El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Política
22/05/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




Els recursos del Govern central al Tribunal Constitucional (TC) a determinats articles de la Llei d’emergència habitacional i energètica i de la Llei d’igualtat no es poden despatxar com un episodi més del conflicte entre els governs de l’Estat i català. Els recursos deixen sense efecte durant sis mesos, temps que té el TC per dictar sentència, determinats articles per evitar desnonaments, facilitar l’accés a l’habitatge i garantir subministrament de serveis bàsics o, en el cas de la Llei d’igualtat, l’obligació de totes les empreses a negociar i impulsar plans d’igualtat de gènere i preveure mesures preventives i recursos per fer-ne el seguiment sindical.

Els recursos presentats no són neutres des del punt de vista social ni ideològic. No són una simple disputa en relació amb el conflicte competencial entre Catalunya i l’Estat. Tradueixen un conflicte d’interessos entre els sectors dominants, els poders econòmics, i les necessitats de la majoria social. Els poders econòmics, entitats financeres i lobbies empresarials utilitzen el Govern per presentar el recurs i paralitzar les lleis. S’aprofiten d’un govern que és servil amb els poders i insensible amb els vulnerables. 

La gravetat dels recursos és, però, superior, pel context de pobresa i desigualtats que emmarca la greu crisi social que vivim, on els símptomes de recuperació econòmica que airegen els diferents governs ni arriben ni són percebuts per les persones. L’emergència social es deriva d’una situació de pobresa social, relacionada amb la pobresa laboral (atur, precarietat, desprotecció...) i amb el dèficit crònic de les polítiques de protecció social i la manca de garanties en la provisió dels drets i serveis bàsics. Les polítiques d’austeritat aplicades aquests anys, les reformes laborals i les retallades pressupostàries són les principals responsables de la situació. I és el que cal capgirar.  

Necessitem que les administracions facin actuacions que impulsin i creïn ocupació; que obliguin les empreses que contractin a respectar convenis, qualitat del treball i salaris dignes, i que garanteixin la protecció social i posin en marxa la renda garantida de ciutadania que s’està debatent al Parlament. Hem de rebutjar el recurs del Govern del PP, però no podem restar expectants davant de la greu crisi social. Hem d’exigir que es desenvolupin els reglaments i protocols d’actuació que es deriven de normes legals que avui són vigents i no han estat impugnades, que es dotin fons amb recursos propis, mentre no hi ha sentència definitiva, i que es convoqui una nova línia d’ajuts per al 2016 per a famílies en situació de pobresa energètica per fer front als subministraments bàsics.

De res serveix queixar-nos dels recursos del Govern de l’Estat i la paralització de les lleis si no utilitzem totes les capacitats i possibilitats competencials disponibles per actuar i lluitar contra la pobresa laboral i social. Cal voluntat política i dotació pressupostària per implementar mesures i recursos per abordar l’actual situació. Les properes setmanes s’ha de presentar a debat parlamentari el projecte de pressupost del 2016, que superi l’actual pròrroga del 2015. Cal donar respostes materials a les demandes socials i, en concret, al combat contra la pobresa i la desigualtat: revertir retallades i garantir la protecció social i l’accés als drets i serveis bàsics.

Inevitablement el debat pressupostari no és només de despesa sinó també i, sobretot, d’ingressos. La injusta relació que hi ha entre les aportacions fiscals de les rendes més baixes en comparació amb les més altes repercuteix en la insuficiència d’ingressos, que permet justificar la menor capacitat de despesa i inversió. De la mateixa manera que hem d’exigir una reforma fiscal integral i justa (que pagui més qui més guanya i qui més té) i la lluita contra el frau i l'elusió, hem de reclamar al Parlament de Catalunya que entomi el debat dels impostos sota la premissa de la justícia fiscal i la suficiència d'ingressos per construir el pressupost (no oblidem els efectes negatius i injustos de la renúncia a l’impost de successions en benefici de les rendes altes i grans fortunes just quan s’aplicaven les retallades).

És en aquest marc, de pobresa laboral i social, i d’unes injustes i antisocials polítiques que ho han provocat i agreujat, que organitzacions sindicals, veïnals i socials, entitats i plataformes, convoquen el proper 29 de maig una mobilització social àmplia i unitària de rebuig als recursos presentats pel Govern del PP davant el Tribunal Constitucional i per reclamar al Govern de Catalunya i a les administracions locals compromisos polítics i pressupostaris en el combat contra la pobresa laboral i social. El lema és clar: “Els drets no se suspenen. Treball digne, drets socials, democràcia real”. Perquè els governs, les lleis, els pressupostos i els tribunals no estan per suspendre drets sinó per promoure'ls i garantir-los.   
 



1 comentaris


Política
12/05/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




Tinc la sensació que moltes vegades ens venen les accions de govern com a respostes naturals determinades per una mà invisible, basant-se en principis immutables. Parlem de dèficit, impostos, frau, privatització, i quan argumentem ens refugiem en el mercat, la competitivitat, el creixement i l’individu, etc. Parlem d’economia i amaguem la ideologia. Confrontem posicions distintes en el debat polític, però obviem explicitar la ideologia que les sustenta. Això provoca que la resposta concreta als problemes econòmics o socials es plantegi al marge dels efectes generals que aquesta pot produir o ignorant les bases sobre les quals han crescut aquests.

Quan a les acaballes del 2007 vam viure la fallida del sistema financer, moltes veus anunciaven el funeral de la ideologia que promovia un model econòmic i social sustentat en la primacia del mercat, la competència, el benefici i l’individu, i que generava especulació, desigualtat, desequilibri i corrupció, econòmica, social i ambiental. Era la globalització econòmica sense regles, on el capital financer lliure de controls alimenta pràctiques especulatives i infla el globus que acaba petant i ho esquitxa tot. Era quan tothom reclamava regles i controls: límits a la mobilitat de capitals, regulacions dels mercats, generació de nous drets i generalització d’aquests, un nou model de creixement sostenible, etc.

Aleshores constatàvem el fracàs d’una ideologia que idolatra el mercat, la competència i l’individu, que santifica el guany privat i que reclama menys Estat. Avui, però, la realitat constata que aquesta ideologia segueix dominant i s’ha extremat en la seva aplicació, avançant en la individualització i mercantilització de la societat, i provocant el creixement de la desigualtat i la precarietat laboral i social. La crisi econòmica iniciada el 2008 ha estat un autèntic tsunami, amb la destrucció de bona part de la capacitat productiva instal·lada i les seqüeles d’atur, pobresa i desigualtat creixent, que ha estat aprofitat per imposar polítiques antisocials i impopulars de clara matriu neoliberal. Contrareformes laborals per desregular el treball i individualitzar les relacions laborals, culpabilitzant la persona de la seva situació (emprenedoria, ocupabilitat) i instal·lant la precarietat laboral (reforçar la capacitat empresarial per disposar lliurement del treballador, acomiadar ràpid i barat i desvincular-se de l’aplicació del conveni). Austeritat pressupostària per desmuntar els serveis públics i obrir la via a la mercantilització dels drets socials, amb privatitzacions i copagaments, convertint-los en negoci d’uns i mercaderies d’altres. Les polítiques neoliberals han precaritzat el treball i la vida. 

Ara, quan es reprèn el debat pressupostari a Catalunya o l’horitzó dibuixa una nova cita electoral, necessitem claredat ideològica en les propostes polítiques. Perquè no es tracta només d’evitar el dèficit, revertir l’atur o combatre la pobresa, sinó de fer-ho amb unes mesures polítiques que se sustentin en una ideologia diferent a l’actualment dominant. Al dèficit se’l pot combatre amb l’austeritat, comprimint la despesa social traslladant al mercat la provisió dels drets socials, o es pot apostar per una reforma fiscal que, amb impostos justos i progressius, redistribueixi la riquesa existent i l’apliqui a promoure igualtat d’oportunitats i cohesió social. L’atur es pot tractar reduint protecció i culpant l’individu, perquè accepti condicions de treball cada cop més precàries o s’autoocupi a nivells de subsistència o, per contra, es poden reforçar les organitzacions sindicals dels treballadors i les meses de negociació dels convenis i de concertació social per acordar i concertar polítiques econòmiques i laborals que garanteixin drets, apugin salaris i garanteixin protecció (estimulant la demanda interna i l’activitat econòmica), apostin per la creació d’ocupació i la modernització de l’aparell productiu. La pobresa es pot atacar amb polítiques assistencials, que no qüestionen les bases que l'han generat i consoliden la situació, o amb polítiques que remoguin les bases de la desigualtat, que garanteixin drets i promoguin la inclusió social (i laboral).  

El neoliberalisme, la ideologia i les seves polítiques, tradueix les injustícies de l’actual sistema econòmic en una profunda crisi social, on la pobresa i la desigualtat creixen i la precarietat, laboral i social, s’instal·la. El “laissez faire, laissez passer” no funciona. O només funciona per a uns pocs. Del 1970 ençà la desigualtat ha crescut i ho ha fet destruint el sindicalisme, reduint impostos, privatitzant, apujant els lloguers i els preus de l’habitatge i avançant en les desregulacions. Per canviar aquestes polítiques cal trencar amb la ideologia neoliberal que les sustenta. L’equació creixement, consum, sostenibilitat i igualtat ha de donar com a resultat la satisfacció de les necessitats socials. Amb una organització social que apliqui la riquesa que es crea a promoure la igualtat d’oportunitats, que estableixi regles i controls als mercats, que promogui la col·laboració i la cooperació com motors de creixement econòmic. Aquestes són les lectures que hem de fer dels debats pressupostaris i dels programes electorals, però també són les exigències que hem de situar als carrers, als debats i a les urnes. 

allowfullscreen>

1 comentaris


Política
08/05/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


Els darrers recursos presentats pel Govern del PP al Tribunal Constitucional (TC) contra diverses lleis del Parlament de Catalunya han provocat la seva anul·lació parcial. Aquest fet genera diversos posicionaments, polítics i socials, de rebuig. No només pel que pressuposa d’una pràctica política poc democràtica, com és la utilització per part del Govern del PP del TC per limitar la capacitat legislativa del Parlament, sinó també perquè són lleis que responen a necessitats socials reals, provocades pel mal funcionament del mercat i la vulnerabilitat dels sectors socials més febles. Amb aquests recursos el Govern del PP mostra tant el poc respecte per la divisió de poders propi d’un sistema democràtic, utilitzant el TC en interès de la posició política pròpia, com la seva concepció social i de valors i el servilisme als interessos dels grans grups econòmics i financers.

Els recursos del Govern del PP davant del TC deixen sense efecte l’impost sobre habitatges buits (que afecta grans tenidors en municipis amb demanda de lloguer social), l’obligació de lloguer social d’aquests pisos o la possibilitat d’obligar les entitats de subministrament de serveis bàsics a no interrompre la seva prestació, entre altres qüestions. Pel que fa a la Llei d’igualtat, anul·la els articles referits a l’àmbit laboral que amplien la possibilitat a empreses mitjanes i petites de fer plans d’igualtat, que recullen la necessitat de comptar amb un o una responsable sindical d’igualtat amb formació on els sindicats tinguin presència o els que obliguen a establir mesures preventives de riscos laborals davant l’exposició a factors de risc per la fertilitat, l’embaràs i la lactància. El Govern del PP, quan presenta aquests recursos, defensa la posició dels grans tenidors d’habitatges buits (fonamentalment entitats financeres), de les grans subministradores de serveis bàsics (companyies elèctriques, de gas i aigua) i dels empresaris en general (evitant-los l’aplicació de noves normes laborals que facin efectiva la igualtat de gènere a la feina). És servil amb els poderosos, insensible amb els vulnerables.

Però la situació d’emergència i injustícia segueix viva i, per tant, més enllà del rebuig al recurs al TC, el Govern de la Generalitat de Catalunya i les administracions locals han d’actuar amb les possibilitats i competències que tenen i amb els recursos propis per fer-hi front. Poden promoure polítiques que creïn ocupació, via inversió pública i dotació de serveis públics, establint clàusules socials en la licitació pública que obliguin les empreses que treballen per a l’Administració a complir els convenis sectorials, garantir l’estabilitat i la subrogació contractual, pagar un salari mínim adequat a la realitat territorial en la qual s’opera. La Generalitat de Catalunya, com a autoritat laboral que és, pot orientar l’acció de la Inspecció de Treball a perseguir el frau i vigilar el compliment de la Llei d’igualtat en els articles no impugnats. Pot garantir la protecció social de les persones sense ingressos, donant via lliure en el Parlament a la proposta de renda garantida de ciutadania (RGC, ILP presentada ja fa dos anys), pot dotar pressupostàriament un fons per al lloguer social, proposar l’establiment de convenis a les empreses subministradores per crear fons voluntaris que garanteixin els subministraments (i publicitar-ho) i desenvolupar els reglaments i protocols d’actuació que es deriven de normes legals avui vigents i no impugnades.

Estem en crisi social i la pobresa és la màxima expressió. Pobresa laboral i social i desigualtat són el resultat de les polítiques pressupostàries, fiscals, laborals, socials i industrials, aplicades els darrers anys, que han destruït activitat industrial i han generat atur, han fet créixer la precarietat i la desprotecció. Per això és necessària la derogació de les reformes laborals, el restabliment de polítiques de protecció que garanteixin la cobertura de les persones en atur i noves mesures en forma de rendes garantides, l’actualització del poder adquisitiu de les pensions, la millora dels salaris, la reversió de les retallades i unes polítiques públiques dirigides a crear ocupació a través de la inversió i la prestació de serveis públics, i una reforma fiscal profunda.

Per evitar caure en el parany del “Res no obté qui confon la lluna amb el dit que l’assenyala”, que va deixar escrit Yoka Daishi (Xina 665-713), el millor es veure el dit i la lluna. Per això, mentrestant, cal promoure l’àmplia participació el 26-J perquè el vot forci un canvi de polítiques. Cal impulsar una resposta social compartida que evidenciï la denúncia a la situació de pobresa laboral i social que vivim, el rebuig a la judicialització de la política, i l’exigència d’accions, mesures i dotacions pressupostàries per fer front a la crisi social. Evitem ser aquell que apareix popularitzat pel vers de Yoka Daishi quan es tradueix: “Quan el dit assenyala la lluna, els idiotes només veuen el dit, i no la lluna”.

Veure article complert

1 comentaris


Laboral
24/04/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

2 comentaris

 
pàgina 1 de 63

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies