El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Altres
08/10/2019


Per Joan Carles Gallego Herrera


 

 

 

 

Avui, 8 de octubre del 2019 fa 100 del naixement de Teresa Pàmies i és per això que penjo al bloc aquest escrit que vaig preparar en motiu de la inauguració de l’exposició  que Comissions Obreres de Catalunya, la CONC, va realitzar del 27 de maig al 14 de juny d’enguany, 2019, i que duia per títol:  “Teresa Pàmies. Tot és en els llibres”. Una exposició que recorrerà diverses seus sindicals i que el proper 23 s’inaugura al local sindical de les CCOO de les Terres de Lleida.

 

Molts dels qui a qui ens vam anar incorporant a la militància activa i el compromís polític i social als anys 70 necessitàvem referents propis on identificar-nos, on poder-nos projectar i, sens dubte, Teresa Pàmies ho va ser per a moltes dones i homes d’aquella generació A través dels seus llibres podíem reconciliar els nostres anhels rebels.

Més enllà del valor de la seva obra literària, ens projectava el compromís polític i social, el pensament lliure i creatiu, la memòria que vol explicar i entendre el present, el paper no subordinat de la dona  i la reivindicació d’un feminisme rigorós, el valor de la militància, la camaraderia i la responsabilitat. Una trajectòria vital que connecta amb el compromís i els valors de moltes denes i  homes que són el cos i força col·lectiva del sindicat.

Teresa Pàmies va néixer el 1919 a Balaguer i va morir el 2012 a Granada. Per tant ha viscut molt i ha vist moltes coses, i ens les ha anat explicant en llibres i articles. Ens ha apropat a un passat sovint oblidat i ens ha ajudat a entendre i a moure’ns en el present per comprometre’ns amb el futur.

La seva obra és un reflex de la seva vida, feta des del compromís amb els ideals de justícia social necessaris per viure plenament, sense renunciar a expressar els sentiments, que ens projecten com éssers humans i ens acompanyen en el combat contra les injustícies de tot tipus associades a aquest capitalisme ferotge i absurd que ens ofega.

Escriu amb la convicció de qui creu els valors que expressa. Això, en aquella Catalunya i Espanya grises, carrinclones, elitistes dels anys 70 del segle passat, remou moltes consciències. Joves com érem, quan vam tenir entre mans “Testament a Praga” o més tard “Quan érem capitans” vam veure sacsejar la memòria col·lectiva d’una societat anestesiada i amnèsica per la repressió i la por imposada per la dictadura franquista.

Teresa Pàmies ens va acostar al coneixement de la República, la guerra, l’exili, el compromís polític i social, la voluntat revolucionària, abocant-hi sentiments, sense renunciar a mostrar les contradiccions del comportament humà. Reivindicava el seu compromís polític, la seva militància, la seva acció i ho feia sense obviar tampoc l’autocrítica d’un dogmatisme que amagava els nostres propis erros o les baixeses de fanatismes que denunciava i rebutjava.

Una dona militant d'esquerres, compromesa socialment i política. Carregada de compromís moral i ètic, de catalanisme, comunisme, socialisme, esquerranisme, feminisme; la dona idealista i altruista, que defineix el seu fill Sergi.  

 

Teresa Pàmies, una d’aquelles joves capitanes de la llibertat, de la justícia social i de la igualtat, que en la República van disposar del marc on comprometre’s per poder-ho materialitzar. La guerra civil i la dictadura ho va voler estroncar a sang i foc, amb repressió, assassinats, exili i presó. Aquella generació de joves, generosa, plena de força, carregada d’utopies va aprendre a viure entre privacitats i, a sovint, a conviure amb dogmes i disciplines militants.

 

Teresa Pàmies sempre va mantenir el lligam amb la seva joventut, preocupada per quin món de llibertat, justícia i igualtat deixàvem a les futures generacions.  

 

Va créixer, i ens ho va donar a conèixer, en aquella República que lluitava contra una societat clerical, patriarcal, creuada de supersticions i de domini classista. A Balaguer va bastir-se la seva voluntat revolucionària per combatre-ho, quan amb 12 anys ja acompanyava al seu pare, militant del Bloc Obrer i Camperol i anticlerical, a vendre la Batalla, mentre la seva mare, molt catòlica, la preparava per fer la primera comunió. Va prendre bona nota del que li va dir un dia el seu pare, “No et deixis domesticar”, i ho va dur a la pràctica. Dona lliure, com dona, com esposa, com militant. Potser per això es distanciava del fanatisme d’esquerres i quan reivindicava la memòria històrica, repassant les atrocitats de la guerra, la volia conèixer tota, també el costat fosc dels actes que n’érem responsables.

 

Reivindicava el paper de les dones i la seva capacitat revolucionaria, per canviar la realitat. Com quan reivindica la memòria de les mestres socialistes de l’Escola Normal de Lleida, l’immens treball que feien, viatjant pels pobles, canviant la vida de moltes dones i homes, ensenyant, lluitant contra una societat endarrerida. Dones, que ens deia “eren com homes”. No és estrany que en aquella societat creuada de supersticions i atavismes, la República obris les portes a moltes dones a projectar la voluntat revolucionaria. Era una feminista rigorosa, d’un feminisme que reivindica com a revolucionari i amb el que reivindica el paper de els dones, que treballen, que fan la feina, com els homes.

 

Front al puritanisme de les esquerres apareix l’afany alliberador de moltes dones revolucionàries que, seguint la Kollontai, van aixecar la bandera de la llibertat sexual per construir una societat nova. Conscient també que això va seguir topant amb molts homes que se’n volien aprofitar simplement per autojustificar les relacions d’amistançades. El seu feminisme tenia la capacitat de rebel·lar-se contra totes les baixeses comeses contra les dones. I va reconèixer les dificultats per denunciar-ho, en especial quan ho protagonitzaven homes “revolucionaris”, com quan recordava que la revista Nous Horitzons va censurar l’article on denunciava el maltracta d’una muller per un militant d’esquerres. Denunciava així la hipocresia moral de sectors d’esquerres, però també ens alertava d’unes actituds extremes del feminisme que podien contribuir al seu desprestigi.

 

Sens dubte Teresa Pàmies és de les nostres. És de les nostres perquè sense la capacitat de relligar la història, de saber d’on venim i qui som, sense voluntat de transformar la realitat injusta amb el compromís polític i social, nosaltres tampoc seriem ni útils, ni necessaris. Per això ens sentim propers a una dona que ha viscut aquest compromís intensament i amb vitalitat, i ens ho ha explicat passant-hi el sedàs de l’èpica i la raó.

 

Joan Carles Gallego

 

 

 

Algunes cites:

 

"A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d'un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa, la nacionalització de les propietats de monges i capellans, la separació de l'Església de l'Estat, l'escola laica i gratuïta, l'emancipació de la dona, la recuperació de les prostitutes, l'amor lliure i tantes barbaritats per vós somiades. I si calia escriure un epitafi, podria dir: -Aquí reposen les despulles d'un gran somiatruites." ‘Testament a Praga' (1971) 
 

 “El món, te’l fas sempre a la mesura dels teus desitjos”. Va ploure tot el dia (1974)

“Un poble no és ben bé íntegre si no coneix a fons la seva llengua. El meu poble no la sap” Va ploure tot el dia (1974)

“La ignorància, en certes situacions, ajuda més que la informació”. La filla del gudari (1997)

“L’única cosa que no vol un llibre és morir-se de fàstic als prestatges o als calaixos”. Va ploure tot el dia (1974)

 

“Aquell instructor va intervenir dient allò de Lenin: «Cal dir la veritat per crua que sigui». A mi, allò em va agradar de valent, i , posat a defensar-me a cops de cites, vaig citar aquell gran místic que fou Jacint Verdaguer: «Quan facis una cosa ben feta no et deixis doblegar per ningú»” Tomàs i Teresa Pàmies, Testament a Praga 

 



0 comentaris


Política
12/05/2019


Per Joan Carles Gallego Herrera




Ara que som a prop de les eleccions al Parlament Europeu del 26-M no podem deixar de constatar com la Unió Europea, amb les polítiques que realitza, determina bona part de les condicions de vida i de treball de la ciutadania europea i en condiciona les expectatives de futur. Ho hem vist amb la gestió nacional de la crisi econòmica¸ quan les polítiques d’austeritat exigides per la Comissió Europea han imposat retallades de drets i prestacions socials i laborals que han provocat l’empitjorament de les condicions de vida i de treball de la majoria de la població i l’augment de la pobresa i la desigualtat.

També sabem, però, que els actuals estats nació són incapaços d’abordar en solitari els efectes socials i econòmics de la globalització capitalista, el canvi climàtic, la digitalització, els atacs als drets dels treballadors i treballadores i les restriccions a les llibertats democràtiques o el fenomen de les migracions. Avui Europa és l’actor polític principal, per la seva capacitat d’intervenció i pels efectes d’aquesta, tant pel que fa als problemes actuals com als reptes de futur.

Fa massa que el temps es dedica a les “essències pàtries” i que aparquem el debat sobre les polítiques europees, el procés de constitució de les seves institucions i del marc jurídic que l’acompanya o la necessitat de reforçar determinats aspectes competencials de la UE. Estem engrescats a debatre solucions polítiques domèstiques a problemes d’una dimensió que depassa la intervenció nacional si vol ser efectiva. Mentrestant, les sobiranies nacionals es van diluint, incapaces de fer front als grans reptes de ciutadania i planetaris, davant el poder que tenen les grans corporacions econòmiques i financeres en un món global i interdependent.  

En l’entretant, les polítiques dominants a la UE, construïdes en un marc de greu dèficit democràtic institucional, estan al servei d’un model econòmic neoliberal i prioritzen fonamentalment els interessos polítics, econòmics i financers d’Alemanya i d’unes elits que fan prevaldre el mercat per damunt de la societat. Un model autoritari, que defensa i organitza “l’ordre” del mercat per fer-lo eficient als seus interessos i que ha impregnat el conjunt de la política de la UE imposant a tots els països les orientacions contra l’Estat social (austeritat).  

Les polítiques que la Unió Europea ha imposat en la gestió de la crisi econòmica han provocat enormes negativitats: augments de la desigualtat social arreu, increment del desequilibri territorial europeu, afebliment del model social de l’estat del benestar o pèrdua de pes econòmic i capacitat innovadora en el context mundial. El 20 % més ric avui acumula més de 5 vegades la riquesa de què disposa el 20 % més pobre, 2 dècimes més que fa 10 anys.

La UE ha imposat un règim monetari centralista i uniforme que, lluny de millorar la cohesió territorial i social, ha consolidat les diferències. Aquestes són evidents i mostren les contradiccions d’unes polítiques servils als interessos econòmics i industrials dels països més avançats. Les regles de consolidació pressupostària apliquen un absurd dogmatisme fiscal que  impedeix l’impuls públic d’activitat econòmica, que podria permetre eixugar l’endeutament, al mateix temps que es permeten superàvits ociosos, com el d’Alemanya, que es podrien emprar per dinamitzar solidàriament el conjunt de l’economia comunitària amb una política d’inversions estratègiques orientades a crear ocupació digna i fer front al repte de la sostenibilitat. 

Tanmateix observem com la manca d’un marc reglamentari comú que orienti les polítiques de treball i salarials no facilita la convergència social; al contrari, aprofundeix les dinàmiques de dúmping social i desincentivan la inversió en capital tecnològic i formatiu allà on la mà d’obra és més barata. Com menys cost salarial, menys inversió tecnològica i en innovació.

El mateix passa amb la manca d’harmonització impositiva al conjunt de la UE, que provoca no només possible dúmping fiscal (en impost de societats, per exemple) sinó també importants gaps de pressió fiscal i, consegüentment, en la despesa pública, que afecten la diversitat de polítiques públiques socials, les despeses en educació, recerca i innovació o inversions en infraestructures. També explica desequilibris territorials i diferències de models econòmics i productius entre països.  

Aquesta Europa, desigual i desequilibrada, ens ha de preocupar, però, sobretot, ens ha d’ocupar. Cal forçar un canvi de polítiques i posar les institucions europees al servei de les persones i les seves necessitats. Europa ha de deixar de ser només una unió monetària, per convertir-se en allò que va marcar el seu moment fundacional: un projecte de pau, cooperació i unitat.

Els reptes globals a què ens enfrontem avui requereixen decisions clarament supranacionals per ser efectives. El canvi climàtic i la transició energètica, l’impacte de la digitalització en les formes d’organitzar la producció i la distribució de la riquesa, la tendència desregulatòria —també pel que fa al caràcter protector del dret del treball— associada a la major concentració del poder global són reptes inajornables als quals hem de donar resposta. La UE té encara el potencial econòmic i institucional per fer-hi front.

La ciutadania europea i, en especial, els treballadors i treballadores necessitem una UE que faci del pilar social europeu l’instrument, i no una declaració d’intencions, per estendre els drets socials i laborals arreu, amb garanties de compliment i compromisos pressupostaris; que estableixi un ambiciós pla d’inversions (green deal) que, al mateix temps que modernitza i adequa les infraestructures de tot tipus als reptes ambientals, impulsi la recerca, la innovació i l’educació, i generi ocupació de qualitat arreu de manera equilibrada i solidària; que lideri la funció protectora del dret del treball i les llibertats sindicals, que permeti recuperar la funció de la negociació col·lectiva, augmentant el grau de cobertura, en especial en les noves-velles formes de treball que sorgeixen, i establint protecció transnacional; que es comprometi amb una transició justa que no deixi els treballadors i treballadores desprotegits davant dels imprescindibles canvis productius que el repte climàtic i la sostenibilitat han de comportar…

Els límits de l’actual projecte europeu reclamen un esforç de construcció democràtica i de polítiques comunes reforçades, amb capacitat d’intervenció política, normativa i pressupostària, per passar de la Unió Monetària a la Unió Política, Social i Fiscal. L’alternativa no és menys Europa ni enderrocar-la. Estem assistint arreu a l’auge d’opcions polítiques que es plantegen el reforçament de les identitats nacionals, l’encastellament de les fronteres territorials i competencials, l’estigmatització de la diferència i el recurs a l’autoritarisme. L’auge de les forces nacionalistes i l’extrema dreta apunta un model d’Europa com a simple coordinadora d’estats per compartir dinàmiques econòmiques i de mercat. Unes tendències polítiques que, si es consoliden, ens allunyen d’un ideal de més i millor Europa que situï la ciutadania i el seu benestar al centre d’un projecte comú i democràtic.

La UE necessita canviar a fons la seva arquitectura institucional i posar-la al servei de la ciutadania, actuant de manera democràtica i alliberant-se de l’actual supeditació a les elits economicofinanceres. Amplis sectors socials arreu Europa s’han mobilitzat els darrers anys en defensa del medi ambient, dels drets socials i laborals, i de les llibertats i en contra de les polítiques d’austeritat, productivistes, racistes, patriarcals… posant la defensa de la democràcia al centre de la reivindicació.

Una altra Europa és possible, però, sobretot, és necessària per abordar la crisi de la democràcia i del model social de benestar i fer front a l’avenç del discurs nacionalista, xenòfob, patriarcal i autoritari. Necessitem una Europa amb capacitat de fer polítiques socials, pressupostàries, fiscals i de coordinació econòmica, que no sigui només una zona de lliure canvi de béns i serveis. Necessitem més i millor Europa, una Europa que empoderi la ciutadania, amb un projecte social de futur i engrescador que l’alliberi de la subordinació als interessos dels grans grups de poder global.

 



0 comentaris


Política
06/02/2019


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris


Laboral
23/03/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris

 
pàgina 1 de 74

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

La teva privacitat és important

Utilitzem galetes (cookies) pròpies i de tercers per analitzar el web, permetre el funcionament d’un xat, donar suport i resoldre dubtes dels usuaris, personalitzar les opcions de navegació per a la nostra web i oferir la possibilitat de compartir i d’interactuar amb les xarxes socials. Mitjançant l’acceptació d’aquesta informació, se n’accepta expressament l’ús. En tot cas, es pot obtenir més informació sobre la nostra política de galetes o saber com deshabilitar-les o desactivar-les amb la informació que es mostra aquí.