El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Societat
25/09/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




Aquest mes de setembre he assistit a dos actes al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, la conferència de Carme Molinero, amb motiu de la Diada de l’11 de Setembre, “Les lluites obreres i la democràcia a la segona meitat del segle XX”, i el pregó de la ciutat, per Javier Pérez Andújar, amb motiu de la Festa Major. Entre un i altre hi trobo un cert fil conductor: la presència d’uns protagonistes que fins ara han sovintejat ben poc els salons oficials del país i la ciutat. La història i la cultura són produccions públiques, certament hi ha persones i individualitats que expliquen actes, moments, obres, fets, però és el conjunt social qui amb la seva acció quotidiana empeny en un sentit o altre la història i construeix la societat, la modela, la transforma.

Quan Carme Molinero en la seva conferència relata les lluites obreres a la segona meitat del segle XX, evidencia que la construcció de la democràcia en aquest país no ha estat ni el resultat de la mort al llit del dictador ni el pacte d’unes elits tancades en un despatx. Franco va morir al llit, certament, però foren les àmplies mobilitzacions socials, obreres, veïnals, estudiantils, les que van crear les condicions perquè el franquisme morís al carrer. El moviment obrer es va començar a reorganitzar ja a partir dels primers anys 50 del segle passat, entre la clandestinitat i la repressió, i a partir dels anys 60, sent CCOO l’organització principal quel'aglutina, ja és un actor fonamental en la lluita per la democràcia i l’autogovern de Catalunya. El moviment obrer ha estat, també, un factor de primer ordre per a la cohesió social i la integració plena de tot aquell que viu i treballa a Catalunya i per consolidar que Catalunya som un sol poble. L’any 1976 el moviment obrer fou la punta de llança de la lluita contra la dictadura. La conflictivitat laboral, i social, en un marc de dictadura, de manca de llibertats, fa que qualsevol conflicte social esdevingui conflicte polític i d’ordre públic. L’extensió dels conflictes que buscaven respostes materials concretes a les condicions de treball i de vida comportaven també la lluita contra la dictadura i per una societat democràtica. Això va fer possible l’extensió de la politització antifranquista a amplis sectors populars que va anar erosionant cada cop més el règim franquista i el va anar aïllant. Avui, l’actual marc democràtic té greus insuficiències, l’entramat constitucional construït a partir d'una determinada correlació de forces, cal refer-lo. Però aquesta democràcia que avui tenim és el fruit de lluites protagonitzades per homes i dones que han sofert persecució, tortura, presó i fins tot mort.

Pérez Andújar, en el seu pregó, connecta amb el fil que trenava pocs dies abans Carme Molinero en el mateix Saló de Cent. Reivindicà en el pregó una cultura popular feta a contracorrent, d’escriptors i escriptores, de ninotaires, cantautors, coneguts i desconeguts, que construeixen la cultura viva de la ciutat en la negra nit de silencis i incultura. Ens parla de lectures de casa i biblioteca. Pérez Andújar omple el Saló de Cent del fum de les fàbriques, de la gent dels blocs, túnels, places que, en paraules seves, construïren l’estat del benestar amb les seves mans. La Barcelona de les lluites veïnals i obreres, que en un context de pobresa material i moral van voler convertir la vida en democràcia. La Barcelona mestissa, feta per homes i dones diversos i diferents en les seves maneres de ser i de viure, que han construït la ciutat i la seva cultura. També la Barcelona dels qui dormen al carrer, a les presons de la ciutat, en pisos pastera i comparteixen “llits calents”. La ciutat d’homes i dones diferents i diversos, sí, però que reivindiquem lliures, iguals i fraterns. Per això el pregó acaba amb “Barceloneses del mundo, ¡uníos!”, mentre aixeca el puny reivindicant la vida i la cultura popular.

Aquesta és la ciutat que s’ha passejat aquest setembre pel Saló de Cent, la ciutat viva, d'homes i dones que la construeixen dia a dia amb els seus actes i les seves lluites. Una ciutat que ha reivindicat la memòria pública de la història, la que permet reconèixer, per justícia històrica, el que van fer aquells homes i dones que van assolir un compromís públic per construir una societat més justa i més lliure i es van enfrontar a la repressió dictatorial, la que ha construït la cultura popular, feta des del silenci i la prohibició, la misèria i la pobresa, als llibres, fanzins i concerts, en les fàbriques i les places. El Saló de Cent ajuda a treure de l’oblit actual aquestes realitats. Un oblit que distorsiona fets i interpretacions i dificulta construir una identitat sobre la qual projectar el futur.

Parlo de classe obrera en el títol i ho faig com un recurs, conscient que ni el concepte de classe ni el d’obrera mantenen avui el contingut formal que tenien com a elements d’anàlisi de l’estratificació social. Obrer i classe determinaven tant la posició en relació amb la propietat dels mitjans de producció, com la identificació de l’individu amb aquesta posició social. Avui la relació amb els mitjans de producció ja no és l’element que defineix globalment la classe social, o l’estratificació social, ja que hi ha altres elements a tenir en compte i que estructuren les desigualtats socials, sigui l’educació o l’accés a la informació, l’edat o la nacionalitat d’origen, el grau d’autonomia o la posició jeràrquica en l’entramat social, públic o privat, el gènere i, sens dubte, l’adscripció familiar d’origen i l’entorn cultural corresponent. Però, tot i així, el concepte de classe social permet trobar claus explicatives al que està passant, els perquès d’un context de crisi on els costos de l’ajust s’han distribuït de forma diferent entre els grups socials i han donat com a resultat el creixement de les desigualtats. Classe obrera, però també podem dir-ne treballadora, entesa en sentit ampli, que recull les diversitats reals que avui viu el món del treball, creuat per les expectatives vitals diverses d’homes i dones, joves i grans, nascuts ací o fora, amb alts nivells d’estudi o sense, amb contracte fix, precari o en atur, autònom o per compte d’altri, microempresari, cooperativista o professional, etc., que ocupen posicions socials diferents, però que majoritàriament mantenen una posició subordinada amb un marc legal de relacions laborals que limita l’exercici de la democràcia al centre de treball i en la mateixa societat. Treballadors, en definitiva, que no disposen d’una real autonomia per organitzar el seu propi treball o producció, que es troben en posició subalterna davant els poders econòmics reals, més difusos i més confusos. Aquesta és també la realitat que configura una realitat social determinada, de classe treballadora, de classes populars, que comparteixen una posició social secundària i unes reivindicacions polítiques i d’organització social. Aquestes diversitats són també les que es passejaven d’una manera o d'una altra pel Saló de Cent. 



1 comentaris


Economia
18/09/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




Parlem d’acords o tractats de lliure comerç per referir-nos a les regles i normes acordades entre països per controlar les seves relacions comercials i les inversions, suprimint barreres i donant facilitats als moviments de les mercaderies i els capitals. Però moltes vegades les normes que s’estableixen són contràries i incompatibles amb el lliure comerç, ja que tenen com a objectiu protegir els interessos de les grans corporacions transnacionals, que són les que actuen com a lobbys en les negociacions dels tractats, com estem veient amb el TTIP i el CETA.

Quan la UE, en la seva declaració de principis, considera que el lliure comerç pot afavorir el desenvolupament sostenible al món, sap que és necessari vincular la baixada de barreres a la lliure circulació de mercaderies amb el compliment d'uns estàndards de drets i llibertats i de normes mediambientals. Creure’s que en el mercat global els fluxos de mercaderies es governen pels avantatges de cada país i la competitivitat de les empreses i que, per tant, es distribuiran adequadament els béns i serveis i s’optimitzarà l’assignació dels recursos econòmics a escala mundial, és pura ideologia lliurecanvista que la història econòmica i social ha desmentit. Les condicions en què es produeix a cada país són diferents i, per tant, els avantatges competitius (de caràcter general) que unes o altres empreses poden obtenir en un mercat global tenen més a veure amb la degradació de les condicions laborals o mediambientals (dúmping) que no amb altres variables. El comerç no és un fi en si mateix: és una activitat que té sentit si impulsa el progrés social i el desenvolupament sostenible.

Per això, quan analitzem els diversos tractats que s’estan negociant, constatem que aquests no contribueixen a l’assoliment dels objectius de desenvolupament sostenible, al contrari: una negociació opaca i poc transparent, realitzada al marge de les sobiranies nacionals, que evidencia que prevalen els interessos de les empreses sobre les persones. Ho veiem en relació amb la concessió de l’estatus d’economia de mercat a la Xina o amb el TTIP i el CETA. Pel que fa a la Xina, un tema poc conegut i que la Comissió Europea ha de tancar al desembre, el mercat europeu s’obrirà als seus productes eliminant les (ja poques i febles) restriccions encara existents, i no sembla que es plantegi vincular-ho al respecte dels drets humans o a l’existència de llibertats. Pel que fa al TTIP i al CETA, pel que es coneix, els elements de competència se situen al marge dels requeriments mediambientals o no es planteja l’equiparació dels drets laborals i socials amb els estàndards europeus (els EUA no han signat la major part dels convenis de l'OIT, entre ells el de llibertat sindical, inspecció de treball, treball forçós, discriminació al treball, igualtat de retribució treball infantil, etc., i el Canadà només ha signat 26 dels 177 convenis tècnics).

Alguns governs de la UE, en consonància amb la pressió social existent, ja mantenen una posició contrària al TTIP i podria ser que finalment no se signés. Però ni està sentenciat ni desapareixen els perills, ja que moltes de les empreses dels Estats Units podrien disposar dels avantatges del CETA, que, si no ho impedim, podria aprovar-se properament i conté un seguit de clàusules igual de perverses que el TTIP.  Per això cal mantenir una actitud contrària a aquests tractats de lliure comerç, que es realitzen d’esquenes a la ciutadania i que amenacen els drets socials, laborals i mediambientals, i atempten contra el sistema democràtic i els serveis públics, els quals queden sotmesos als interessos privats de les grans empreses transnacionals.

Aquests tractats comporten el risc d’instaurar la “competència a la baixa” per reducció dels estàndards laborals, socials i mediambientals (salaris, negociació col·lectiva, salut laboral i mediambiental, protecció social) i destruir llocs de treball en empreses “menys competitives”. Cal visibilitzar l’oposició social a aquests tractats. A Catalunya, a l’Estat i arreu d’Europa, hi ha plataformes unitàries per sensibilitzar sobre les conseqüències negatives dels tractats i organitzar la mobilització i la pressió. Els propers dies es convoquen accions de protesta, el proper 20 de setembre la Confederació Europea de Sindicats (CES), en la qual està integrada CCOO, organitza una acció a tot Europa, relacionada amb el perill per a l’ocupació i les condicions de treball. I el proper 15 d’octubre s’organitzen manifestacions unitàries de les plataformes conra el TTIP i el CETA, com a cloenda de la setmana d’acció del 8 al 15 d’octubre. Serà important per pressionar els governs de cada país.

Si se signen els tractats podem fer un pas enrere irreversible en l’actual model social, ja prou devaluat arran de les polítiques d’austeritat imposades pel neoliberalisme dominant. Avui la UE en el seu conjunt té un superàvit important en les relacions comercials amb els EUA, de més de 200.000 milions d’euros mentre que els EUA tenen un dèficit comercial de 75.000 M€. Quin interès té la UE, quan els actuals marcs regulatoris no interfereixen negativament en la seva posició en el comerç mundial? I quan aquesta posició s’assoleix amb unes normes laborals, socials i mediambientals més avançades que els EUA? Només s’explica pels interessos de les grans corporacions multinacionals i els poders financers. Els interessos de les persones resten al marge de la negociació, segrestada per una Comissió Europea que no ret comptes al Parlament ni representa les sobiranies nacionals. Europa té problemes propis. La “competitivitat” no rau en el lliure comerç, sinó en la innovació, la formació, la protecció, la inversió, etc. La UE ha d’impulsar la demanda interna, aprofitant precisament el superàvit de la balança comercial, impulsant una política salarial, de protecció social, d’inversions i infraestructures, etc., que impulsin la demanda interna i reactivin l’economia, generant ocupació i millorant les condicions de treball i de vida. Abundar en la via del TTIP i el CETA és amenaçar els ja febles equilibris laborals, socials i mediambientals europeus. Per avançar vers una societat igualitària, respectuosa amb els drets de les persones i les llibertats i amb el medi ambient, és necessari replantejar-se el sistema de comerç global i de moviment de capitals i evitar la concentració del poder en mans d’unes poques grans corporacions transnacionals.
 

 



1 comentaris


Laboral
11/09/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Política
04/09/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Política
28/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris

 
pàgina 1 de 65

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies