El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Laboral
19/02/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Fa temps que han saltat les alertes i les denúncies en relació amb l’empobriment i la desigualtat instal·lada en la societat. Que la gestió política de la crisi econòmica s’està fent a favor d’uns pocs i en contra dels drets socials i laborals de la majoria de la societat és el rerefons de la greu crisi política institucional que genera l’escenari de corrupció, opacitat de la cosa pública, manca de respostes concretes als problemes de la gent, manca de diàleg i concertació social, etc., i això fastigueja la ciutadania. Ni les darreres cites electorals han trencat la continuïtat de les polítiques antisocials, ni la reactivació de l’economia ha traduït el creixement del PIB en millores de les condicions de vida de les persones.

L’atur, tot i una disminució minsa i a càrrec de males ocupacions i precarietat, segueix amb dades esfereïdores i una cronificació dels que hi porten més d’un any. Les pensions perden poder adquisitiu, per la imposició del govern del PP de l’anul·lació el 2013 de la revaloració automàtica en funció de l’IPC. Els salaris no incorporen els guanys que genera l’economia i des de l’aprovació de les reformes laborals la precarietat extrema ha devaluat encara més els salaris i el treball. Les rendes mínimes d’inserció, retallades i restringides, són incapaces d’atendre les necessitats socials existents i deixen una realitat d’emergència social que s’expressa en les més de 100.000 llars a Catalunya en què no hi entra cap ingrés. Tot això explica per què els darrers vuit anys hem assistit a una pèrdua progressiva del poder adquisitiu dels salaris, de les pensions i de les rendes de protecció, i a un creixement sostingut de la desigualtat.

Les polítiques aplicades pels governs, les polítiques econòmiques, fiscals i socials, dictades pel discurs neoliberal i integrades en els catàlegs d’actuació dels governs espanyol i català, han generat aquesta situació. Són també les que estan darrere de l’increment dels preus dels subministraments bàsics, electricitat i gas, que contribueixen encara més a l’empobriment social. I les que no preveuen mesures per evitar la pèrdua de poder adquisitiu i de condicions de vida de les persones.

La tímida recuperació de l’economia, iniciada el 2015, es consolida el 2016 i el 2017 manté la previsió de creixement del PIB. Ara bé, recuperació de l’economia no és sortida de la crisi. Aquella arriba al benefici empresarial, però no als salaris ni a la xarxa de protecció social. Avui la recuperació econòmica va acompanyada del repunt dels preus de serveis bàsics, de l’energia, dels serveis i subministraments. Els preus pugen de pressa, de forma descontrolada. Salaris, pensions i rendes de protecció perden poder adquisitiu. La inflació és del 3%, les pensions pugen el 0,25%. Les patronals segueixen tancant-se en propostes d’increments retributius per al 2017 de "fins" a l'1,5%, i preveuen, per tant, el 0% o poqueta cosa més. El debat sobre el caràcter incondicional i la quantitat d’ingrés mínim de suficiència de la renda garantida de ciutadania encara està empantanegat al Parlament i amb el Govern. Etcètera. El resultat de tot això és esgarrifós: la desigualtat creix i amplis sectors socials s’empobreixen.

Davant d’això és urgent l’adopció d’accions i mesures. I, avui per avui, tot sembla indicar que ni governs ni patronals volen entendre quina és la prioritat social i refusen la seva obligació de negociar i concretar mesures i accions. Les propostes i solucions, racionals i assumibles, pel que fa a pensions, salaris i protecció social, fa temps que han estat posades sobre la taula per les organitzacions sindicals. Les han reivindicat i presentat per a la negociació. El silenci i la inacció de governs i patronals no pot ser una resposta. Per això cal continuar denunciant, proposant, pressionant. Després de les mobilitzacions del novembre i desembre, contra la proposta de pressupostos antisocials, que no incorporen compromisos fiscals progressius i suficients i no atenen l’emergència social, cal donar continuïtat a les mobilitzacions, alertant contra la pèrdua de poder adquisitiu de salaris i pensions, per més i millor ocupació i contra la precarietat, contra la manca de compromís amb la renda garantida de ciutadania, contra el bloqueig de la negociació a la mesa de la funció pública (que afecta més 250.000 treballadors públics i altres tants de forma indirecta).

Els governs no poden obviar la seva responsabilitat, les patronals tampoc. Cal posar aquestes denúncies i exigències al carrer, que el debat entri als centres de treball i als àmbits socials, que es generi la pressió social suficient sobre governs i patronals per canviar la situació. Perquè no és cert que no hi hagi altres maneres de fer, gestionar o governar; perquè no és cert que quan es crea riquesa aquesta no es pugui reinvertir i distribuir en benefici de tothom; perquè no és cert que sigui inevitable ser pobre.




1 comentaris


Societat
12/02/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Qui fuig no ho fa per gust. Qui no acull ho fa a consciència. És l’absurd d’una lògica que s’imposa pel pes dels interessos de qui empeny a fugir, provocant guerres, espoliant recursos, generant misèries. Que és la mateixa lògica que tanca portes per forçar submissió, per generar rebuig. Aquest convenciment convoca a Barcelona, el proper dissabte, 18 de febrer, a les 16 hores a la plaça d'Urquinaona, una gran manifestació. La campanya "Casa nostra, casa vostra", amb el lema "Volem acollir", posa de manifest el rebuig a unes polítiques de portes tancades a les persones que fugen de la guerra i la misèria. No només el rebuig, sobretot la reclamació d’altres polítiques d’asil i refugi, altres polítiques d’estrangeria i l’exigència d’actuar i acollir ja.

La Mediterrània és la protagonista trista dels dèficits de la construcció europea en relació amb el respecte als drets humans i les polítiques humanitàries. Fa anys que assistim a les morts de milers d’immigrants, que fugen de la misèria i la pobresa, de milers de persones en cerca de refugi, expulsats de les seves terres per la guerra i la persecució política, que troben a la Mediterrània la seva fossa davant la passivitat dels governs. Moltes de les persones que es veuen impel·lides a deixar la seva llar és també a causa del canvi climàtic, l’espoli de recursos i de la mà d’obra, i de la violència, que sovint és responsabilitat de transnacionals que operen de manera irresponsable a països que no disposen ni dels recursos ni dels instruments democràtics per defensar-se.  

Davant d’això la resposta no pot ser el silenci còmplice de governants, incapaços d’entomar els reptes que originen les guerres i la misèria que impel·leixen milions de persones a abandonar les seves llars a la recerca de pau, refugi i aliment, feina, justícia i drets. L'única resposta d’Europa no pot ser aixecar tanques assassines al llarg de les fronteres. La UE ha de revisar les seves polítiques d’asil i establir mecanismes de cooperació efectiva de tots els països.

Calen polítiques que transformin aquesta realitat, promovent unes regles que se sustentin en el respecte a la vida i a la dignitat de les persones, de totes les persones, i impulsant una cultura d’acollida i asil. Cal remoure les causes profundes que generen violència i pobresa a àmplies zones del món, que s’emmarquen en l’actual sistema econòmic i social, basat en la propietat privada davant el bé comú i, consegüentment, en l’explotació del treball i les riqueses naturals per obtenir el benefici d’apropiació privada.  

Calen altres polítiques migratòries i d’asil a la UE. Basades en l’acolliment, que permetin la integració social i laboral plena, en drets i obligacions. Superar l’exclusiva visió “utilitarista” de la migració i renunciar a una regulació merament policial dels fluxos. Cal una política integral que se suporti en la cooperació i la solidaritat internacional, que actuï als països d’origen per remoure les causes últimes que empenyen a migrar; cal una política global de pau i no-violència que només pot aportar un govern global democràtic no sotmès als interessos geoestratègics dels poders econòmics i financers; cal regular els fluxos migratoris garantint la plenitud de drets i el treball digne arreu i per a tothom.

Però mentrestant, cal que els països es comprometin a acollir les persones que fugen de les zones en conflicte, víctimes de persecucions i matances: cal donar refugi a qui avui no té més actiu que l’acollida que els podem donar als nostres països i ciutats. Les persones no poden esperar. I els governs no poden justificar la inacció davant qui truca a la porta o davant qui ja és als nostres carrers. Cal actuar. Hi ha una autèntica regressió en els valors d’una Europa oberta, acollidora i democràtica, ho veiem en l’auge de valors racistes i xenòfobs.  

És una qüestió de justícia. De democràcia global i de drets humans. En un món global calen regles i controls democràtics globals per promoure la pau al món i globalitzar els drets, perquè les guerres tenen interessos i la pobresa i la misèria tenen causes. Les persones no són mercaderies, són subjectes de dret. I les fronteres no poden impedir la mobilitat, la dificulten i la fan insegura; mercantilitzen la mobilitat i justifiquen el discurs xenòfob. Nosaltres mateixos quedem tancats dins d’aquests murs que ens empobreixen perquè ens aïllen i ens allunyen dels “altres”. Neguen la riquesa de la diversitat i alimenten el rebuig.

No hi ha excusa. Ni per no actuar des dels governs. Ni per no sortir al carrer el dissabte 18-F.

 

 



1 comentaris


Economia
05/02/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

2 comentaris


Societat
29/01/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

2 comentaris


Política
22/01/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 70

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies