El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Laboral
23/03/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera




Aquest mes de març s’ha fet evident l’ampli malestar social existent i la voluntat de redreçar-lo. Hi ha consciència que tot i la recuperació de les grans variables macroeconòmiques, en especial els beneficis empresarials, la riquesa creada no s’està repartint, la pobresa arriba ja a la quarta part de la població, més del 30% dels menors, i la desigualtat creix, amb un clar biaix de gènere. Però l’ocupació dels carrers els passats 8 de i 17 de març, en dues mobilitzacions amb àmplia participació ciutadana, que s’estén a tot el territori i es fonamenta en convocatòries unitàries que sumen pluralitat i transversalitat, mostren la voluntat de canviar la realitat.

No ve de nou. Fa temps que es denuncia. La recuperació econòmica i la generació de riquesa associada no arriba a les persones: la crisi social segueix instal·lada a la nostra societat, no es remouen les mesures autoritàries i antisocials aplicades aquests anys de gestió neoliberal de la crisi, no es recuperen alguns drets bàsics arrabassats, ni s’atenen situacions d’injustícia manifesta. Els preus de productes bàsics —llum, aigua, alimentació pugen. La bretxa salarial de gènere segueix instal·lada a la nostra societat, i creixent, i el flagell de la violència masclista es normalitza als noticiaris sense compromisos concrets dels governs, més enllà de declaracions d’intencions. Les pensions perden poder adquisitiu per l’aplicació estricta i restrictiva de la reforma imposada unilateralment pel Govern del PP l’any 2013, i es manté la incertesa sobre el seu futur. La precarietat (temporalitat, parcialitats no desitjades, baixos salaris, desprotecció d’atur) afavorida per la reforma laboral, també imposada pel Govern del PP, el 2012, i estimulada i avalada per l’aleshores CiU, segueix creixent mentre la negociació col·lectiva topa amb el mur del poder reforçat que la llei atorga al sector empresarial i l’atac continuat a les organitzacions sindicals, representatives dels treballadors i treballadores.

Però més enllà de denunciar la situació i ocupar els carrers, cal emplaçar a governs i empresaris amb propostes concretes. Exigir posar fi a la reforma laboral, base de la injusta situació social actual, és urgent! Aquesta reforma, de fortes bases ideològiques, tenia com a objectius reforçar el poder empresarial i afeblir la capacitat de resposta organitzada dels treballadors i treballadores, i la seva capacitat de negociació i d’assolir acords favorables als seus interessos.

Pensions, salaris i igualtat estan condicionats pel funcionament de la negociació col·lectiva. Necessitem augmentar les bases salarials, amb els efectes sobre la qualitat de vida i, també, no ho oblidem, en les cotitzacions. Hem d’atacar la utilització fraudulenta de la contractació temporal i parcial, i l’enorme rotació laboral i la conseqüent precarietat que genera. Cal combatre la bretxa de gènere en el treball, és un pas important, ni l’únic ni el decisiu, però sí imprescindible per trencar la lògica de la submissió i la subsidiarietat, per detectar i perseguir l’assetjament, i per abordar totes les desigualtats que en el treball es tradueixen en una estructura social patriarcal i la retroalimenten. Sens dubte aquests són eixos centrals que cal situar en la negociació dels convenis, als sectors i a les empreses, on s’hi ha de ser amb força, però també amb la plenitud del dret de negociació col·lectiva que les reformes laborals han devaluat en reforçar el poder unilateral i discrecional de l’empresariat.

Ni el conveni és l’únic espai on actuar, ni aquestes les úniques propostes que s’han d’entomar, però posar fi a la reforma laboral, combatre els seus efectes i promoure un canvi en la legislació laboral és una tasca urgent i necessària. La implementació obligatòria de plans d’igualtat a les empreses; la contractació causal; la penalització de la flexibilitat externa, utilitzada per les empresa amb acomiadaments injustificats i l’ús abusiu de la temporalitat; la garantia del treball digne, amb drets i salaris justos… són propostes possibles que poden fer avançar la justícia social. Revertir la reforma de pensions imposada pel PP el 2013, retornant a la revaloració automàtica de la pensió en funció del creixement del cost de la vida, eliminar l’aplicació del factor de sostenibilitat, abordar la viabilitat del sistema públic de seguretat social garantint els ingressos necessaris per a unes pensions dignes i segures, és possible.

La principal dificultat és l’actitud autoritària i prepotent del Govern del PP. Aquesta deriva autoritària ve de lluny, recordem la resposta de silenci, atac i descrèdit dels governs, i en especial del PP, a les vagues generals contra les reformes laborals i a les mobilitzacions socials contra les polítiques de retallades. Canvis legals com la llei mordassa, les modificacions del Codi penal, l’encausament de sindicalistes, activistes socials i artistes que s’han anat produint, només pretenen dificultar la capacitat de resposta organitzada als atacs socials.

La mobilització social s’ha d’orientar a trencar aquesta situació. Més enllà d’evidenciar el malestar, cal modificar les mesures i les  bases polítiques que l’han creat, denunciant la situació, forçant negociacions i exigint canvis. Per això s’albiren uns mesos d’importants de mobilitzacions socials que recorreran el país i els diferents sectors socials afectats. Les organitzacions socials, les generals i transversals, com els sindicals confederals, i veïnals, així com les sectorials i específiques, han de bastir amplis espais unitaris per dotar de força i utilitat la mobilització.

Lluitar per una societat més justa, igualitària i lliure, en el treball i en la vellesa, és també aprofundir en els valors democràtics de l’organització de la convivència social, avui cada dia més qüestionats. Recuperar els valors del diàleg i la negociació, valorar el paper i la funció social de les organitzacions que articulen (i han d’articular) els conflictes socials, reconèixer els drets a la lliure expressió i a la manifestació, són elements que cal tenir presents per emmarcar i reforçar les mobilitzacions que recorren el país en defensa de les pensions, la igualtat i els salaris. Treball digne i vida digna estan clarament interrelacionades. I sense treball digne i vida digna i sense igualtat la democràcia es dissol. Qui viu sotmès, en la pobresa o en la desigualtat, no té llibertat. 

Però mentre escric aquestes línies no puc obviar que aquesta deriva autoritària, incubada en la gestió neoliberal de la crisi, és la mateixa que ara es mostra en tota la seva cruesa en el conflicte entre el Govern de l'Estat i les institucions de Catalunya. La judicialització no pot ser mai la via per resoldre conflictes polítics, i les noves presons provisionals dictades aquest 23 de març no fan més que aprofundir l’esquerda política i social en què ens trobem. L’autisme polític, la judicialització o la unilateralitat no són respostes possibles, i són inútils, a demandes o conflictes polítics. Només amb diàleg i negociació podem sortir d'aquesta situació. Perquè no és possible imaginar cap futur sobre un escenari de vencedors o vençuts. La via repressiva no fa més que alimentar una fractura social amb efectes sobre la convivència. La injustícia de tenir polítics presos no es pot mantenir més temps, com tampoc la inexistència d'un govern efectiu que recuperi les institucions d'autogovern de Catalunya. Un govern per recuperar la convivència social i recosir les esquerdes, amb estratègies inclusives i polítiques unitàries que posin les institucions al servei de tota la societat, no d'una o altra part, i que doni resposta als greus problemes socials existents.

 



0 comentaris


Economia
24/01/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera




El darrer informe d’Oxfam Intermón reafirma les denúncies fetes fa temps pel sindicalisme confederal, en especial CCOO (veure "La Catalunya treballadora", Javier Pacheco, a La Vanguardia del 9 de gener del 2018 o l’Informe de precarietat laboral de novembre del 2017) en relació amb l’injust repartiment social dels beneficis generats pel creixement econòmic. Les classes treballadores, ocupades, desocupades o jubilades, no estan participant dels guanys econòmics d’una economia que creix per sobre de la mitjana de la UE. Aquesta realitat és injusta socialment i ineficient econòmicament. No és, però, una realitat inevitable: és políticament i ideològicament imposada, i, per tant, també és transformable.

Tots els indicadors mostren que la economia ha recuperat la riquesa perduda com a resultat de l’entorn favorable d’aquests darrers anys (preu del petroli, tipus d’interès, interès del deute...) i no pas de canvis de fons en el model econòmic productiu del país. La major contribució al creixement del PIB (3,4%) del país està impulsada pel comportament de la demanda interna (3,1%), sobretot consum familiar —que se sustenta en l’augment del crèdit financer a les llars, fet que pot generar problemes a mitjà termini—, l’augment de la formació bruta de capital al sector de la construcció —reproduint un model de creixement perillós i sense increments substancials en l’aportació del sector públic al creixement. Tanmateix l’aportació del saldo exterior és escàs (0,7%) i pesa més la baixada de les importacions i el consum dels estrangers al territori (turisme) que no pas el sector exportador.

El creixement del crèdit a les llars, la pujança del sector de la construcció i el bon comportament del turisme expliquen bona part de la recuperació econòmica. Malauradament, trobem a faltar la represa del sector industrial, l’augment de la producció de valor afegit, la novació d’infraestructures clau per a la innovació i l’impuls de la recerca. Per tant, una recuperació amb enormes febleses i incerteses, que no s’aprofita per impulsar el necessari canvi de model productiu.

Els motors de la recuperació es poden quedar clavats per l’alarmant creixement de les desigualtats socials i la pèrdua de pes de les rendes del treball i les pensions sobre el conjunt de la riquesa creada. Són un desincentiu a l'hora de modernitzar el sistema productiu o de modificar l’estructura econòmica del país. Empresaris, executius i alts directius s’aprofiten del recurs a la precarietat i als baixos costos laborals i socials, per fer créixer els beneficis a curt termini i apropiar-se’ls de manera desproporcionada i escandalosa. 

Per tant, cal alertar del que passa i reclamar canvis en l’acció política i de govern. D’una banda, posant en marxa les línies estratègiques definides i consensuades en el Pacte nacional per a la indústria (5 juliol del 2017), dotant-les pressupostàriament i recuperant un paper actiu del sector públic en l’economia i en el benestar social. I, de l’altra, sobretot, assumint, socialment i políticament, que és el comportament dels salaris, les pensions i la protecció social el que explica el creixement de la desigualtat i la pobresa. Farien bé els governants prioritzant aquests elements com a eixos de les seves polítiques, que, en qualsevol cas, no poden obviar inscriure-les també en una estratègia de canvi en les polítiques a la UE.

Actuar sobre els salaris és funció principal del moviment sindical, però la pervivència de les reformes laborals n'afebleix les capacitats de negociació, ja que reforça la posició de poder empresarial. Per això, cal valorar en positiu el recent acord de pujada del SMI, és una contribució important a millorar la posició negociadora dels representants dels treballadors i treballadores. Però no n’hi ha prou. Cal més compromís polític dels governs. No és just que quan creixen els beneficis empresarials en el repartiment de la renda nacional la participació del 10% més pobre hagi disminuït un 17%, mentre que el 10% més ric incrementa un 5%; o que l’1% més ric es quedi el 40% de la riquesa creada, mentre que el 50% es reparteix un escàs 7% (informe Oxfam Intermón). I tot això passa perquè creixen la temporalitat (4 punts en 7 anys) i la parcialitat (amb un augment d’11 punts) en el treball, i la bretxa de gènere i generacional creix, mentre que la cobertura d’atur baixa i les pensions es congelen. Les dades són contundents: el 76,5% dels que tenen contracte a temps parcial guanyen menys de 1.000 €/mes (salari a temps complet), el 50,9% dels contractes temporals  tenen salaris inferiors a 1.399 €, la bretxa de gènere és a prop del 25%, la taxa de desprotecció de les persones aturades és del 69,9% i el nombre d’aturats de molt llarga durada (més de 2 anys) voreja el 50% del total. La taxa de població en risc de pobresa i exclusió social és del 23,6% (més del 30% dels menors).

Canviar aquesta realitat requereix reforçar la posició sindical, per impulsar una ofensiva en la negociació col·lectiva en relació amb els salaris, en especial, els més baixos. Però també per posar fi al flagell de la temporalitat i la parcialitat no volguda, l’abús en les hores extres no reconegudes i les diverses discriminacions. L’actual marc legal és utilitzat per pressionar a la baixa les condicions de treball i afeblir la capacitat organitzativa dels treballadors. Cal, per tant, derogar les reformes laborals, però també una acció inspectora més compromesa i un discurs polític i ideològic que realci el valor de la funció social del sindicalisme.

Cal també denunciar i atacar la situació actual de les pensions i de la protecció social. Cal exigir responsabilitat al Govern. La pensió no pot perdre capacitat adquisitiva. El sistema de pensions és viable, cal voluntat política i negociació per abordar un problema que és d’ingressos i no de despesa. I cal actuar sobre la protecció social, que garanteixi protecció i compensació. Sens dubte necessitem garantir-ho amb una fiscalitat progressiva justa i suficient, que lluiti i eviti el frau i l’elusió, i abandoni els regals a grans fortunes i rendes altes.

Aquestes han de ser preocupacions principals de l’acció política i de govern. Cal superar la teatralització de la política —politiqueria—, que prioritza construir imaginaris per assolir o mantenir el poder (la cadira), més que no pas transformar la realitat econòmica i social del país per millorar la qualitat de vida de la gent. Avui és primordial consolidar el procés de recuperació econòmica, i per això necessitem estabilitat. Però sobretot cal millorar la situació social de la immensa majoria, superant les desigualtats en el repartiment de beneficis obtinguts, i per això ens calen polítiques compromeses amb la democràcia, el progrés i el benestar social. 





1 comentaris


Política
11/01/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Política
18/12/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 73

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies