El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Societat
18/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




Si algun resultat evidencia aquesta llarga crisi és l’augment de la desigualtat social. Un augment induït per polítiques que han anat cedint cada cop més sobirania dels estats als mercats i a organismes supranacionals, sense control democràtic, com el Banc Central Europeu. La globalització consolida un context d’economia financeritzada, on els mercats especulatius s’imposen a l’economia productiva. Es desregula el mercat de treball, fent que les relacions laborals no se sotmetin als principis del dret laboral, sinó a la lògica mercantilista, on es considera el factor treball com a factor de producció subjecte al principi de la rendibilitat econòmica-empresarial. On es consideren els drets de ciutadania proveïts per l’Estat com a mercaderies susceptibles de ser font de negoci en el sector privat. Es justifica, així, una societat cada cop més desfiscalitzada, on impera el dogma (contrariat per la realitat un i altre cop) que la riquesa no tributada garanteix inversió productiva. Quan arriba la crisi, el 2008, s’aprofundeix en aquesta lògica: s’aprofita l’aturada econòmica, la destrucció d’ocupació i la crisi del deute, per imposar programes de reformes que garanteixin el pagament del deute, la devaluació salarial i de condicions de treball i les retallades pressupostàries. El resultat és l’augment de la desigualtat social.   

L’estudi de Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín Saldo, “Crisi, descens social i xarxes de confiança” realitzat per a la Fundació Jaume Bofill, ens mostra clarament els efectes de les polítiques sobre la desigualtat creixent a Catalunya. L’increment de la desigualtat social, mesurada per l’índex de Gini, ha crescut 3,5 punts a Catalunya i 2,8 a Espanya, el més alt d’Europa, la mitjana a la zona euro ha estat d’un punt, i a països com Holanda, Polònia o Anglaterra la desigualtat ha disminuït. El 2014 el 20% més ric concentra 6,5 vegades la renda del 20% més pobre, quan el 2007 era de 4,7 vegades. Aquesta realitat explica com un 40% dels catalans ocupava el 2012 una classe o estatus inferior al del seu pare, fet que mostrava per primer cop que el descensor social supera l’ascensor social (35%). Un total d’1.327.000 de ciutadans han estat desclassats, han patit un descens social. Unes xifres que expliquen la destrucció i despossessió generada per la crisi, que ha afectat totes les classes socials, però, de manera més profunda, les classes obreres (36%), per sobre de les mitjanes (26%) i professionals directives (16%). De l’estudi es desprèn que les més damnificades pel descens socioeconòmic han estat les llars amb baix nivell d’estudis, amb majors de 50 anys i formades per immigrants. En aquesta realitat hi ha un 12% de catalans que ha ascendit socialment entre 2008 i 2012, el 70% dels quals són menors de 44 anys i ha beneficiat clarament els fills de famílies benestants. Sens dubte, l’atur massiu ha repartit transversalment el risc de descens, relativitzant així l’adversitat del descensor i minorant la conflictivitat social.

Conclou l’estudi que la crisi ha deixat perdedors i guanyadors, però darrere d'aquesta realitat hi ha responsabilitats polítiques, ja que les coses es podien fer d’una altra manera. Cal actuar sobre les polítiques redistributives, les que pal·lien els efectes de la crisi, però sobretot les predistributives, les que actuen sobre les causes estructurals i poden prevenir la reproducció de les desigualtats. Malauradament, la gestió política de la crisi ha trencat les redistributives (retallades en protecció social i provisió de serveis públics) i ha volgut limitar la capacitat d’incidir en les predistributives (qualitat del treball i capacitat negociadora dels representants sindicals, salari mínim, promoció de polítiques d’habitatge, suport a les famílies, polítiques educatives, formació, etc.). Tenim un baix nivell de despesa social, limitat pel dèficit públic, una fiscalitat insuficient i un injust model de finançament, una estructura econòmica i productiva desequilibrada i amb programes socials de poca eficàcia redistributiva.

Si volem potenciar la igualtat hem d’actuar sobre el creixement econòmic. Però per créixer econòmicament hem de combatre la desigualtat. Hem d’actuar, tant sobre els efectes que ha produït la crisi, exigint, entre d’altres, la reversió de les retallades en la cobertura d’atur i la posada en marxa de la renda garantida de ciutadania, com sobre les condicions de treball i salarials i les condicions que generen una major igualtat d’oportunitats, evitant l’efecte reproductor de les diferències d’origen. Necessitem canviar les polítiques econòmiques, impulsar polítiques industrials actives per generar activitat econòmica i crear ocupació. Només amb ocupació de qualitat i amb drets disposarem d’una base sòlida on impulsar polítiques industrials sòlides que consolidin la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. De la mateixa manera, unes polítiques fiscals justes i suficients són necessàries. Per tot això cal reforçar el paper de la negociació col·lectiva i de la concertació social, on les organitzacions representatives dels interessos de les classes treballadores puguin disputar l’aplicació de la riquesa que el treball crea i les polítiques públiques. Els països del centre i nord d’Europa mostren que quan hi ha més capacitat per incidir en les polítiques sectorials, empresarials i dels governs per part de les organitzacions dels treballadors, hi ha major igualtat social, creixement i benestar. Es tracta de conquerir drets que ens permetin construir solidaritat per avançar en una societat més justa i igualitària. No només d’obtenir mesures pal·liatives dels mals causats. Els governs i els empresaris han de prendre bona nota: la desigualtat és un factor d’empobriment econòmic i social.

 



1 comentaris


Laboral
10/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera





L’11 de juliol del 1976, fa 40 anys, a l’església de Sant Medir de Barcelona es reuneix, de forma clandestina, l’assemblea de CCOO. Convocada a Madrid el mes de juny, a la Ciudad de los Muchachos, el Govern va prohibir-ne la celebració. Els sindicats no érem legals. Tot i que el mes d’abril s’havia autoritzat la celebració del congrés d’una altra organització sindical, l’autoritat “competent” va considerar il·legal l’assemblea de CCOO, on 2.000 delegats i delegades triats en empreses, sectors i territoris anaven a debatre la possibilitat de constituir-se en sindicat de classe, democràtic, unitari i independent. Aquell 1976 el règim, encara viu, introduïa tot tipus de dificultats a la consolidació de CCOO i afavoria la dispersió sindical en un esforç per evitar la unitat sindical. El moviment obrer organitzat en comissions obreres, era un moviment sociopolític, de masses i reivindicatiu que, al mateix temps que organitzava la lluita per a la millora de les condicions de treball i de vida, reivindicava les llibertats democràtiques i l’amnistia política, per això els conflictes col·lectius, les protestes i les vagues havien estat el principal element de soscavament de la dictadura. Molts dels militants de CCOO van ser detinguts, torturats i empresonats després de passar pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP).

Feia poc més de mig any que havia mort el dictador, després d’un llarg i patètic procés d’intubació per mantenir-lo artificialment viu. Era com si la dictadura fos conscient que amb la mort del dictador el règim implosionaria, creuat de múltiples contradiccions generades per processos de mobilització creixents, protagonitzades en bona part pel moviment obrer que representaven les CCOO, però també pel món de la cultura, pel moviment estudiantil, pels moviments veïnals. Per això aquell 1976 les manifestacions de l’1 de Maig també es van prohibir i els dies previs es van produir un mínim de 1.000 detencions (segons The Times) per “presumpció delictiva”. Les classes dominants, enmig d’una crisi econòmica, estaven cada cop més aïllades, la manca d’homologació democràtica del país els dificultava l’accés a marcs internacionals que els ajudessin a superar la crisi. Cada cop més sectors veien inaguantable que qualsevol conflicte social es convertís en conflicte d’ordre públic i en conflicte polític. Aquell 1976, les mobilitzacions obreres i socials van anar creixent, vagues, manifestacions, tancaments, etc., se succeïen i generaven un clima d’ingovernabilitat i aïllament del règim. Allò que es volia “atado y bien atado” es va demostrar que no ho estava tant i va començar-se un procés d’obertura del règim, amb tímides obertures, reconeixement de drets de reunió, d’associació...

El 24 d’abril del 1977, el sindicat CCOO es legalitza i a finals de juny celebra el seu primer congrés. Prèviament, el gener i febrer del 1976, grans manifestacions a grans ciutats de l’Estat van reclamar amb força la reivindicació arrelada socialment d’amnistia política, es van legalitzar els partits polítics, inclòs el PCE, es va perpetrar la matança dels advocats d’Atocha el gener del 1977 i es van succeir milers i milers de lluites, vagues, mobilitzacions, en les quals van participar milions d’homes i dones a tot l’Estat per exigir drets i llibertats. Però, tot i legalitzar els sindicats aquella primavera del 1977, la plenitud de drets sindicals no ha acabat de reconèixer-se i assolir-se en aquest país. L’encausament de 300 sindicalistes per exercir el dret de vaga, l’exclusió de drets sindicals a les empreses de menys de sis treballadors, el nul reconeixement, en molts àmbits, dels espais de concertació i diàleg social preceptiu, etc., evidencien que la llibertat sindical segueix sent qüestionada pels poders reals d’aquest país. Fóra bo que algú dels interpretadors interessats de la història de la Transició, expliqui per què el sindicalisme fou la darrera peça que s’encaixa en l’entramat democràtic. Podria ajudar a entendre per què quan apunten vents de regressió en drets i llibertats bona part de les contrareformes legals limiten el camp d’acció del sindicalisme democràtic i representatiu.

Han passat molts anys des d’aquell 1976, però hem de mantenir viva la memòria i reivindicar-la. Qui perd els orígens perd la identitat, però també qui perd la memòria perd el futur i la seva pròpia raó de ser. No per instal·lar-nos on érem, sinó per repensar com avançar en una revolució democràtica que ens permeti sortir de l’enorme desigualtat i precarietat que la despossessió neoliberal ha imposat. Els poders econòmics imposen la lògica de l’individualisme en les relacions laborals i de la mercantilització en les relacions socials, per això neguen el treball com a fet polític i democràtic, subjecte d’un conflicte que construeix drets i tuteles col·lectives. Quan se’ns proposa un escenari d’ocupació degradada i vides vulnerables, hem de repensar com de nou el sindicalisme conquereix el treball realment humà. Davant a l’estàs sol, treballes sol, negocies sol, hem de seguir oposant-hi aquest U no és ningú (de l’obra pictòrica i poètica d’Antoni Tàpies i Joan Brossa), que és la raó de ser del sindicalisme. Un sindicalisme constructor de drets i garant de tuteles. Una organització autònoma, “de” treballadors, no “per als” treballadors i treballadores; independent, dels poders econòmics i polítics; de classe, que superi l’aïllament i la insolidaritat del corporativisme; reivindicativa i sociopolítica, que disputi el repartiment de la riquesa que el treball crea en millorar les condicions de treball i les de vida. Avui, recordar l’assemblea de 1976 no és enyorar, és reivindicar l’acció solidària, la proposta igualitària i l’organització unitària. Repensar el sindicalisme és mantenir la consciència que ens necessitem totes i tots junts i organitzats davant la injustícia, l’opressió i l’explotació. I, a partir d’aquí, organitzar-nos més i millor, proposar nous drets de treball i de vida, establir estratègies de pressió, massiva, unitària, i establir marcs de negociació i concertació on concretar les mesures i accions que ens facin avançar.

 





1 comentaris


Política
03/07/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Política
26/06/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

2 comentaris


Política
19/06/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 64

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies