El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Política
26/03/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Del 25 de març de 1957 ençà ha plogut molt. De la signatura del Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea (el Tractat de Roma signat per Alemanya Federal, França, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos) a l’actual Unió Europea de 28 estats membres (27 amb la sortida del Regne Unit), el projecte europeu s’ha anat construint sobre els principis (escrits) de la pau, la democràcia, el mercat comú i la moneda única. De ben segur que hi ha aspectes positius en el procés de construcció europea, especialment si ens situem d'on veniem en el moment de la seva constitució, dues cruentes guerres mundials amb milions de morts i devastació econòmica i social a Europa. Però avui no podem obviar, 60 anys després del Tractat, que la construcció europea no ha estat capaç de culminar el model social europeu.No és l’Europa de les persones, la justícia, els drets i el progrés.

Europa, com a unió econòmica però també, i sobretot, com a somni de llibertat, democràcia i cohesió social d’aquelles Espanya i Catalunya grises, carques, tancades i autoritàries, avui s’allunya. La desigualtat i la desprotecció social creixent crea desafecció entre la ciutadania europea, també aquíí. Les Institucions europees han forçat els ritmes i les normes per assolir polítiques econòmiques i monetàries comunes, però han defugit qualsevol compromís amb l’harmonització fiscal, financera i, sobretot, social que permeti superar les lògiques nacionals.

Els tributs pagats per aquesta unió econòmica i monetària són el desmantellament de l’estat del benestar i la imposició de reformes laborals de matriu neoliberal. Els resultats són: atur i precarietat, amb el conseqüent augment de la pobresa, la desigualtat i la insatisfacció social; respostes policials, injustes i inhumanes i de fronteres tancades, davant la crisi dels refugiats d’unes guerres en les quals Europa no ha jugat cap paper actiu en la recerca de la pau; i una creixent deslegitimació de les institucions europees, amb greus dèficits democràtics i allunyades de la ciutadania. Un marc on creix l’euroescepticisme, l’ultranacionalisme, la xenofòbia i ressorgeix la ultradreta. El Brexit tradueix aquesta insatisfacció, especialment quan les negociacions es fan en termes d’unió comercial o lliure comerç i s’obvia l’acord social i econòmic que garanteixi entre altres drets, la salut, el medi ambient, Schengen, els drets laborals i socials, l’ocupació i les condicions de vida dels treballadores i treballadores.

La publicació per la Comissió Europea del Llibre blanc sobre el futur d'Europa podria ser una oportunitat per repensar Europa, però s’està convertint en un exercici autocomplaent sense autocrítica ni propòsit d’esmena. Proposa el debat nacional sobre cinc escenaris possibles: l’immobilisme; que la UE sigui un simple mercat únic; establir una mínima intervenció europea; promoure aliances entre estats en algunes matèries; o l’assumpció de majors competències per la UE. Però la Comissió obvia parlar de la crisi social en què es troba Europa. No parla de la gestió vergonyant de la crisi humanitària dels refugiats i de l‘incompliment de la normativa internacional d’asil i refugi. No qüestiona el fracàs de les polítiques d’austeritat i de retallades de drets i els seus impactes en les persones i com s’està desmantellant l’estat del benestar i els sistemes de protecció social. No analitza l’afebliment del diàleg social i de les organitzacions sindicals i les retallades dels drets sindicals. No parla de la pobresa, l’exclusió social, l’atur i la precarietat, fruit de les reformes laborals imposades i l’atac a la negociació col·lectiva i als drets sindicals per devaluar salaris i condicions laborals. No parla de com els ajustos imposats als sistemes de pensions condemnen a la pobresa a milions de pensionistes actuals i futurs. No analitza la situació de desprotecció laboral dels treballadors transfronterers víctimes del dumping social. Obvia la laxitud de la lluita contra el frau, l’evasió i l’elusió fiscal i no es pronuncia sobre la necessària harmonització fiscal. No planteja un canvi de rumb de la política europea vers un model social, ni la reversió de les polítiques d’austeritat.

Si es vol que el projecte europeu no es desintegri cal arrelar-lo en la cooperació, la solidaritat i la justícia social. Una Europa millor i més justa, a partir d’unes polítiques diferents, major participació ciutadana, una convergència a l'alça dels drets, la protecció social, la millora de les condicions de vida i treball i la reducció de la desigualtat. Per assolir l’imprescindible creixement econòmic sostenible cal un pla d’inversions, més ambiciós que el Pla Juncker, que permeti el creixement i la creació d’ocupació de qualitat, mobilitzant inversió pública mitjançant el Banc Europeu d’Inversions (BEI) i el Tresor de la UE.

Europa s’ha de refundar políticament si vol recuperar la confiança de la ciutadania. Ara, a 60 anys del Tractat de Roma, cal redefinir els Tractats. Les reformes necessàries s’han d’ancorar en tres elements. El primer és que l’autèntica Unió Econòmica i Monetària requereix d’una harmonització fiscal, que eviti el dumping social entre estats i que impulsi una fiscalitat progressiva. Segon, rellançar la dimensió social europea com a pilar social que contempli objectius socials bàsics, socials i laborals, entre altres un salari mínim, la protecció per atur, una renda mínima garantida, una prestació social europea i asseguri uns serveis públics de qualitat i universals i restauri el ple dret a la negociació col·lectiva i el diàleg social. El darrer element és enfortir la democràcia amb majors competències al Parlament Europeu i als parlaments nacionals sobre la governança econòmica, rendiment de comptes i  una major participació ciutadana en les decisions que els afecten.

És possible construir una altra Europa. En aquest procés la Confederació Europea de Sindicats (CES), des de la participació i debat dels diferents sindicats europeus, ha d’implicar-se a fons i promoure una ofensiva de mobilització i idees que facin front a l’auge de l’euroesecepticisme i del populisme de l’extrema dreta. Els treballadors i treballadores expressen insatisfacció amb la imatge que projecta Europa: atur, pobresa i desigualtat. Reclamen solucions fàcils i simples i busquen “veritats”, seguretats i certeses en el proper, conegut i simple i projecten pors, en el diferent, llunyà i complex. El sindicalisme i la CES ha de combatre aquesta lògica promovent iniciatives que permetin avançar en la construcció d’una Europa diferent. Que posi la democràcia, la participació i el valor de la diversitat, per davant de la opacitat institucional, la submissió economicista i l’aixecament de vergonyants murs. Que posi les persones i la protecció per davant dels negocis i la competitivitat.

 



1 comentaris


Laboral
19/03/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Hi ha un malestar creixent entre els treballadors i treballadores per la consciència que, en un context de recuperació de l’activitat i els beneficis empresarials, les condicions de treball i de vida no milloren, empitjoren. Els treballadors ocupats constaten en la negociació col·lectiva que les organitzacions empresarials es tanquen als increments retributius. Una situació agreujada en un escenari social marcat per la precarietat laboral i on la lenta disminució de l’atur visualitza un atur de llarga durada cronificat i sense protecció, que contrasta amb la manca de voluntat política del Govern de la Generalitat per posar en marxa la Renda Garantida de Ciutadania. Mentre, les persones jubilades i pensionistes perden poder adquisitiu, per l’eliminació per part del govern del PP de la clàusula de revalorització automàtica de les pensions segons l’IPC.

Aquest és el panorama que deixen les reformes laborals i les polítiques austeritàries. El creixement econòmic no arriba a la majoria social. S’està provocant un procés d’acumulació de riquesa i poder, hi ha més rics que són més rics, mentre la majoria social s’empobreix i la desigualtat augmenta, els pobres són més i són més pobres. El 2016 el PIB superava al que teníem el 2007, en el mateix període els beneficis empresarials a l’Estat van ser 8.000 milions d’€ més, mentre la massa salarial, en el conjunt del PIB del país, va ser de 34.000 milions d’€ menys. Una clara demostració dels efectes socials negatius de les polítiques econòmiques, laborals i socials dels darrers anys.

La desigualtat ha crescut. Perquè van legislar per dificultar la lògica predistributiva, afeblint la negociació col·lectiva i el paper dels sindicats, i van evitar l’acció redistributiva, utilitzant el dogma de la consolidació fiscal i les retallades. Ho van justificar adduint que així es faria créixer el pastís, però no van explicar que aquest se’l menjarien uns poquets i deixarien les engrunes pels demés.  

Ara, quan l’activitat econòmica es recupera i els beneficis empresarials creixen, cal canviar aquestes lògiques neoliberals imposades amb l’excusa de la crisi. Han imposat unes polítiques que provoquen inseguretat i incertesa i alimenten la por i la desesperança. Per trencar aquesta lògica cal disputar a les empreses els guanys que el treball crea i exigir l’acció correctora de l’Estat, redistribuint de manera justa la riquesa creada. La primera batalla la tenim en la negociació col·lectiva, on la política retributiva ha d’ésser un element central per un repartiment just i igualitari dels beneficis. I mantenir la lluita per més i millor ocupació i la lluita contra la precarietat, tant en la negociació col·lectiva, situant compromisos d’ocupació, contractació estable i conversió de contractes temporals i a temps parcial no justificats, com davant de les polítiques públiques, exigint derogar les reformes laborals i un paper actiu del sector públic per promoure activitat econòmica i la qualitat d’ocupació.

El 2016 la negociació col·lectiva a Catalunya fou especialment intensa, 65 convenis sectorials d’àmbit català, més aquells d’àmbit d’aplicació estatal amb afectació a Catalunya, van permetre que 990.000 treballadors i treballadores catalanes, el 55% del total, renovessin el seu conveni sectorial. Però els increments salarials pactats, malgrat la millora de la situació econòmica amb un creixement del PIB del 3,2%, no van assolir l’objectiu que el sindicalisme confederal s’havia marcat de l’1,5% pel 2016. Els increments salarials pactats a Catalunya van ser de l’1,18%, una mica superiors als del conjunt de l’Estat l’1,08%.

Pel 2017, amb una bona previsió de creixement de PIB del 2,5%, no ha estat possible concretar l’increment salarial. La proposta empresarial és de “fins a" l’1,5%, clarament inacceptable. Amb un l’IPC els darrers mesos d’un 3% i amb expansió de l’activitat i dels beneficis empresarials, és una proposta que perjudica el poder de compra dels treballadors i treballadores. Els increments salarials pel 2017 han de contribuir a reforçar el creixement econòmic, promoure la creació de més ocupació i de més qualitat i disminuir els nivells de desigualtat i pobresa. Els salaris han de guanyar poder de compra de manera nítida, beneficiant els treballadors i treballadores i tots aquells sectors de la societat que pitjor ho estan passant. Els salaris han de créixer per sobre la inflació, per tant s’han de moure entre l’1,8% i el 3%, han de participar també dels guanys empresarials incorporant els augments de productivitat, i han de disposar d’una clàusula de garantia que eviti que si la inflació al final d’any és superior al previst afecti al treballador o treballadora. Han d’acabar amb la bretxa de gènere i han d’evitar l’excessiu ventall actual que està en la base de les desigualtats. Per això ara, com es planteja en la jornada de mobilització del 23 de març, cal pressionar les patronals.

Reforçar la posició dels treballadors en la negociació col·lectiva i en la disputa salarial és un element clau en la lluita contra la desigualtat. Reforçar el poder sindical per equilibrar l’economia i tancar la bretxa salarial és fonamental per lluitar per la igualtat. En un món on la globalització, la consolidació fiscal i l’acceleració tecnològica emmarquen l’escenari on es dilucida el conflicte social, necessitem dotar-nos de més poder sindical: hem de disputar la riquesa que el treball crea, revertint-la en millors condicions de treball i de vida; hem d’exigir més i millor educació de qualitat i igualitària, dels 0 anys a la formació al llarg de la vida, que garanteixi la qualificació que eviti la submissió en el procés del trànsit a la societat 4.0; i hem de limitar la concentració de poder i riquesa, redistribuint-la i implementant les suficients xarxes de protecció i proveir els drets de ciutadania que evitin la inseguretat i incerteses. Per això cal passar a l’ofensiva, mobilitzats, pressionant en la negociació dels convenis, denunciant les situacions de bloqueig, exigint compromisos als governs. Construint un marc de reivindicació comú i superar la desesperança.




1 comentaris


Política
12/03/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

2 comentaris


Política
05/03/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Laboral
24/02/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

2 comentaris

 
pàgina 1 de 71

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies