El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Política
28/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




Acaba juliol, just quan ha de començar agost, com cada any. Però el paral·lelisme estiu i vacances cal relativitzar-lo. Canvis en el món del treball, en la realitat social i en les expectatives vitals: això fa que per a moltes dones i per a molts homes l’estiu es relacioni més amb la calor que no pas amb les vacances o a l’estiueig. Hi ha qui treballa, fins i tot són els únics mesos de l’any en què ho fa; hi ha qui no treballa, ni a l’estiu ni a l’hivern, no perquè no vulgui, sinó perquè no se li ofereix feina; hi ha a qui tant se li’n dóna quin dia, setmana o mes sigui, ja que agafa la feina quan surt, el contracten ara ací ara allà o unes hores ací i altres enllà, sempre disponible, tot i no tenir garantit arribar a fi de mes i no gaudir de drets laborals, com ara descans setmanal o vacances. Hi ha, també, encara, molts treballadors i treballadores que fan vacances a l’estiu, a l’agost, al juliol o al setembre, que tenen i exerceixen el dret. Els drets no són renunciables ni intercanviables. No són privilegis ni concessions gracioses; són preceptes, regles que s’han de respectar i exigir. Però la realitat social és complexa i incideix sobre l’exercici del dret, tant pel que fa al quan, que avui és més obert atès el model econòmic imperant, com pel que fa a la conculcació de facto del dret, per les perversions d’unes polítiques que han instal·lat la precarietat en el treball i la vida d’amplis sectors socials.

Vacances o no, agost és calorós, acostuma a ser calorós. Més que el juliol? Això ja ho sabrem d’aquí a un mes, però, de ben segur, el sol i la terra seguiran estant ben a prop i, per tant, seguirem sent escalfats de valent. I quan fa calor el perill és que a algú se li escalfi al cap i que a d’altres se’ns fongui el cor: que qui governa s’oblidi del que és important i es dediqui a guarir-se solet projectant una frescor imaginària o que la majoria ens resignem als designis del temps i esperem que tot escampi sol i, per tant, que tot segueixi igual de malament. 

A Madrid la calor escalfa suficient, prou com per obnubilar les ments dels governants i els diputats, i mantenir oberta la via incerta de la governabilitat. I, així, mentre no es concreta govern, es manté la lògica autoritària i l’aplicació de polítiques antisocials i regressives. Esperem que la calor no afecti tant com per fer irreversible la continuïtat d’unes polítiques que han demostrat la inutilitat econòmica, però, sobretot, la injustícia social. Ja va sent hora que els grups polítics presents al Congrés dels Diputats facin valer la majoria de vots per iniciar la derogació de les lleis antisocials imposades i comencin a generar nous drets que reverteixin els efectes negatius de la gestió de la crisi. Per què resignar-se a deixar que tot segueixi igual per simple càlcul oportunista i curtterminista de l’interès partidari quan hi ha vímec suficient per construir l’alternativa? De mínims, sí, però de canvi.

Però la calor també inunda Catalunya. A Barcelona, tocada per la xafogor, aquesta humitat ambiental derivada de la proximitat al mar, pot fer perdre el cap també als il·lustres governants. Més val que no optin per tancar-se a casa, portes tancades, persianes abaixades, aïllats i desentesos dels problemes reals que passen al carrer. L’aïllament tèrmic acaba sent també acústic i visual, i pot acabar afectant el tacte. Pots quedar instal·lat en un bucle del qual es fa difícil sortir ben acompanyat i sense mareig. Potser el millor serà obrir portes i finestres, deixar que l’aire i els crits del carrer entrin i convidar a passar molta més gent amb qui compartir i construir futur. Així serà, també, més fàcil atendre els problemes concrets, sense la resposta als quals l’abstracció de futur perd interès per a molta gent. Tancats, amb l’excusa de la calor, s’acaba parlant de les coses d’un i es desconnecta de les necessitats quotidianes i de les respostes que es reclamen. Amb tanta calor, la temptació de tancar-se i aïllar-se és gran, necessites guanyar la confiança en la pròpia situació retroalimentant un relat d’autosatisfacció en el combat contra la calor. Potser és millor obrir portes i, amb més aire i més gent, generar la confiança suficient i potser fins i tot intercanviar formes de ventilació.

Tant ací com a l’Estat, els problemes econòmics i socials són greus. Cal canviar polítiques i actituds, concretar mesures de govern ben dotades, consensuades i concertades que facin front a la desigualtat, la pobresa i la precarietat, que consolidin la recuperació econòmica, redistribueixin la riquesa i millorin la democràcia. Cal superar l’actual curtterminisme i oportunisme electoralista dels partits, que es tradueix en la contínua competició d’imatges buides i la confrontació de discursos demagògics, que retroalimenten el conflicte entre organitzacions, institucions i sobiranies. És possible construir alternatives de govern diferents, que facin les coses d’una altra manera, i, sobretot, que se centrin a fer de les necessitats socials el centre de les mesures i l’acció política dels governs. 

Esperem que les calors no escalfin massa els caps, que deixin fluir alternatives i facin avançar propostes. Però, sobretot, que no ens fonguin els cors, que puguem mantenir la càlida consciència que la realitat no és immutable, que és possible transformar-la amb les eines de la raó, la força de l’organització i la convicció de la solidaritat.

Bon estiu i a combatre la calor amb l'alegria compartida i el somriure a la cara…





0 comentaris


Laboral
24/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




Fa temps que veus poderoses les dels poders avui dominants ens alerten sobre la salut actual i el futur incert de la Seguretat Social. Com si d’una profecia malèfica es tractés, de tant en tant ens inunden de dades i preocupació. Demografia perversa i despesa incommensurable, dèficit tendencial i fons de reserva exhaurit, desocupació estructural i baixa productivitat són alguns dels “mantres” amb què ens bombardegen per atacar tota proposta alternativa que plantegi defensar-ne el model i el seu futur. Tant els en dóna que es demostri racionalitat i garantia de viabilitat futura del sistema de Seguretat Social. Que sigui solidari entre generacions, flexible en la gestió de conjuntures i compensador de realitats econòmiques i de mercats de treball. L’objectiu de les classes dominants, en especial, del poder financer, és fixar socialment la imatge de fallida del sistema i justificar retallades de prestacions que incentivin el guariment en fons privats alternatius. Ens volen fer creure que la solució és privatitzar-lo i esmicolar-lo, trencar la lògica de la solidaritat de classe i intergeneracional.

El missatge del Govern sobre la sostenibilitat de la Seguretat Social fuig de la lògica del debat obert i permanent que tota societat ha de mantenir en relació amb les adaptacions d’un sistema als canvis que s’operen en l'entorn social i econòmic. Ens alerten del dèficit de la Seguretat Social, però en cap cas es plantegen que aquest s’origina per les insuficiències del model econòmic, les característiques de l’ocupació existents i el model social que tenim i volem. Però el que avui és dèficit, ahir era superàvit. El que aquí és despesa a altres indrets és ingrés. El que es considera excés de despesa a altres països del nostre entorn és normal i assumit sense escarafalls. L’any 2007 teníem més ingressos per cotitzacions que despeses per pensions; avui és a l’inrevés, perquè tenim menys ocupació i de menor qualitat. Les bonificacions a la contractació, en forma d’exempció de part o tota la cotització, són considerades i imputades com a despesa del sistema; a Europa és despesa pressupostària en polítiques actives d’ocupació i, per tant, no la paguen les cotitzacions dels treballadors sinó tota la ciutadania. Es titlla d’excessiu el pes de la despesa del sistema de Seguretat Social sobre el PIB, l’11,5%, quan estem per sota del que representa a França, Alemanya, Itàlia... que és al voltant del 14% del PIB.   

El Fons de Reserva de la Seguretat Social el 2011 era de 70.000 milions d’euros, a finals del 2015 era de 33.000 milions i aquest més de juliol s’ha tornat a disposar per pagar la nòmina sencera. El fons funciona com a guardiola, com a estalvi generat en moments de superàvit perquè pugui operar quan hi hagi dèficit. Es crea per fer front a una tendència social que no podem obviar, com és l’envelliment de la població, que fa créixer la despesa, i a les ziga-zagues de l’ocupació. La seva finalitat és fer d’estabilitzador del sistema de pensions, que es preveia que estaria afectat per la piràmide demogràfica a finals de la propera dècada. La seva utilització ha de fer-se de forma consensuada en el marc polític i de diàleg social Pacte de Toledo i amb uns límits establerts (3.500 milions d'euros anuals), a partir dels quals els pressupostos generals han de complementar les necessitats. I això no s’està fent, el 2015 es van utilitzar 11.500 milions d'euros. S’utilitza sense analitzar d’on prové l’actual dèficit, sense consensuar i superant els límits de les aportacions del fons, sense fer aportacions pressupostàries (amb l’excusa del límit d’endeutament públic).

Avui el dèficit del sistema no s’explica en exclusiva, ni per l’envelliment de la població, variable ja prevista en el seu moment, ni per la important i sostinguda caiguda de l’ocupació. Amb el Fons de Reserva s’estan finançant partides que no han d’anar a càrrec de cotitzacions socials, com són les polítiques d’incentius a la contractació laboral (bonificacions) o l’alta del treball per compte propi (tarifa plana). Però les polítiques d’ocupació en general, derivades de l’aplicació de la reforma laboral, estan provocant que tot i que s’ha incrementat el nombre d’afiliació a la Seguretat Social en un 3%, l’ingrés per cotitzacions només ho ha fet un 1%. Això és així per la baixa qualitat de l’ocupació, contractació temporal i a temps parcial, per la mateixa defraudació que la reforma promou, ja que facilita contractes per un nombre d’hores inferiors a les realment realitzades, que moltes vegades no es cotitzen, i per la devaluació generalitzada del salaris. Hi ha més gent treballant d’alta a la Seguretat Social, però el nombre d’hores treballades el 2015 són inferiors a les del 2014. El problema no és de despesa, és d’ingressos. Avui es recapta quasi un 2% menys —per afiliat ocupat— del que es recaptava just abans de la reforma laboral.

Si volem parlar de pensions hem de parlar de treball, de drets i de salaris. També de model social. El pacte intergeneracional, que és el sistema de pensions, ha de funcionar a partir de treball suficient i de qualitat, sustentat en drets, que no es consideri una mera mercaderia i, per tant, que sigui subjecte de tuteles jurídiques i sindicals. On el dret a la negociació col·lectiva garanteixi l’extensió de la cobertura de drets i el reconeixement del paper i la funció dels sindicats permeti als treballadors organitzar-se per garantir les condicions justes i dignes en què el treball es realitza, en termes retributius, però també de legalitat. Sens dubte és imprescindible derogar la reforma laboral, reforçar la negociació col·lectiva i reequilibrar la relació de forces entre empresaris i representants dels treballadors a les empreses. Però també ho és una reforma fiscal justa i suficient, la revisió del Pacte d’estabilitat amb la UE, completar el sistema de protecció social, reformant la protecció de l’atur, establint una renda garantida de ciutadania, situant el SMI als nivells establerts per la Carta Social Europea, entre altres qüestions. Garantir i millorar les cotitzacions socials és necessari, depèn de l’ocupació, de la seva qualitat i dels salaris, però també cal comprometre els compromisos socials del Govern i les seves polítiques pressupostàries i socials.

 



1 comentaris


Societat
18/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Laboral
10/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Política
03/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 65

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies