El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Política
29/11/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Rellegia aquests dies Ara mateix
de Martí i Pol, i em feia conscient que “cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert”, per això quan em proposen acompanyar la llista electoral se’m fa difícil restar indiferent. Entenc la necessitat que ell explicita d’enfilar l’agulla i posar-se a apedaçar davant d’un país que veig decebut i malmès. No m’ho puc mirar entre bambolines quan la realitat social avui està més empobrida i és més desigual que fa uns anys, per les polítiques antisocials que s’han aplicat, i la població està més crispada, ancorada en blocs confrontats per banderes d’unilateralitats i autoritarismes, injustes aquestes i inútils totes dues.

Els processos electorals ens permeten mirar pel retrovisor, exigir responsabilitats a com s’ha gestionat el vot que vam dipositar, i mirar l’horitzó per triar entre els diversos camins proposats, que poden compartir trams o simplement encreuar-se. Malauradament, veiem molta terra erma, des de frustracions del que no ha estat possible fins a desesperances de veure’ns pitjor que ahir. Els somnis dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat han estat, sens dubte, defraudats. Avui som menys lliures, menys iguals i menys fraternals. No només no hem avançat sinó que hem retrocedit.

Avui estem en un moment en què les dades de l’economia catalana dibuixen un escenari positiu, un important creixement interanual del PIB català (3,5% al 2n trimestre), de les exportacions (8,8% fins a l’agost) i dels beneficis empresarials, que ja superen els nivells previs a la crisi (2007). Tanmateix, quan observem l’evolució dels salaris, la qualitat de l’ocupació o l’extensió de la pobresa i de la desigualtat és evident que la riquesa que es genera no arriba al conjunt de la ciutadania.

El salari mitjà a Catalunya el 2016, de 1.952 € bruts, ha baixat un 2,6% i perd 57 €. La bretxa salarial de gènere comporta que les dones cobren, de mitjana, un 25% menys. La taxa d’atur catalana (15,8%) està lluny de la mitjana de la UE (8,7%): és la pitjor després de la grega i l’espanyola, encara pitjor per a les dones (17,0%) i els joves (34,3%), i el 70% de les persones desocupades no tenen cap protecció ni subsidi. El percentatge de treball a temps parcial involuntari és dels més alts d’Europa (57,6%, davant de la mitjana del 25,8% de la UE) i la 4a taxa de temporalitat a Europa (21,3%, davant del 14,2% de la UE-28). Els joves són dels que més tard s’independitzen de l’eurozona (rere Malta, Itàlia i Eslovàquia), als 29,4 anys de mitjana el 2016, i la taxa d’emancipació a Catalunya dels joves entre 16 i 29 anys és del 23,6%. La taxa de població en risc de pobresa i exclusió social (AROPE) és del 23,6% i afecta, el 2016, 1.123.600 persones i el nombre de persones que vivien el 4t trimestre del 2016 en llars sense ingressos era de 196.396.

Aquestes dades expliquen part de la difícil situació social que vivim avui a Catalunya i que el 21-D tenim l’oportunitat d’abordar. Una realitat que no es genera sola. És l’acció humana, la política que es fa, la que impacta en el funcionament de la societat. Si s’afavoreixen uns interessos i es menystenen d'altres, si es retallen drets, si s’ataca la capacitat de defensa organitzada dels treballadors i treballadores, si s’afebleix la protecció social i si es fan regals fiscals a les rendes més altes, s’entenen els perquès de la realitat. Avui la despesa pública en protecció social de Catalunya és del 21,3% del PIB, per sota de Grècia (26,0%), Portugal (26,9%), Itàlia (29,9%) o la UE-15 (29,5%). I en educació, a Catalunya, que ens l’estimem tant, invertim un 3,60% del PIB, només darrere de Romania (2,75%) i lluny de Portugal (5,04%) i França (5,54%).

Per això, crec que ara és urgent obrir un camí per on transitin propostes que prioritzin el combat contra l’empobriment social i l’enorme precarietat, reverteixin les retallades aplicades al model d’estat del benestar, promoguin la igualtat, dotin d’expectatives emancipatòries els joves, es confrontin amb el flagell de la violència masclista, entomin els efectes ja evidents del canvi climàtic i defensin el medi ambient i l’equilibri territorial.

L’eix social i l’eix nacional han de transitar pel mateix camí, amb una estratègia allunyada de qualsevol frontisme i no fent-los ni contradictoris ni subalterns. Els resultats de les estratègies unilaterals i autoritàries sabem on ens han dut; per això, cal definir una nova estratègia que sigui més inclusiva, que reconstrueixi àmplies majories socials a Catalunya i permeti abordar amb el diàleg, la negociació i l’acord l’avenç dels drets nacionals i socials. Assolir més i millor autogovern amb capacitat de donar les respostes concretes als problemes concrets de la ciutadania, en la proximitat, reforçant les institucions i la participació ciutadana.

El debat nacional no es pot mantenir en termes de confrontació de blocs: no ajuda a avançar, divideix la societat i bloqueja l’acció política quotidiana. Hi ha altres vies, com la Crida als partits i formacions polítiques de Catalunya de cara al 21-D que un seguit de persones, que van des de l’independentisme al federalisme, vam signar fa uns dies i que demana incloure en els programes de les diferents forces polítiques tres compromisos compartits: derogació del reial decret que aplica el 155, retirada de les accions penals i promoció d’un referèndum acordat.

Aquí es pot trobar la majoria social del país, recuperant una fraternitat, avui esquinçada, que es comprometi amb el diàleg, la negociació i l’acord, que ens permeti avançar. Crec que és una via més efectiva, tot i que pot ser més llarga. Vol, i permet, fer avançar els drets nacionals garantint que el futur govern esmerci les energies polítiques necessàries i gestioni les institucions d’autogovern en el combat per vèncer la greu situació social en què ens trobem.

Soc conscient, però, que la feble qualitat democràtica del país, derivada d’un esgotament del model constitucional que vàrem acordar el 78, en un context polític i social determinat, erosionat pel temps, les perversions interpretatives i els canvis socials i globals, requereix un canvi de fons del marc constitucional i institucional. Aquest no és un canvi ràpid ni és un camí a recórrer sols. No és només la crisi territorial, és també la institucional, la social, la mediambiental, l’econòmica i financera, i el nou context internacional els que reclamen abordar aquest canvi constituent.

Mentrestant, però, hem d’exigir al Govern de Catalunya que actuï. D’això va el 21-D. Que ho faci amb les eines d’autogovern disponibles, que ho faci construint majories socials, però que ho faci al servei de la gent: resolent els problemes quotidians que permetin que el dia a dia, la vida i la societat, sigui més lliure, més igual i més fraterna.

No serà fàcil, segur. Martí i Pol ens adverteix que “tot està per fer”, que anirem de “res a poc” i sempre amb “el vent de cara”, però que “tot és possible”. Per això no vull ser indiferent i acompanyo i comparteixo propostes amb Xavier Domènech i Marta Ribas, Jèssica Albiach i Jaume Barberà, Vicens Navarro i Sara Vilà i Teresa Fortuny i Llorenç Planagumà... perquè representen la força de la raó i de la voluntat que pot obrir la porta a noves lògiques polítiques per construir nous consensos per avançar i posar les persones, els seus problemes i esperances,al centre de l’acció política.


   



1 comentaris


Política
03/11/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Fa pocs dies un eurodiputat va qualificar, en un tuit, Nicolás Sartorius, arran d’un article publicat a El País (https://elpais.com/elpais/2017/10/23/opinion/1508760641_669330.html),  com un dels “zombis del 78” que corren “al rescat del règim monàrquic”. No és la meva intenció entrar en la polèmica, entre altres qüestions perquè coincideixo amb el que ha escrit Antonio Baylos (https://baylos.blogspot.com.es/2017/10/los-zombis-y-la-constitucion-de-1978.html) en aquest sentit.

L’article de Sartorius pot ser discutible en relació amb l’actualitat de la referencialitat històrica de les afirmacions que introdueix, atès els canvis que la globalització i la financerització de l’economia han introduït en els marcs que expliquen les relacions econòmiques internacionals i els conflictes socials. Però en cap cas no es pot obviar que l’article introdueix elements i arguments que permeten abordar el debat del conflicte territorial i és inacceptable ventilar-se'l simplement amb desqualificacions sectàries.

Zombis, xucla-sangs o extraterrestres són recursos fàcils per entomar el debat territorial cavant trinxeres sectàries, que permeten mantenir una confrontació política on cadascú fidelitza el seu grup fanàtic, reforçant la critica identitària i cultural, i obviant o devaluant la crítica a la realitat material i social. Zombis, “morts vivents”, per definir qui aborda el debat en enyors passats, siguin reals o imaginats, propers o llunyans, ignorant quin és el conflicte subjacent que avui mobilitza part important de la societat catalana. Vampirització de la política, titllant de xucla-sangs qui pretén mobilitzar la posició sentimental i emocional de sectors socials castigats amb solucions simples i tancades que no aborden l’arrel dels problemes reals que hi ha darrere les polítiques que ens han dut on som. Extraterrestres els qui troben solucions en un més enllà, d’unitat o de separació, al qual cal professar fe, confiança cega i visió tancada.

Vull defugir d’encapsular-me en posicions zombis, xucla-sangs o extraterrestres. Són imatges que simplifiquen posicions polítiques que, sens dubte, són presents en la profunda crisi econòmica, social, política i institucional per conformar majories socials que reforcin una posició de poder o altra en un context on la desigualtat creix i la democràcia minva.

Desigualtat i democràcia estan en relació inversament proporcional: com més desigualtat menys democràcia. Això és una evidència especialment crua quan observem les dades resultants de la gestió de la crisi al nostre país. Els nivells de desigualtat han crescut, com a resultat de la conjunció d’atur, pobresa i precarietat. En paral·lel, la qualitat de la democràcia ha anat minvant: de la democràcia institucional, només cal veure la deriva reaccionària de la creació legislativa dels darrers anys; quant a la social, preguntem-nos com n'és de lliure qui no té l’existència material garantida?

La desigualtat creix, no per causes sobrenaturals sobrevingudes en un procés històric determinat, sinó per la voluntat política expressa de dirigir el procés de creació de riquesa al servei de la seva acumulació, i de reforçar la posició dels poders reals existents. Així és teoritza que creixement i igualtat estan en contradicció i, per tant, creixement i democràcia es contraresten. No es demostra, no hi ha dades que ho interpretin. El resultat és que a aquestes teories s’imposa un paquet de contrareformes laborals, socials i fiscals que empobreixen àmplies capes socials i fan que que la riquesa i el poder s'acumulin en cada cop menys mans. És per això que el neoliberalisme se sent més còmode bregant i interlocutant amb la posició política que qüestiona el sistema (econòmic, polític, institucional...) que no pas amb les resposta política i social d’organitzacions transformadores més tradicionals. L’opció neoliberal opta pel “menys estat i més societat” i estableix, així, un punt de trobada amb les respostes “antisistema”, fàcilment integrables. Per contra són les exigències de “més estat per a més cohesió social i progrés” de les opcions polítiques, sindicals i socials transformadores, que qüestionen la manera concreta com es distribueix la riquesa en el treball i en la societat, les que resulten més “incomodes” i són les que s’ha volgut afeblir amb l’atac polític-mediàtic-institucional i les contrareformes legals (en especial, la laboral).

És en aquest marc on podem situar el conflicte que enfronta els governs de Catalunya i Espanya. Les polítiques amb què s’ha dirigit la crisi, a Europa, a l’Estat i a Catalunya han estat indistintes i han generat pobresa i desigualtat i han afeblit la democràcia. Vivim en un món global i finançaritzat, creuat per un intens i accelerat procés d’innovació tecnològica, que incideix en les formes de produir, de distribuir i d’intercanviar, en les relacions socials i en les vivències personals. Les inseguretats i les incerteses són creixents. És en allò proper, simple i conegut on busquem respostes on poder projectar futurs. La identitat es converteix en un/el valor. No és estrany que les respostes populistes, identitàries, xenòfobes... creixin arreu del món, atesa la certesa acrítica que ofereix el missatge simple i fàcil a la majoria social, que es troba davant de la boira del futur, però instal·lada en un present d’atur, precarietat i desigualtat. Les respostes complexes que els ofereix la política i les institucions no fan més que augmentar la incertesa i la inseguretat.

Un context complex en què el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol es dilucida. No cal ser nacionalista per considerar que a Catalunya hi ha un ampli substrat social (transversal, plural, divers, en l’origen i l’expressió) que es reconeix com a nació. Una nació històrica, econòmica, cultural, política i socialment determinada i que al llarg dels temps genera contradiccions i conflictes amb l’Estat nacional espanyol, que s’han anat abordant basculant pels extrems polítics, de la centralització a la independència. L’independentisme sap aprofitar la lògica resposta social a la gestió antisocial de la crisi econòmica canalitzant-la a través del conflicte territorial i identitari, reforçant un relat que s’assenta en bases ideològiques, que es poden compartir o no, però que existeixen, i que es poden bastir fàcilment amb anàlisis econòmiques simples i historiogràfiques parcials.

Oportunitat també que pot fàcilment instrumentalitzar el Govern de l’Estat, que imposa, amb les seves polítiques, una deriva recentralitzadora i autoritària, que construeix un relat identitari propi i contraposat que permet vorejar el conflicte social real i el qüestionament institucional que provoca la gestió neoliberal i antisocial de la crisi. Tot i les coincidències en la manera de gestionar la crisi econòmica dels governs català i estatal, cadascú ha pogut explotar les oportunitats per construir un relat propi i enfrontat per poder desviar les crítiques socials a les polítiques neoliberals.

Immersos en aquesta situació de conflicte, la disjuntiva és encarrilar-lo per la via de l’entesa o quedar-nos-hi instal·lats, i descarrilats, per la imposició autoritària i/o unilateral. Sabem que hi ha fórmules diverses de donar una resposta institucional diferent de l’statu quo o de la separació, que possiblement s’adeqüin més i millor a la realitat social de Catalunya i Espanya i responguin de manera més útil a una realitat d’un món global que determina la política i l’economia i les fa interdependents. Malauradament, però, aquest debat no es fa. I, pitjor encara, es nega la participació de la ciutadania a prendre la decisió corresponent.

Espanya es mou en l’eterna disjuntiva de ser forta o autoritària, entre generar consens o imposar-se. La Constitució espanyola del 1978, que en un moment històric determinat representa una resposta de consens, ha caducat (o implosionat). Per això, Espanya no pot continuar sense redefinir el futur marc constitucional. No serà “forta” i “estable” sense generar nous consensos que permetin entomar les demandes socials en un món global, interrelacionat i interdependent, que avui està creuat arreu per una profunda crisi institucional, social, ambiental i de valors. O és “forta”, amb el consens, o és feble i inestable, imposant-se autoritàriament, i, per tant, retallant llibertats, en un context complex i difícil.

És ací, doncs, també, on Catalunya, els catalans i catalanes, tots els que vivim i treballem a Catalunya, diversos i plurals, d’identitats múltiples i cultura mestissa, hem de poder decidir com ens relacionem amb aquest món global. Estrenyent els lligams de solidaritat i de cooperació amb la resta de pobles de l’Estat, per entomar els nous reptes que tenim davant amb la força de nous consensos. O ho fem sols, conscients dels costos i les dificultats del camí que s’obre per incardinar-nos en un món on no hi ha sobirania real si no és compartida i solidària.

Certament podem afirmar que Catalunya som una nació i tenim dret a decidir. Però crec que, com a ciutadans i ciutadanes, i, en especial, com a treballadors i treballadores, també podem afirmar que tenim dret a voler federar interessos i confederar polítiques. Necessitem més i millor autogovern, capaç, en la proximitat, de donar respostes concretes a l’existència material i social de les persones i, al mateix temps, aquest autogovern ha de superar, en aquest món global d’incerteses i inseguretats, l’espai estret del tancament intrafronteres, per tal d’establir àmplies aliances amb la resta de treballadors d’arreu, d’Espanya, d’Europa i el món, per construir un marc de drets socials i laborals fort, que es contraposi al poder financer i econòmic i faci front a les polítiques neoliberals hegemòniques. L’aïllament en allò identitari pot donar certeses, però ens deixa febles davant dels canvis i reforça valors insolidaris i xenòfobs.

En l’actual fase del conflicte entre els governs català i espanyol apareixen perills diversos que basculen entre la recentralització i la separació. Fins ara, hem assistit a un joc d’estratègies que, en darrer terme, sembla que pretenen reforçar cadascuna de les posicions de poder respectives. Certament un conflicte en què àmplies majories socials expressen la seva posició i es mobilitzen, on les respostes autoritàries impregnen les actuacions dels aparells de l’Estat i la unilateralitat no té força suficient per imposar-se. La resultant pot posar fi a les (insuficients) institucions d’autogovern i fracturar la societat, la convivència i la cohesió social. Entomar aquest conflicte no es pot fer al marge del context on vivim, ni obviant els debats de fons. És un conflicte polític que requereix solució política. No és possible una altra cosa. Al seu torn, la ciutadania ha de decidir en darrera instància quina és la seva posició.

És un conflicte que expressa la necessitat de donar resposta en termes d’estructura institucional que garanteixi l’organització social de la convivència i promogui la cohesió social. No som davant d’un problema d’identitats basat en sentiments o emocions per instrumentalitzar-los políticament. Però tampoc ni la unitat ni la independència es poden analitzar en el buit, al marge del context. De ben segur que el marc constitucional està esgotat i cal canviar-lo, de la mateixa manera que l’actual marc d’autogovern és insuficient per donar les respostes que millorin la cohesió i el progrés social. Conscients que no n’hi ha prou ja de parlar de Catalunya i Espanya, cal també fer-ho del paper i de les competències de les ciutats i de la Unió Europea, si volem garantir la millor eficiència de la intervenció política i la participació ciutadana per resoldre els problemes locals i intervenir en allò global.

Ara bé, avui, per sortir de l’atzucac al qual ens ha dut les estratègies confrontades i autistes d’aquests anys, i per fer front a la deriva autoritària de la judicatura i l’Estat, són necessàries propostes polítiques que permetin reconstruir la convivència social malmesa, que reforcin els mecanismes de funcionament democràtic (per tal de dilucidar les posicions i els interessos confrontats) i que redefineixin l'arquitectura institucional i la distribució competencial. I, evidentment, cal forjar un ampli consens molt transversal que reclami que es retirin les accions penals iniciades contra dirigents polítics i representants d’entitats ciutadanes i s’alliberin els qui ja han estat subjectes a detenció o presó preventiva segons aquelles accions i es derogui el reial decret que aplica l’article 155 de la Constituació espanyola. No són temps d’èpiques ni de repressions. Ho són de polítiques, de democràcia i de construcció de nous consensos.

 

  



1 comentaris


Política
18/10/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris


Política
05/09/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris


Economia
08/07/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris

 
pàgina 1 de 72

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies