El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Economia
11/11/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera




El 15 de setembre del 2008 Lehman Brothers es declara en fallida. El rebuig del Congrés nord-americà d'injectar-li 700.000 milions de dòlars (11 vegades el cost del rescat dels bancs espanyols i el doble del conjunt de la banca europea) fa caure aquesta important entitat financera, amb 158 anys d’història i que havia sobreviscut al crac del 1929. Tot seguit, les ordres de venda a Wall Street es multipliquen i es produeix la caiguda borsària més gran de la història (més de 700 punts). L’aposta per les hipoteques porqueria acaba d’explotar. La crisi financera mundial està servida. Diverses entitats financeres als EUA i el Regne Unit feia mesos havien fet fallida (Bear Stearns, Northern Rock...). Ara, Lehman Brothers és seguit per l’asseguradora més gran del món (AIG) i altres entitats a diversos països del món. Ningú no sap on arriba el contagi de les subprimes.
 


La desconfiança en la salut del sistema financer talla en sec el crèdit, i l’economia és arrossegada. S’entra en una profunda recessió econòmica que posa fi a una fase d’acumulació capitalista basada en l’especulació financera, a la qual Catalunya i Espanya sumaven l’especulació immobiliària. Era una crisi anunciada. Més d’una dècada de creixement econòmic sostingut va crear el miratge que no hi havia aturador. Però era un creixement dopat pel crèdit fàcil i per l’hipertròfia d’un sector immobiliari que creixia i creixia, inflant una bombolla especulativa. I quan aquesta punxa, es contrau la liquiditat, es frena el crèdit, cau la confiança en el sistema financer. Es clava el motor del sector immobiliari. Empreses i famílies endeutades no poden pagar. I l’activitat econòmica frena. El resultat: atur, pobresa i desigualtat.

Els EUA reaccionen amb rapidesa amb una estratègia monetària ultraexpansiva i una intervenció directa en el sistema financer (s’injecten, ara sí, al cap de poques setmanes, els 700.000 milions de dòlars) i també a l’industrial (ajuts a General Motors, Chrysler...). Europa reacciona amb lentitud i manté una política monetària restrictiva, demorant la baixada de tipus d’interès, i deixant a cada estat membre la gestió dels ajuts a la banca, i opta, especialment a partir del 2010, per un dur ajust fiscal per controlar el deute públic retallant la despesa i la inversió pública. EUA inicia la recuperació el 2010. Europa cau de nou en recessió (després d’un inici de “brots verds” que no aconsegueixen florir) i allarga la crisi fins a finals del 2013. Mentre els EUA han recuperat tots els ajuts públics i, fins i tot, han obtingut guanys de la gestió de les entitats intervingudes (més de 53.000 M$), a la UE s’ha perdut, sense possibilitat de recuperació, més del 20% del total d’ajuts al sistema financer (219.255 M€ al conjunt de la UE i 48.391 M€ a Espanya).

Ara bé, la intervenció del sistema financer i els ajuts per rescatar les entitats no amaguen que la resposta del sistema i de les elits econòmiques a la crisi és la imposició d’ajustos que permetin consolidar una nova fase d’acumulació de capital. Ho va deixar clar el governador de la Reserva Federal dels EUA, Ben Bernanke, quan va admetre que si es volia rescatar el capitalisme de l’infern calia sepultar sota tones de formigó la moral i, per tant, si calia injectar l’economia amb milers de milions de dòlars per salvar la pell a inversors i banquers, calia fer-ho per salvar el capitalisme (i, afegia, de passada, protegir els ciutadans i ciutadanes). 

La fallida del sistema financer és la lògica conseqüència d’un sistema econòmic capitalista que té en la crisi la seva essència. Créixer sense límits i fer-ho sense intervenció externa amb el “mercat” com a únic regulador porta necessàriament a punts de saturació del mercat, a l’assignació ineficient de recursos limitats, a generar contradiccions entre finalitats econòmiques, socials i ambientals, i crea situacions d’injustícia social. 

Malgrat totes les evidències, els poders econòmics i la dreta política culpen de la crisi els costos de l’estat del benestar i els drets dels treballadors i treballadores. Imposen un ajust dur a l’economia i, així, el que va començar com a fallida del sistema financer es converteix en crisi econòmica, social i política: l’activitat econòmica es frena, creix l’atur i es devalua el treball, es retallen drets socials i les institucions perden tota credibilitat. L’estratègia dels poders és clara, controlar i retallar la despesa pública i desregular el dret al treball i a la llibertat sindical. 

Els poders econòmics i financers troben en la crisi econòmica i social, amb baix creixement i augment de la desocupació, l’oportunitat per consolidar una nova fase d’acumulació amb major llibertat d’acció per al capital i menys costos econòmics. Aprofiten per imposar la reducció del paper de l’estat en l’economia i la societat i desregular el dret del treball. Hi ha una forta transferència de rendes del treball a rendes del capital (les rendes del treball passen de ser el 50,1% del PIB el 2008 al 47,3% el 2017). Aquests anys s’han aplicat dures mesures d’austeritat, ha augmentat la precarietat, 
s’han devaluat els salaris i subsidis, s’han perdut drets de pensió, s’ha disminuït l’oferta i la qualitat dels serveis públics, s’han aplicat regals i rebaixes fiscals, s’ha atacat i deslegitimat les organitzacions sindicals, etc. 


En aquest marc creix la desconfiança en les institucions. Sigui perquè aquestes actuen al servei de les elits o bé sigui perquè no disposen de la posició de força suficient per corregir les polítiques dominants. El creixement de les desigualtats, la precarietat instal·lada i la incertesa de futur minen els valors democràtics i alimenten l’individualisme, el corporativisme social i el populisme polític.

El setembre del 2013 acaba tècnicament la segona recessió i l’economia inicia una fase de creixement. El juny del 2017 el PIB assolia el nivell previ a la crisi. Però totes les dades socials indiquen que la recuperació econòmica no comporta recuperació social. Els enormes costos d’aquesta crisi s’han transferit a la gent treballadora i, en especial, als sectors socials més empobrits i amb menys recursos, que, a més de pagar-ho amb pèrdues de qualitat de vida i de treball aquests anys, avui no veuen com els repercuteixen les macrodades econòmiques positives en millores substancials. I, tanmateix, els signes de la recuperació econòmica són febles i correm el risc de repetir un model de creixement que té enormes riscos i que pot està incubant una nova crisi. 

Avui el PIB ja supera les dades del 2008 (a Catalunya, el 2n trimestre del 2018 el PIB arriba a 60.675 M€, per sobre dels 54.275 M€ del 2008). Però no s’està creant la suficient ocupació: la població assalariada avui és de 3.250 milers, per sota dels 3.489 milers del 2008 (pitjor encara si ho traduïm a l’equivalent a jornades de treball completes: el 2018 són només 2.775 milers davant de les 3.129 milers del 2008). 

No podem oblidar que la borratxera de creixement dels primers anys del segle XXI s’assentava en una política monetària laxa, que va provocar una expansió incontrolable. Les febles regulacions del sistema financer i unes supervisions ineficaces, permetien els excessos del sistema, sigui mitjançant processos d’innovació financera sense control o amb el creixement d’una bola especulativa imparable. Un model de creixement que desincentivava entomar els canvis estructurals de l’economia. No es va orientar l’activitat econòmica vers un model productiu d’àmplia base industrial que es basés en la innovació, la formació i el valor afegit, i que abordés els desequilibris fiscals derivats d’una baixa pressió fiscal a la riquesa i a les grans empreses. Si els anys previs a la crisi van ser anys de creixement sense bases materials reals, avui correm el risc de tornar a aquell punt. 

Si bé és cert que s’ha actuat sobre el sector financer, augmentant-ne la regulació i la supervisió, i que s’ha redimensionat el sector, l’economia segueix mantenint un alt grau de finançarització, que no se sustenta en el creixement de la riquesa real, material. Seguim sense disposar d’un mecanisme financer públic (banca pública) amb capacitat d’intervenció directa; no hem equiparat la pressió fiscal als estàndards europeus (el nostre diferencial negatiu és de més de 7 punts del PIB en ingressos fiscals, cosa que impacta en la menor despesa pública i inversió); no s’ha modificat la política d’accés a l’habitatge, fet que pot incentivar la recreació de dinàmiques especulatives; mantenim una legislació laboral que, assentada en la desregulació i l’atac a la funció sindical, afavoreix un model competitiu de baixos salaris i baix valor afegit; el model educatiu manté una baixa inversió, la formació i la qualificació arrosseguen dèficits, i la recerca no és prioritària en l’acció de govern i empreses. 

I Europa, creuada de contradiccions i dèficits polítics i democràtics en la seva construcció, ancorada en una política monetària que s’ha demostrat, en la crisi, insuficient i ineficaç, no aborda la necessària unió política i fiscal, ni aposta per un veritable pressupost europeu comú, una estratègia econòmica i d’inversions coordinada i una carta social europea efectiva i dotada.

Necessitem que es facin altres polítiques tant per prevenir com per orientar el creixement econòmic al servei de l’estabilitat, el progrés i la sostenibilitat social i mediambiental:

- Una major regulació i supervisió del conjunt del sistema i les entitats financeres, i posar l’economia financera al servei de l’economia real (no l’especulativa).

- Impulsar una política d’inversions que afavoreixi el creixement estable i la sostenibilitat social i mediambiental.

- Recuperar el valor social del treball, el treball amb drets i l’exercici de la llibertat sindical, en especial, el ple dret a la negociació col·lectiva. 

- Aplicar la recomanació de la Carta Social Europea d’un SMI igual al 60% del salari mitjà, garantir la revaloració automàtica de les pensions, eliminar el factor de sostenibilitat i introduir l’obligació pressupostària de sostenibilitat financera del sistema públic de pensions.

- Augmentar la despesa pública social fins a assolir els estàndards europeus.

- Promoure una estructura econòmica equilibrada a partir d’una política industrial activa, orientada a la innovació i a la producció de valor afegit, que se suporti en un important esforç en recerca i formació.

- Reformar el sistema fiscal, per fer-lo més progressiu, augmentant la imposició sobre grans fortunes, capitals i grans empreses, i introduir una taxa sobre les transaccions financeres (situar aquesta proposta en l’àmbit de la UE).

* Aquest text ha estat publicat al butlleti treball, economia I societat de CCOO de Catalunya  




0 comentaris


Laboral
23/03/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera




Aquest mes de març s’ha fet evident l’ampli malestar social existent i la voluntat de redreçar-lo. Hi ha consciència que tot i la recuperació de les grans variables macroeconòmiques, en especial els beneficis empresarials, la riquesa creada no s’està repartint, la pobresa arriba ja a la quarta part de la població, més del 30% dels menors, i la desigualtat creix, amb un clar biaix de gènere. Però l’ocupació dels carrers els passats 8 de i 17 de març, en dues mobilitzacions amb àmplia participació ciutadana, que s’estén a tot el territori i es fonamenta en convocatòries unitàries que sumen pluralitat i transversalitat, mostren la voluntat de canviar la realitat.

No ve de nou. Fa temps que es denuncia. La recuperació econòmica i la generació de riquesa associada no arriba a les persones: la crisi social segueix instal·lada a la nostra societat, no es remouen les mesures autoritàries i antisocials aplicades aquests anys de gestió neoliberal de la crisi, no es recuperen alguns drets bàsics arrabassats, ni s’atenen situacions d’injustícia manifesta. Els preus de productes bàsics —llum, aigua, alimentació pugen. La bretxa salarial de gènere segueix instal·lada a la nostra societat, i creixent, i el flagell de la violència masclista es normalitza als noticiaris sense compromisos concrets dels governs, més enllà de declaracions d’intencions. Les pensions perden poder adquisitiu per l’aplicació estricta i restrictiva de la reforma imposada unilateralment pel Govern del PP l’any 2013, i es manté la incertesa sobre el seu futur. La precarietat (temporalitat, parcialitats no desitjades, baixos salaris, desprotecció d’atur) afavorida per la reforma laboral, també imposada pel Govern del PP, el 2012, i estimulada i avalada per l’aleshores CiU, segueix creixent mentre la negociació col·lectiva topa amb el mur del poder reforçat que la llei atorga al sector empresarial i l’atac continuat a les organitzacions sindicals, representatives dels treballadors i treballadores.

Però més enllà de denunciar la situació i ocupar els carrers, cal emplaçar a governs i empresaris amb propostes concretes. Exigir posar fi a la reforma laboral, base de la injusta situació social actual, és urgent! Aquesta reforma, de fortes bases ideològiques, tenia com a objectius reforçar el poder empresarial i afeblir la capacitat de resposta organitzada dels treballadors i treballadores, i la seva capacitat de negociació i d’assolir acords favorables als seus interessos.

Pensions, salaris i igualtat estan condicionats pel funcionament de la negociació col·lectiva. Necessitem augmentar les bases salarials, amb els efectes sobre la qualitat de vida i, també, no ho oblidem, en les cotitzacions. Hem d’atacar la utilització fraudulenta de la contractació temporal i parcial, i l’enorme rotació laboral i la conseqüent precarietat que genera. Cal combatre la bretxa de gènere en el treball, és un pas important, ni l’únic ni el decisiu, però sí imprescindible per trencar la lògica de la submissió i la subsidiarietat, per detectar i perseguir l’assetjament, i per abordar totes les desigualtats que en el treball es tradueixen en una estructura social patriarcal i la retroalimenten. Sens dubte aquests són eixos centrals que cal situar en la negociació dels convenis, als sectors i a les empreses, on s’hi ha de ser amb força, però també amb la plenitud del dret de negociació col·lectiva que les reformes laborals han devaluat en reforçar el poder unilateral i discrecional de l’empresariat.

Ni el conveni és l’únic espai on actuar, ni aquestes les úniques propostes que s’han d’entomar, però posar fi a la reforma laboral, combatre els seus efectes i promoure un canvi en la legislació laboral és una tasca urgent i necessària. La implementació obligatòria de plans d’igualtat a les empreses; la contractació causal; la penalització de la flexibilitat externa, utilitzada per les empresa amb acomiadaments injustificats i l’ús abusiu de la temporalitat; la garantia del treball digne, amb drets i salaris justos… són propostes possibles que poden fer avançar la justícia social. Revertir la reforma de pensions imposada pel PP el 2013, retornant a la revaloració automàtica de la pensió en funció del creixement del cost de la vida, eliminar l’aplicació del factor de sostenibilitat, abordar la viabilitat del sistema públic de seguretat social garantint els ingressos necessaris per a unes pensions dignes i segures, és possible.

La principal dificultat és l’actitud autoritària i prepotent del Govern del PP. Aquesta deriva autoritària ve de lluny, recordem la resposta de silenci, atac i descrèdit dels governs, i en especial del PP, a les vagues generals contra les reformes laborals i a les mobilitzacions socials contra les polítiques de retallades. Canvis legals com la llei mordassa, les modificacions del Codi penal, l’encausament de sindicalistes, activistes socials i artistes que s’han anat produint, només pretenen dificultar la capacitat de resposta organitzada als atacs socials.

La mobilització social s’ha d’orientar a trencar aquesta situació. Més enllà d’evidenciar el malestar, cal modificar les mesures i les  bases polítiques que l’han creat, denunciant la situació, forçant negociacions i exigint canvis. Per això s’albiren uns mesos d’importants de mobilitzacions socials que recorreran el país i els diferents sectors socials afectats. Les organitzacions socials, les generals i transversals, com els sindicals confederals, i veïnals, així com les sectorials i específiques, han de bastir amplis espais unitaris per dotar de força i utilitat la mobilització.

Lluitar per una societat més justa, igualitària i lliure, en el treball i en la vellesa, és també aprofundir en els valors democràtics de l’organització de la convivència social, avui cada dia més qüestionats. Recuperar els valors del diàleg i la negociació, valorar el paper i la funció social de les organitzacions que articulen (i han d’articular) els conflictes socials, reconèixer els drets a la lliure expressió i a la manifestació, són elements que cal tenir presents per emmarcar i reforçar les mobilitzacions que recorren el país en defensa de les pensions, la igualtat i els salaris. Treball digne i vida digna estan clarament interrelacionades. I sense treball digne i vida digna i sense igualtat la democràcia es dissol. Qui viu sotmès, en la pobresa o en la desigualtat, no té llibertat. 

Però mentre escric aquestes línies no puc obviar que aquesta deriva autoritària, incubada en la gestió neoliberal de la crisi, és la mateixa que ara es mostra en tota la seva cruesa en el conflicte entre el Govern de l'Estat i les institucions de Catalunya. La judicialització no pot ser mai la via per resoldre conflictes polítics, i les noves presons provisionals dictades aquest 23 de març no fan més que aprofundir l’esquerda política i social en què ens trobem. L’autisme polític, la judicialització o la unilateralitat no són respostes possibles, i són inútils, a demandes o conflictes polítics. Només amb diàleg i negociació podem sortir d'aquesta situació. Perquè no és possible imaginar cap futur sobre un escenari de vencedors o vençuts. La via repressiva no fa més que alimentar una fractura social amb efectes sobre la convivència. La injustícia de tenir polítics presos no es pot mantenir més temps, com tampoc la inexistència d'un govern efectiu que recuperi les institucions d'autogovern de Catalunya. Un govern per recuperar la convivència social i recosir les esquerdes, amb estratègies inclusives i polítiques unitàries que posin les institucions al servei de tota la societat, no d'una o altra part, i que doni resposta als greus problemes socials existents.

 



0 comentaris


Economia
24/01/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Política
11/01/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Política
18/12/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 73

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies