El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Economia
24/01/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera




El darrer informe d’Oxfam Intermón reafirma les denúncies fetes fa temps pel sindicalisme confederal, en especial CCOO (veure "La Catalunya treballadora", Javier Pacheco, a La Vanguardia del 9 de gener del 2018 o l’Informe de precarietat laboral de novembre del 2017) en relació amb l’injust repartiment social dels beneficis generats pel creixement econòmic. Les classes treballadores, ocupades, desocupades o jubilades, no estan participant dels guanys econòmics d’una economia que creix per sobre de la mitjana de la UE. Aquesta realitat és injusta socialment i ineficient econòmicament. No és, però, una realitat inevitable: és políticament i ideològicament imposada, i, per tant, també és transformable.

Tots els indicadors mostren que la economia ha recuperat la riquesa perduda com a resultat de l’entorn favorable d’aquests darrers anys (preu del petroli, tipus d’interès, interès del deute...) i no pas de canvis de fons en el model econòmic productiu del país. La major contribució al creixement del PIB (3,4%) del país està impulsada pel comportament de la demanda interna (3,1%), sobretot consum familiar —que se sustenta en l’augment del crèdit financer a les llars, fet que pot generar problemes a mitjà termini—, l’augment de la formació bruta de capital al sector de la construcció —reproduint un model de creixement perillós i sense increments substancials en l’aportació del sector públic al creixement. Tanmateix l’aportació del saldo exterior és escàs (0,7%) i pesa més la baixada de les importacions i el consum dels estrangers al territori (turisme) que no pas el sector exportador.

El creixement del crèdit a les llars, la pujança del sector de la construcció i el bon comportament del turisme expliquen bona part de la recuperació econòmica. Malauradament, trobem a faltar la represa del sector industrial, l’augment de la producció de valor afegit, la novació d’infraestructures clau per a la innovació i l’impuls de la recerca. Per tant, una recuperació amb enormes febleses i incerteses, que no s’aprofita per impulsar el necessari canvi de model productiu.

Els motors de la recuperació es poden quedar clavats per l’alarmant creixement de les desigualtats socials i la pèrdua de pes de les rendes del treball i les pensions sobre el conjunt de la riquesa creada. Són un desincentiu a l'hora de modernitzar el sistema productiu o de modificar l’estructura econòmica del país. Empresaris, executius i alts directius s’aprofiten del recurs a la precarietat i als baixos costos laborals i socials, per fer créixer els beneficis a curt termini i apropiar-se’ls de manera desproporcionada i escandalosa. 

Per tant, cal alertar del que passa i reclamar canvis en l’acció política i de govern. D’una banda, posant en marxa les línies estratègiques definides i consensuades en el Pacte nacional per a la indústria (5 juliol del 2017), dotant-les pressupostàriament i recuperant un paper actiu del sector públic en l’economia i en el benestar social. I, de l’altra, sobretot, assumint, socialment i políticament, que és el comportament dels salaris, les pensions i la protecció social el que explica el creixement de la desigualtat i la pobresa. Farien bé els governants prioritzant aquests elements com a eixos de les seves polítiques, que, en qualsevol cas, no poden obviar inscriure-les també en una estratègia de canvi en les polítiques a la UE.

Actuar sobre els salaris és funció principal del moviment sindical, però la pervivència de les reformes laborals n'afebleix les capacitats de negociació, ja que reforça la posició de poder empresarial. Per això, cal valorar en positiu el recent acord de pujada del SMI, és una contribució important a millorar la posició negociadora dels representants dels treballadors i treballadores. Però no n’hi ha prou. Cal més compromís polític dels governs. No és just que quan creixen els beneficis empresarials en el repartiment de la renda nacional la participació del 10% més pobre hagi disminuït un 17%, mentre que el 10% més ric incrementa un 5%; o que l’1% més ric es quedi el 40% de la riquesa creada, mentre que el 50% es reparteix un escàs 7% (informe Oxfam Intermón). I tot això passa perquè creixen la temporalitat (4 punts en 7 anys) i la parcialitat (amb un augment d’11 punts) en el treball, i la bretxa de gènere i generacional creix, mentre que la cobertura d’atur baixa i les pensions es congelen. Les dades són contundents: el 76,5% dels que tenen contracte a temps parcial guanyen menys de 1.000 €/mes (salari a temps complet), el 50,9% dels contractes temporals  tenen salaris inferiors a 1.399 €, la bretxa de gènere és a prop del 25%, la taxa de desprotecció de les persones aturades és del 69,9% i el nombre d’aturats de molt llarga durada (més de 2 anys) voreja el 50% del total. La taxa de població en risc de pobresa i exclusió social és del 23,6% (més del 30% dels menors).

Canviar aquesta realitat requereix reforçar la posició sindical, per impulsar una ofensiva en la negociació col·lectiva en relació amb els salaris, en especial, els més baixos. Però també per posar fi al flagell de la temporalitat i la parcialitat no volguda, l’abús en les hores extres no reconegudes i les diverses discriminacions. L’actual marc legal és utilitzat per pressionar a la baixa les condicions de treball i afeblir la capacitat organitzativa dels treballadors. Cal, per tant, derogar les reformes laborals, però també una acció inspectora més compromesa i un discurs polític i ideològic que realci el valor de la funció social del sindicalisme.

Cal també denunciar i atacar la situació actual de les pensions i de la protecció social. Cal exigir responsabilitat al Govern. La pensió no pot perdre capacitat adquisitiva. El sistema de pensions és viable, cal voluntat política i negociació per abordar un problema que és d’ingressos i no de despesa. I cal actuar sobre la protecció social, que garanteixi protecció i compensació. Sens dubte necessitem garantir-ho amb una fiscalitat progressiva justa i suficient, que lluiti i eviti el frau i l’elusió, i abandoni els regals a grans fortunes i rendes altes.

Aquestes han de ser preocupacions principals de l’acció política i de govern. Cal superar la teatralització de la política —politiqueria—, que prioritza construir imaginaris per assolir o mantenir el poder (la cadira), més que no pas transformar la realitat econòmica i social del país per millorar la qualitat de vida de la gent. Avui és primordial consolidar el procés de recuperació econòmica, i per això necessitem estabilitat. Però sobretot cal millorar la situació social de la immensa majoria, superant les desigualtats en el repartiment de beneficis obtinguts, i per això ens calen polítiques compromeses amb la democràcia, el progrés i el benestar social. 





1 comentaris


Política
11/01/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera




Ara que ens aproximem a la constitució del nou Parlament català, no és sobrer repensar quina és la funció dels legisladors i governants triats per la ciutadania i què esperem dels homes i de les dones que assumeixen unes responsabilitats per delegació de vot. Fa massa temps que la política no dona respostes als problemes concrets, materials i morals que travessen la societat. I així va creixent el descrèdit de la política i la desconfiança en les institucions. Un marc propici per alimentar respostes populistes en el terreny polític i corporatives en el terreny social.

Convindria reclamar a qui ens representa en el Parlament, i a qui faci funcions de govern, que assumeixi l'ètica de la responsabilitat com a guia de la seva estratègia i acció política. L'ètica de la responsabilitat, la que té en compte i assumeix la responsabilitat de la conseqüència dels actes i, per tant, en gradua l’execució. La política no pot pivotar en exclusiva sobre l'ètica de la convicció, la que considera lícita tota acció basada en principis, però evadeix qualsevol responsabilitat dels efectes negatius dels actes realitzats per assolir-los, que s’imputen sempre a factors externs i no a l’execució d’un principi que acaba sent una il·lusió.

Cal superar l’acció política d’aquests anys, més preocupada per l’estètica i excessivament sustentada en l'èpica. Ni la salvaguarda de la imatge pròpia, sigui personal o de partit, ni l’afany d’omplir de dies històrics l’agenda, són les respostes concretes i materials que es necessiten per fer de l’acció política un instrument per al progrés personal i social. Per a uns pot ser il·lusionant i per a d'altres decebedor, però, a la llarga, per a tothom és empobridor. Així s’evidencia quan es fa balanç del resultat polític d’aquests anys, en què no només no hem avançat en res, sinó que hem retrocedit en tot: en democràcia, en autogovern, en convivència i en cohesió.

Si observem la societat catalana veiem com les condicions materials d’existència d’importants sectors socials han empitjorat. Les dades ho certifiquen: la pobresa abraça prop de la quarta part de la població (22,5% el 2016, quan el 2008 era del 19,5%) i la desigualtat creix de manera preocupant els darrers anys, en què l’índex de desigualtat passa del 4,8% el 2008 al 5,5% el 2016 (índex S80/S20: renda del 20% de la població amb el nivell econòmic més alt, en relació amb la renda del 20% amb nivell econòmic més baix). Un escenari producte de l’acció humana no és fruit ni de casualitats ni de causes sobrenaturals. És l’atur, és la precarietat, és la devaluació salarial, és el cost de la vida, l’habitatge, els serveis... però són les polítiques les que no han actuat per corregir-ho o les que ho han provocat o accelerat.

Les polítiques fetes aquests anys, sigui per acció o omissió, que també és una opció, han augmentat les contradiccions socials. Les polítiques econòmiques, laborals i socials, les polítiques públiques i les opcions pressupostàries i fiscals han dibuixat una societat catalana més empobrida i més desigual. En les dades del 21-D no tot s’ha de llegir en clau nacional: hi ha també respostes a una realitat social. És cert que les il·lusions i les pors, totes, pesen. Però també hi ha respostes als resultats socials esfereïdors de la gestió política de la crisi: qui partia d’una posició social feble, avui està pitjor i reclama seguretats, i qui anomenem classes mitjanes, que disposa d’entorns familiars protectors, canalitza el malestar en propostes polítiques ideals. Possiblement aquestes eleccions no les ha guanyat ningú i les ha perdut tothom, perquè les cartes que es poden jugar no són les del joc jugat. Per això, cal que quan es defineixin les estratègies polítiques, cadascú sàpiga  a qui i a què representa o, també, a qui no s’ha sabut, o volgut, representar i per què.

El Parlament que es constitueix el 17 de gener, amb els resultats expressats el 21-D, ha d’entomar la seva responsabilitat política, que és permetre i afavorir un govern estable i al servei de les necessitats del país, que són les de la seva gent. Ha de llegir la realitat d’una societat dividida, però sobretot empobrida i desigual. Ens cal un govern que faci polítiques, diferents de les que s’han fet, orientades a fer de la vida digna i del combat contra les desigualtats l’eix de l’acció política. Per això, caldran altres polítiques fiscals i pressupostàries, compromisos amb la protecció social i els serveis públics, l’impuls de les polítiques industrials actives i la intervenció en el control dels fraus laborals, la recuperació de la cultura de la negociació col·lectiva i el diàleg social, reforçant el paper i la funció dels agents socials corresponents. Caldran accions a curt termini, algunes ja apuntades i amb ampli suport social: renda garantida; contractació pública compromesa laboral, socialment i territorialment; inversió pública; accés a l’habitatge; educació, formació i recerca com a elements estratègics de futur; millora de la dotació de sanitat, atenció a la dependència, etc.

És evident que l’agenda política no pot obviar la realitat institucional existent. Avui tenim menys autogovern i un seguit de dirigents polítics i socials encausats penalment, alguns ja empresonats en espera de judici, com a resultat de l’estratègia política de l’anterior Govern i la seva interacció amb la posició política autoritària i recentralitzadora de l’Estat. El nou Parlament ho ha d’abordar, conscient que la unilateralitat és impossible; la unitat, necessària, i la negociació, imprescindible.

Les decisions del dia 17 són rellevants. Mostraran si hi ha voluntat o no de bastir la més àmplia unitat política per facilitar que s’obrin espais de diàleg i negociació amb el govern de l’Estat i d’interlocució política i social a l’Estat. L’objectiu no és mantenir la convicció d’uns principis, sinó assumir la responsabilitat de l’acció de govern i d’una estratègia al servei de la ciutadania, de tota la ciutadania. L’objectiu és recuperar les institucions pròpies i posar-les al servei de les necessitats de la gent i, al mateix temps, obrir el debat lliure i sense apriorismes per abordar els canvis que permetin construir una proposta de més i millor autogovern, que pugui ser àmpliament compartida, acordada i duta a referèndum de la ciutadania.

El dia 17, quan es constitueixi el Parlament, el dilema no és restaurar presidents ni donar continuïtat a processos esgotats, és recuperar la convivència, les institucions d’autogovern i la normal acció democràtica de govern al servei de les necessitats de la gent i de la societat. Que l'ètica de la responsabilitat retorni a l’àgora de la política, d’on cal bandejar la política de promeses impossibles o improbables, substituint-la per compromisos concrets, materials i mesurables per fer avançar, amb més i millor democràcia, la qualitat de vida i el progrés social. 

 



1 comentaris


Política
18/12/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 73

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies