreten així. Utilitzen aquesta percepció com a argument per justificar que els culpables del frau són els tipus impositius. En comptes de combatre l’origen del frau en l’incompliment de l’obligació de contribuir solidàriament al manteniment de les despeses públiques, es justifica culpabilitzant el mateix fet impositiu, de manera que abunda la lògica neoliberal que els impostos graven el creixement i la iniciativa. Alerten d’un excés recaptatori, quan estem molt per sota en pressió fiscal sobre PIB de la mitjana de la UE i quan fa anys que està demostrat que les rebaixes fiscals no repercuteixen en inversió i creixement sinó en acumulació i desigualtat.

No és cert que els tipus impositius siguin elevats. El problema rau en el fet que l’enorme pes de l’economia submergida i del frau fiscal fa recaure la contribució sobre les persones que sí que contribueixen. Si tothom contribuís a pagar el que correspon, la pressió fiscal global podria homologar-se a la mitjana de la UE (i passaria de l'actual 34,4 del nostre país al 41,5 de l’eurozona) i seria possible una menor pressió fiscal individual, ja que com que tothom pagaria el que correspon augmentaria la recaptació fiscal final.

El nostre sistema fiscal arrossega problemes de fons que cal abordar. L’impost de societat té enormes disfuncions, com mostren estudis de l’associació de tècnics d’hisenda GESTHA, que amb dades del 2014 evidencien com el tipus efectiu de l’impost de societats és de menys del 7% del resultat comptable de les grans empreses mentre que la resta d’empreses suporta el 13,9% i, per tant, alerten d’una font d’insuficiència i injustícia fiscal que caldria corregir. El mateix passa quan coneixem la llista dels grans morosos que publica Hisenda, on els que deuen més d’un MEUR acumulen un deute total de 15.406 MEUR. Amb el que deuen aquests 4.549 deutors, persones físiques i jurídiques, es podria finançar: el 85% de les prestacions d’atur; tota la inversió pública prevista als pressupostos i encara en sobrarien 2.533 milions; tota la cooperació al desenvolupament i el pressupost de lluita contra la pobresa infantil i encara quedarien diners; incrementar l’escàs pressupost de R+D+I, que no arriba a la meitat del deute, 6.028 milions, i, tot i que el gruix de la despesa en educació i sanitat la tenen els governs autonòmics, amb aquest deute es podria pagar el total de les despeses que destina el Govern central a aquestes matèries.

O l’informe presentat fa poc pel Consell General d’Economistes, que estimava la pèrdua de recaptació per frau fiscal en 25.648 MEUR. Considera que hi ha 168.000 MEUR en situació de frau, fruit d’un 16% d’activitat econòmica en situació d’economia submergida, que comporta la pèrdua de recaptació de 25.648 MEUR. Una xifra potser massa optimista quan hi ha altres estudis contrastats que denuncien quantitats superiors als 200.000 MEUR, que impliquen pèrdues de recaptació de més de 40.000 milions.

L’enorme frau, l’elusió, l’economia submergida generen una enorme disfunció fiscal. Afavorida per una normativa laxa i una inacció política, que, a més, disposa de la sensació d’impunitat de saber que els processos contra el delicte fiscal són llargs i moltes vegades no s’executen, com demostren els més de 6.000 MEUR pendents de cobrament per Hisenda (bastant més que els 2.500 MEUR que es pretenia obtenir amb l’amnistia) principalment per sentències fermes per delicte fiscal. Tot i que tres de cada 4 sentències són condemnatòries, les denúncies fiscals han baixat un 40% des del 2003. La inacció davant el frau i la condescendència, a l'hora que afebleix la capacitat moral de l’acció inspectora, repercuteix en un sistema fiscal injust, on les rendes mitjanes i baixes i les pimes són les que suporten fonamentalment els costos de l’organització social.

La sentència del TC deixa clara la manca de legitimitat d’un govern per decretar una amnistia fiscal i l’obligació de promoure les conductes exemplars que determinin el deure de contribuir justa i equitativa de tota la societat. La realitat d’injustícia i insuficiència fiscal es pot transformar. Es poden canviar els factors que hi incideixen, siguin culturals, polítics i punitius. És possible una normativa clara, senzilla i estable, que millori les formes de pagament (incloent-hi l’electrònic), amb figures impositives equitatives que prevegin les realitats personals i orientades a la igualtat i a la satisfacció de necessitats públiques. Podem disposar d’una agència tributària forta i ben dotada, que estableixi comprovacions administratives i actuacions sancionadores, garantir la celeritat ens els tràmits i procediments administratius, en especial en l’actuació davant la denúncia fiscal. La sentència del TC evidencia la necessitat d’una reforma fiscal integral i un pla actiu de lluita contra el frau i l’elusió.



0 comentaris


Economia
07/07/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Malauradament ens estem acostumant al fet que els debats pressupostaris no ocupin la centralitat de l’acció política. Aquesta s’instal·la en debats superestructurals, relatius als marcs institucionals i als discursos altisonants, mentre la gestió d’allò que afecta el quefer de les persones, allò quotidià, no ocupa l’espai necessari on confrontar les diferents opcions polítiques, les que determinen accions i mesures relatives a la igualtat, a models de creixement, equilibrats i sostenibles, o de desenvolupament territorial, social i humà. Per això vull insistir en la necessitat del debat del principal acte polític d’un Parlament, el que determina les polítiques reals, les que afecten les persones i la societat. Un debat que no és aliè al posicionament sobre la fiscalitat, sobre els ingressos públics i la seva aplicació.  

Fa pocs dies s’han aprovat els pressupostos generals de l’Estat del 2017. Aquests no serveixen per sortir de la crisi social real en què el país encara està instal·lat, ja que les partides consignades ni permeten l’impuls necessari al creixement de l’economia i l’ocupació ni proveeixen amb suficiència i qualitat els serveis i la protecció a les persones. I això és així perquè el sostre de despesa imposat és servil de les polítiques neoliberals i austeritàries: prefereix afavorir els processos d’acumulació de benefici i riquesa abans que promoure equilibris econòmics, socials i ambientals, i vol garantir el deute abans que satisfer necessitats socials.

El context econòmic en què s’aproven aquests pressupostos és de creixement econòmic important (previsió de creixement del PIB al voltant del 3%). Però aquest no es tradueix en increment proporcional de l’ingrés públic que permeti impulsar el benestar social necessari i mesures proactives amb el canvi de model productiu. Un context en què, a més, la inflació (amb previsions d’acabar l’any al voltant del 2%) actua com a impost encobert per a pensionistes (augmenten el 0,25%) i treballadors i treballadores (previsions d’arribar a l’1,5% de mitjana), que veuen perdre poder adquisitiu a les seves rendes personals, així com a les persones en situació d’atur que veuen empitjorar la seva qualitat de vida per efecte de les polítiques laborals i socials imposades aquests darrers anys.   

Difícilment un pressupost públic podrà, per si sol, combatre la greu crisi social en què avui encara estem instal·lats si no abordem un nou marc laboral (derogació de les reformes laborals), s’impulsa un pla de xoc per l’ocupació i es promou l’augment de salaris i pensions, es recupera la cobertura d’atur i es dota la garantia de rendes mínimes. Però precisament pels encara alts nivells d’atur, pobresa i precarietat necessitem unes altres polítiques pressupostàries que prevegin: la pujada del salari mínim; la revalorització automàtica de les pensions i l’eliminació del factor de sostenibilitat; la dotació d’un sistema de serveis socials, amb prestacions i serveis suficients que garanteixin protecció universal i en totes les etapes de la vida; l’accés universal i gratuït a la sanitat; fer efectiva la Llei d’igualtat de dones i homes, o posar fi als desnonaments i a la pobresa energètica. Respostes socials que han d’anar acompanyades amb polítiques d’inversió en R+D+I, educació i formació, i infraestructures bàsiques, tecnològiques i sostenibles, que impulsin un canvi de model productiu.

Aquest pressupost és insuficient. Ni impulsa l’activitat econòmica ni aborda els desequilibris socials i de promoció del benestar i igualtat social. Ho és per opció política per una política pressupostària restrictiva supeditada al servei del deute públic i a la contenció del dèficit i de l'endeutament. Parteix d’una proposta fiscal neoliberal que obvia un major ingrés públic, fiant-lo en exclusiva a l’evolució econòmica, i es nega a actuar sobre figures impositives que ho farien possible o augmentant l’equitat contributiva de totes les persones (físiques i jurídiques). La insuficiència dels ingressos públics reclama fa temps una reforma fiscal integral que permeti recaptar més i de manera més justa.

Sostre de despesa del 2018 i fiscalitat

Ara, però, un cop aprovat el pressupost del 2017 hem d’estar amatents als debats en relació amb el pressupost del 2018. Aquest juliol s’ha de determinar el sostre de despesa amb el qual s’elaborarà el projecte inicial de pressupost i, per tant, s'establirà el principal condicionant d'aquests. Hem conegut dues primeres posicions del Govern: increment global de la despesa de l'1,3% i baixada d’impostos (a les rendes més baixes). La previsió de creixement del PIB per al 2017 és del 3% (i del 2,6% per al 2018), la qual cosa ja indica una clara renuncia -i evidencia la feblesa del model fiscal- a aprofitar l’evolució positiva del PIB per traduir-ho en increment substancial del pressupost públic.

El sostre de despesa per al 2018 que es proposa és de 119.834 M€, per sota encara dels 122.022 M€ del 2011, malgrat que hem tingut dos exercicis amb dades positives de creixement i les necessitats socials han augmentat precisament per les retallades d’aquests anys. Una realitat que contrasta amb el que passa al conjunt de la UE 15, on, del 2011 al 2017, la despesa pública té un increment acumulat del 2% (al conjunt de l’Estat acumula una reducció del 10%). Sens dubte la desfiscalització de les rendes de capital i dels grans patrimonis (recordem el debat sobre successions o patrimoni) provoquen pèrdua de recursos públics i afebliment de les polítiques redistributives.

Aquests anys, tant a Catalunya com a l’Estat, les persones ocupades han vist reduir els seus salaris i precaritzar els contractes, l’estructura productiva del país es transformava a pitjor -destrucció del teixit industrial-, l’atur creixia i es cronificava i els serveis públics patien retallades en la seva provisió. És cert que ja hem sortit de la recessió i estem en el camí de la recuperació econòmica. Però arrosseguem greus dèficits socials (pobresa, atur, precarietat i desigualtat) i fortes febleses en el model econòmic per situar-nos en el món global.

Per això és sorprenent que en aquesta situació hi hagi qui reclami aprofitar les bones dades de creixement del PIB per abaixar impostos via deduccions a l’IRPF. Precisament si alguna cosa ha quedat clara aquest període és la insuficiència fiscal i, per tant, la necessitat d’abordar una reforma que permeti redistribuir millor la riquesa que es genera al país, recaptant més i fent-ho de manera més justa. Reduir la càrrega fiscal directa sobre les famílies, sobre les rendes i el seu patrimoni, com han fet els darrers anys tant Montoro (amb l’IRPF) com Mas (amb successions) no és la millor manera de contribuir a una millor redistribució de la riquesa, ja que acaba determinant el volum d’ingressos dels quals depenen el nivell i la qualitat dels serveis públics.

Si volem reduir el dèficit públic, impulsar el creixement econòmic i sostenir el model social, la rebaixa impositiva no és compatible amb el manteniment dels objectius del Pla d’estabilitat acordat amb la UE. I difícilment el manteniment de la despesa pública pot anar a càrrec de l’augment de l’endeutament públic, que avui ja està al voltant del 100% del PIB (que avui és manejable amb tipus d’interès baixos, però que si canvien a l’alça poden comportar greus tensions financeres; cada punt d’interès comporten uns 10.000 M€). 

És, per això, urgent un sistema fiscal homologable amb Europa i que disposi de tots els mitjans per lluitar contra el frau fiscal. És prou significativa la comparativa d’ingressos i contribucions socials entre el nostre país, 34,4% del PIB, i la mitjana de la UE-28, 40,0%, o a la eurozona, del 41,5%. Més encara si veiem l’evolució entre el 2007 i el 2014, mentre el nostre ingrés públic passa del 37,1% al 34,4% del PIB a l’eurozona ho fa del 40,0% al 41,5% (i a la UE 28, del 39,3% al 40,0%). És aquesta realitat la que explica el diferencial de despesa pública social i la inversió en un 42,2%, que queda lluny del 48% de l’eurozona o del 47% de la UE 28. No és un fet natural, sinó que és producte de decisions polítiques que configuren un sistema fiscal injust on no combaten el frau.

Necessitem un sistema fiscal just, amb impostos senzills, que elimini reduccions i deduccions, que aproximi els tipus efectius als nominals. Que augmenti l’aportació de les rendes de capital, que les grans empreses tributin en relació amb els seus beneficis reals i un IVA reduït per a tots els consums i subministraments bàsics. Un sistema que gravi els fluxos de renda però també la riquesa existent evitant la elusió fiscal de l’impost sobre el patrimoni. Que interfereixi en la creixent desigualtat que comporta la riquesa prèviament acumulada i heretada gravant de forma justa successions i donacions. Una reforma fiscal que garanteixi la suficiència dels ingressos per sostenir el creixement i recuperar el model social.

El debat fiscal no pot ser quins impostos abaixar, com fan els darrers anys els governs tant a l’Estat com a Catalunya, sinó sobre la progressivitat dels impostos en el seu conjunt. El que necessitem és un sistema fiscal equitatiu en el repartiment de la càrrega fiscal, que equipari la fiscalitat de les rendes del capital amb les del treball. Cal deixar clar que en tot debat pressupostari en el nostre país el problema no rau en un excés de despesa pública, el nostre problema és d’ingressos. La menor pressió fiscal en relació amb el PIB comparada amb la mitjana de la UE ha comportat menys ingressos. Els anys previs a la crisi això era compensat pel mateix creixement econòmic, però aquests anys, immersos en la crisi, hem assistit a una despesa pública menor i a una inversió que s'ha ensorrat. Per això cal començar a incidir en els debats pressupostaris del 2018, a Catalunya i a l’Estat, deixant clar que necessitem sostres de despesa més elevats i denunciant qualsevulla proposta de nova rebaixa fiscal. Del contrari ens trobarem amb retallades en la despesa i amb renúncies en les inversions. Cal augmentar els ingressos públics i hi ha alternativa: en la reforma per una fiscalitat justa i progressiva i en la lluita contra el frau i l’elusió fiscal. 

 



0 comentaris


Societat
23/06/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris


Altres
23/06/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris


Societat
02/04/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris

 
pàgina 1 de 72

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies