El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Política
26/07/2021


Per Joan Carles Gallego Herrera


 

A les acaballes del primer període de sessions del Parlament de Catalunya comencen a caure les mascaretes i podem veure la cara de la política de les coses. Els mesos emprats per configurar el pacte de Govern d'ERC i Junts, amb el suport de la CUP, impedien que l’activitat parlamentària s’activés en la seva funció de control del Govern i promoure iniciativa legislativa. En l’entretant es volia projectar la imatge d’un govern independentista ancorat en valors republicans i sensibilitat d’esquerres. Una imatge, i una campanya, que volia negar l’expressió del vot ciutadà i la configuració real del parlament. S’aixecava la bandera del 52% i s’ignorava la realitat del 60%, de la possibilitat d’altres majories alternatives. Escorades a l’esquerra en allò social i polític, i transversals en allò nacional.

Ara ja, amb el Parlament en marxa, es mostren amb major claredat les posicions polítiques de cada formació a l’hora d’impulsar l’acció de govern. En el ple del Parlament Catalunya del passat 22 de juliol hem vist els límits, les possibilitats i les contradiccions de l’acció del Govern de coalició d’ERC i Junts. El Govern, ja sense mascareta, ha ensenyat el veritable rostre de l’acció política, davant les diverses mocions que l’insten a actuar i en un o altre sentit.

Aquesta no és la mascareta que cal mantenir com a contenció enfront de la pandèmia en situacions de contacte, especialment davant una gestió i una dotació dels recursos organitzatius, materials i humans del sistema sanitari públic escadussera, en especial, l’atenció primària. La que cau és la mascareta autoreferencial en què s’amagava el veritable rostre polític de l’acció de govern.

En Comú Podem (ECP, els comuns) ha dut a votació la moció 302-00018/13 sobre les línies d’acció del Govern per a dur a terme la transformació del model econòmic. Hem vist que, més enllà de la definició independentista, la coalició governant a Catalunya té un biaix polític determinat en la gestió quotidiana dels afers de govern i s’allunya tant de la referencialitat republicana com de l’autoubicació d’esquerres i progressista.  

Les xarxes es fan ressò ràpidament del rebuig a “estendre la paga COVID a la resta de treballadors i treballadores sanitaris que encara no l’han percebut, com el personal de neteja sanitària, que ha estat en primera línia de la lluita contra la pandèmia”. Els 76 vots que ho rebutgen són els 66 que sumen ERC i Junts més els 10 vots de VOX, que en aquesta i altres votacions salven, sense escrúpols, l’acció de govern. Curiosa aliança, certament. El posicionament destil·la elitisme i desconeixement. Ignora que en sanitat, com en qualsevol àmbit, es requereix un treball d’equip, on els esforços professionals de diferents col·lectius són imprescindibles, on ningú és contingent per a un bon resultat i cal reconèixer i valorar-ho.

L’aliança s’estengué a altres i significatius punts de la moció. Amb aquests vots es va deslliurar el Govern d'“actualitzar l’indicador de rendes de suficiència (IRSC) als valors corresponents segons es preveia en l’acord de creació de l'IRSC”. Un govern que s’autodefineix republicà i s’autoubica al centreesquerra no té cap problema de votar amb Vox contra l’actualització d’un indicador que determina l’accés als ajuts públics dels sectors socials més vulnerables i que roman congelat des de fa més de 10 anys, en contrast amb el que ha fet el Govern de l’Estat actualitzant l’IPREM en un 5,7%.

Als continguts antisocials hem d’afegir-hi també el menysteniment de la participació en el control i l’impuls de polítiques. De nou, coincidència entre ERC, Junts i Vox. Es rebutja “revisar la composició del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible per incloure-hi també la representació del món municipal i dels agents econòmics i socials” o “establir òrgans de seguiment i participació de la ciutadania que facin l’avaluació dels projectes a finançar a partir dels criteris ètics i socials i puguin fer també el seguiment del seu desenvolupament” (en aquest cas s’hi afegeix el concurs del PPC) o es nega que el Govern presenti “abans de fi d’any, una proposta que prevegi la participació dels representants dels treballadors en la governança de les empreses públiques de la Generalitat”. Coincidència preocupant d’ERC i Junts amb Vox contra l’aprofundiment de la participació social i els controls ciutadans. Poc valor republicà: sembla que es prefereix la imposició a la concertació.

També s’alien per mostrar el rebuig a la demanda que en la contractació pública “es compleixin els convenis col·lectius sectorials, i que els salaris mínims siguin superiors al 60% del salari medià català”. Un posicionament contrari clarament politicoideològic, on coincideixen ERC i Junts amb Vox, C's i PPC.

La moció mostra, en les diferents votacions, les contradiccions polítiques i ideològiques reals de la política catalana. Apareixen quan es va més enllà dels posicionaments identitaris, quan cal actuar sobre les condicions materials d’existència que determinen la vida de la ciutadania. Es pot fer des del compromís i la responsabilitat amb la igualtat i la solidaritat, promovent unes polítiques públiques bel·ligerants amb les insuficiències del mercat, o enaltint l’individualisme i adequant, amb discreció, cataplasmes de paternalisme social per mitigar el conflicte social. Pot fer-se des del dirigisme que dona la posició de poder o des de l’impuls de la participació ciutadana, la cooperació interinstitucional i el reforç de tots els marcs de diàleg i concertació social.

Tenim davant reptes socials, econòmics i climàtics, molts, profunds i urgents. Transformar el model econòmic és inajornable. Justícia social, feminisme, ecologia i democràcia econòmica són les claus de volta d’una transformació que requereix de transicions justes, que no deixin ningú enrere. Abordar aquest reptes requereix voluntat política, però, sobretot, capacitat per teixir aliances i consensos que ho facin possible.

Al Parlament la representació política de la ciutadania de Catalunya ha d’orientar el camí al futur, construint les coalicions de govern que ho impulsin i ho facin possible. De les sumes possibles ERC va optar fer aquest camí amb Junts. El 22 de juliol la posició d’ERC i Junts s’ha escorat amb massa facilitat a la dreta, un territori on s’ha vist la bona convivència amb Vox i PP i C's quan es tracta de parlar i votar de polítiques econòmiques i socials. Però també hem vist com d’evident és que hi ha una altra coalició possible a l’esquerra, on es teixeixin aliances, com diem els comuns, entre ECP i ERC, PSC i CUP, per garantir polítiques orientades a l’esquerra, que posin les persones al centre.

 



0 comentaris


Política
08/04/2021


Per Joan Carles Gallego Herrera


Watching you | Abstract, Cool black wallpaper, Infinity wallpaper

 

Una seqüència de declaracions repetides mecànicament. Aquesta era la imatge que em venia al cap al llarg de la segona investidura. Sentir parlar al candidat Aragonès i les rèpliques i contrarèpliques al Parlament, em transportava al bell mig del tirabuixó acrobàtic que, contínuament, dibuixa l’escena política catalana, aquest relat d’horitzons increïbles, de grans esperances de solucions finals que no arriben mai. La segona sessió d’investidura fallida ens ha dut, sense solució de continuïtat, de la política de les coses, que es va difuminant, a les coses de la política.

Des del 14 de febrer, que vam celebrar les eleccions, no hem estat capaços de sortir del bloqueig polític. Aquest era un dels objectius de l’avançament electoral, un cop l’ex-president Torra va donar per finiquitat i fallit el govern, constatant que la fórmula de convivència de JxCat i ERC estava esgotada, era un fracàs. Baralles, retrets, malfiances era la tònica. Paràlisi en l’acció política i degradació institucional el resultat.

Les dues sessions d’investidura mostren que el bloqueig polític segueix, les malfiances i els retrets continuen. No estranya, doncs, tan el resultat fallit de la investidura, com l’entestament en repetir una fórmula que ja sabem d’entrada fracassada. Ara comencen a córrer els dos mesos per a la repetició electoral. I, certament, tot és possible, però la imatge d’aquests dies deixa clar que qualsevol acostament en forma de govern de coalició entre ERC i Junts no pot acabar bé.

El que comença malament acostuma a acabar malament. Repetir eleccions no es la millor opció possible. En mig d’una greu crisi múltiple (sanitària, social, econòmica, ecològica, política ...) el país, la seva gent, necessitem un Govern que governi. Fa més d’un any el President Torra va tirar la tovallola, fa més de sis mesos que el govern està en funcions, fa més de 40 dies que la ciutadania va votar i seguim sense un govern que lideri la resposta als greus reptes que hem d’enfrontar.

I, a l’entretant, el sistema sanitari segueix tensionat, amb professionals que suporten tot el pes dels dèficits de gestió política i pressupostària del govern. mentre les mesures de contenció de la pandèmia no acaben de donar resultats tangibles i ens trobem a les portes, m’agradaria equivocar-me, d’una quarta onada. Amb una situació social cada cop més preocupant, en termes de desocupació i desprotecció i de població en risc de pobresa o exclusió social, al que hem d’afegir el fort biaix que marca la realitat d’una bretxa de gènere tant a nivell laboral com social, i la situació dels i les joves que tenen en la precarietat l’únic horitzó i veuen allunyar-se cada cop més l’edat d’emancipació.

El panorama social és decebedor. Contrasta amb un govern en funcions, sense impuls per entomar els reptes que té davant, i unes sessions d’investidura on la disputa entre Junts i ERC ocupa el centre del debat, deixant en segon pla les urgències del país i la seva gent. La disputa de ERC i Junts no pot amagar el fracàs de la fórmula de govern i l’estratègia política que es vol repetir. El balanç d’aquests anys, des del 2015, és decebedor, van prometre horitzons de llibertat, igualtat i fraternitat, però avui possiblement som menys lliures quan les posicions d’extrema dreta han entrat a les institucions catalanes, i tenim menys autogovern; els país és més desigual i més desequilibrat, la pobresa i la precarietat s’han instal·lat en barris, pobles i ciutats; i la polarització política ha esquerdat la fraternitat, que s’ha traduït en trinxeres infranquejables.

Per això, voler repetir el mateix que no ha funcionat és apostar pel pitjor. L’estratègia de la confrontació amb l’estat i la d’ampliar la base social pròpia no dona resultat. En la confrontació les institucions es paralitzen i degraden. Enquistar-nos fent política de blocs fa el país cada cop més petit.

No podem continuar més temps debatent el paper del Consell de la república, com substitut i condicionador de les institucions de la Generalitat. No podem supeditar el programa del govern del país a la unificació de les estratègies partidistes en el Congrés dels Diputats. Són debats estèrils, en lo social, en lo econòmic i també en la resolució política del conflicte nacional. Només amaguen la voluntat de mantenir la posició de poder en les institucions per utilitzar-la en benefici de la pròpia estratègia de partit, que no de país, ni de servei a la gent del país. 

El 14F poc més de la meitat de la ciutadania de Catalunya va dibuixar el nou mapa polític de Catalunya. Cal tenir present les dues premisses, la desmobilització d’uns i el cansament d’altres va deixar a casa a més d’un milió i mig de catalans que van anar a votar a ningú i, per tant, això relativitza qualsevol utilització maximalista del resultat per part de ningú; va deixar un parlament més plural i més d’esquerres, les formacions d’esquerres tenen el millor resultat des del 1981. 

En bona lògica el nou Govern ha de respondre a l’expressat per la ciutadania i a la composició real de la seva representació parlamentària. No podem continuar com si no hagués passat res o com si la ciutadania hagués revalidat la situació anterior. Per això el Govern que es conformi no pot repetir esquemes vells ja caducats, ha de projectar la resposta als reptes complexes que tenim com a societat, establint les línies d’acció política, les propostes i mesures i deixar de banda disputes de cadires i prelació de partits.

Hi ha una alternativa real al més del mateix. Una alternativa plural, que permeti afrontar la crisi sanitària, econòmica i social des de la transformació en clau verda, feminista i des de l’esquerra. És possible construir un Acord de Govern al voltant de cinc grans eixos: a) Pla de Xoc que atengui la salut i els ajuts i suports que apaivaguin la crisi econòmica i social; b) Mesures de reforç del Sector Públic, per garantir el Benestar i la Cohesió Social i el lideratge públic de les transformacions econòmiques; c) Estratègia Industrial concertada, per abordar els reptes ecològics i digital en la necessària transformació del mode de produir i distribuir, basat en el treball digne, la recerca, formació i innovació i l’equilibri territorial; d) Fiscalitat justa, que busqui majors recursos en els àmbits amb possibilitats de major tributació i incorpori la fiscalitat verda per reforçar el combat contra el canvi climàtics, i un nou Pacte Fiscal amb l’estat que garanteixi la coresponsabilitat fiscal, la suficiència d’ingressos i la solidaritat interterritorial; i e) Compromís per a la negociació amb l’estat del conflicte polític, que expressen amplis sectors de la ciutadania que qüestionen l’encaix constitucional actual, amb voluntat de construir un acord que pugui ser referendat per la ciutadania i òbviament la llibertat dels dirigents independentistes.

Existeix aquesta alternativa plural en termes nacionals, que defensa l’autogovern de Catalunya, i que es vol comprometre amb les grans transformacions del model econòmic en clau verda i feminista i basat en fort compromís amb la igualtat i el progrés social. Un govern que defensi les institucions que es deriven de la sobirania popular, que dialogui amb la societat i que faci bandera de la cooperació i col·laboració interinstitucional com mecanisme d’abordar els problemes complexos d’una societat creuada de contradiccions i reptes globals. Una societat que obri els portes per on entri nou aire fresc.

La història de Catalunya és rica en experiències de governs plurals on han conviscut diferents corrents polítics d’esquerres i que han fet avançar la societat catalana en progrés social, econòmic i cultural. Ara és d’aquells moments o podem fer grans passes endavant en terrenys com el dret a la salut, blindant la sanitat pública i canviant el model per garantir un control realment públic impulsant un Pacte Nacional per la Salut; podem fer passes de gegant en el dret a l’educació, afrontant el greu problema de la segregació, enfortint el sector públic i acabar amb els privilegis, i amb una política de formació professional de qualitat; podem avançar dècades i fer un salt en la transició ecològica, liderant les transformacions en renovables, gestió de residus, reducció de plàstics d’un sol ús, en mobilitat sostenible, aprofitant la oportunitat dels fons europeus que han de ser liderats pel sector públic evitant que quedin en mans de grans empreses la conducció i els beneficis; podem fer grans passes en termes d’igualtat, conquerint drets i garantint el seu ple exercici arreu i per a tothom i fer avançar un sistema públic de cures, que reconegui i dignifica les tasques que sabem que acaben fent els dones; podem fer passos de gegant en termes de fraternitat o de llibertat nacional.

Hi ha alternativa a la investidura fallida d’aquests dos dies. És una alternativa creïble. I és possible. Cal seure’s i parlar-ne. I més enllà de les aritmètiques, que ho mostren possible, és una alternativa que es pot construir sense les malfiances i les punyalades que hem viscut aquests dies entre ERC i Junts. Podem pensar que és difícil, que hi ha forces polítiques que són incompatibles, que no hi ha un element cohesionador de la pluralitat. Però les dificultats es vencen parlant, debatent i concretant propostes, les incompatibilitats s’esvaeixen quan parles dels problemes reals de la gent i del país i t’arremangues buscant-hi solucions, i la cohesió és necessàriament un projecte de país, inclusió i vertebrador, orientat al progrés social i a fer front als reptes econòmics i ecològic que tenim davant.

Aquesta ha estat la proposta que Jessica Albiach ha presentat al pel d’investidura per dues vegades en nom d’En Comú Podem, convençuts com estem que, com diu Mari Pol, “De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia” i que el que ara toca és demanar valentia a les forces polítiques per obrir nous camins.

(una versió un xic escurçada s'ha publicat al Catalunya Plural del 3 d'abril)

 

 



0 comentaris


Política
08/04/2021


Per Joan Carles Gallego Herrera


Govern Illes Balears - Detall de la notícia

 

Queda lluny el 14F, on poc més de la meitat de la ciutadania de Catalunya va dibuixar el nou mapa polític de Catalunya, i els partits polítics segueixen negociant la composició del Govern. Mentre, la crua realitat sanitària, social, econòmica i ecològica cada dia és més evident i preocupant, i les expressions polítiques d’ultradreta i populistes van prenent posicions en la vida política catalana.

Malgrat els resultats electorals tenen, com sempre, múltiples lectures, hi ha algunes claus per a un diagnòstic compartit. L’alta abstenció explica, més enllà de l’efecte pandèmia, la desmobilització d’uns i el cansament i desafecció d’altres. Sembla com si la ciutadania impugni el frontisme de la passada legislatura. Més de milió i mig de ciutadans han desertat d’instal·lar-se en cap dels bàndols de la confrontació, i el taulell de la política s’ha mogut en l’eix dreta esquerra de manera més nítida que en cap altra comtessa.

El resultat electoral, insatisfactori per a tothom, és la lògica resposta d’una ciutadania que constata que com deia Marti Pol “cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert”. Avui Catalunya és més pobre i més desigual que fa 10 anys i, no només no ha avançat nacionalment, sinó que ha retrocedit en autogovern i reconeixement institucional. No és que el conflicte nacional s’hagi fos, al contrari, segueix viu i és real, però l’estratègia de supeditar els drets socials i els reptes ecològics i digitals a l’avenç dels drets nacionals, no està donant resultats i genera cansament i desistiment.

El debat del nou Govern ha de respondre a l’expressat per la ciutadania i a la composició real de la seva representació parlamentària. El marc institucional ha d’ampliar-se, no pot excloure la meitat de l’arc parlamentari. Les institucions no poden seguir instrumentalitzades partidàriament, han de voler representar al conjunt dels catalans i catalanes, no només a una part de la ciutadania.

La constitució de la Mesa del Parlament i del nou Govern de la Generalitat ha de respondre a les qüestions transcendentals que marcaran la legislatura. Serà econòmica i socialment molt complicada. I amb el conflicte polític nacional obert, ens pot generar una alta frustració social i ens deteriora institucionalment. Les decisions sobre la Mesa i el Govern són la imatge del país que volem i de com hi anem.

La Mesa i la presidència del Parlament han d’identificar la pluralitat del país i, al temps, evidenciar el consens amb els valors democràtics, aïllant les expressions d’extrema dreta i ultra populistes que correm el perill s’instal·lin en la vida política. No podem abonar els intents de repetir dinàmiques frontistes, ni a una banda ni a una altra.

L’acord de Govern no pot ser un simple repartiment de cadires i una nova relació de jerarquia entre forces polítiques per liderar l’independentisme. El nou Govern, en la seva composició, ha de projectar quina serà la resposta als reptes complexes que tenim com a societat. És necessari establir amb claredat, i publicitat, les línies d’acció política, en un acord de Govern que anunciï propostes i mesures, en comptes de disputes de cadires i prelació de partits.

La negociació d’un Acord de Govern ha de girar al voltant de cinc grans eixos: a) Pla de Xoc que atengui la salut i els ajuts i suports que apaivaguin la crisi econòmica i social; b) Mesures de reforç del Sector Públic, per garantir el Benestar i la Cohesió Social i el lideratge públic de les transformacions econòmiques; c) Estratègia Industrial concertada, per abordar els reptes ecològics i digital en la necessària transformació del mode de produir i distribuir, basat en el treball digne, la recerca, formació i innovació i l’equilibri territorial; d) Fiscalitat justa, que busqui majors recursos en els àmbits amb possibilitats de major tributació i incorpori la fiscalitat verda per reforçar el combat contra el canvi climàtics, i un nou Pacte Fiscal amb l’estat que garanteixi la coresponsabilitat fiscal, la suficiència d’ingressos i la solidaritat interterritorial; i e) Compromís per a la negociació amb l’estat del conflicte polític, que expressen amplis sectors de la ciutadania que qüestionen l’encaix constitucional actual, i la construcció d’una acord que pugui ser referendat per la ciutadania i òbviament la llibertat dels dirigents independentistes

Aquestes qüestions han de determinar la configuració del Govern. És el que s’ha d’explicar a la ciutadania. Hi ha fórmules per fer-ho possible i és en aquesta lògica que entenc la proposta pública que fa Jèssica Albiach a Aragonès i Illa. Perquè en el nou escenari polític i amb la greu crisi social i econòmica, cal assumir compromisos ferms amb la ciutadania per retornar a les institucions i la política el seu sentit i obrir espais als debats polítics i socials, on hi càpiguen les crítiques, les diferències i les contrapropostes. “De res no ens val”, com diu Marti Pol,  “l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia”, hem de demanar valentí a les forces polítiques per obrir nous camins.

La ciutadania ha de trobar en la política el vehicle on explicitar els seus malestars, sense haver de recórrer a cremar els carrers. Les organitzacions cíviques i socials han de canalitzar a través de les institucions la representació dels seus interessos propis, per poder confrontar-los sense por a sentir-se partidàriament manipulats. Necessitem una fórmula de Govern i de vida institucional on es puguin construir els consensos, polítics i socials, imprescindibles per entomar les estratègies que abordin els reptes actuals i de futur, que no son pocs, ni són simples.

Obrim una nova etapa. Un Govern que lideri, que impulsi els processos de concertació social i construeixi els consensos polítics d’una estratègia compartida de país, per millorar les condicions de vida de la ciutadania, garantir la cohesió social, equilibrar l’economia i el territori i resoldre els conflictes polítics existents. Ningú ha de renunciar a ser qui és, ni als seus horitzons polítics i ideològics. Però hem de fer que la política, la negociació i la construcció d’acords siguin el marc per fer avançar els drets socials i nacionals i on es sentin representades les àmplies i diverses majories del país.

(la versió en castellà, i un xic escurçada es publica al Diario.es del 4 de març)

Veure article complert

0 comentaris


Economia
23/12/2020


Per Joan Carles Gallego Herrera


 

Portem dies amb el debat relatiu al salari minin interprofessional (SMI). Hi ha qui nega pujar-lo, adduint raons d’oportunitat econòmica en un moment de crisi com l’actual. Hi ha qui defensa actualitzar-lo, també amb arguments de necessitat i oportunitat econòmica a les que es sumen les raons de justícia social. Estem, doncs, davant d’un debat políticament rellevant, econòmicament oportú i socialment necessari.

El debat es contextualitza en una situació econòmica i social negativa, marcada per la caiguda de l’activitat econòmica i els efectes sobre la vida de les persones, en termes d’ocupació i ingressos, i el creixement de la desigualtat. També per la decisió presa pels països del nostre entorn econòmic europeu que, tot i patir també creixements negatius del PIB, plantegen pujades del SMI pel 2021.  

Els sectors contraris a incrementar el SMI fonamenten la posició per l’impacte en els costos empresarials d’una banda, que comprometrien la reactivació econòmica, i perquè l’IPC negatiu no afectarien el poder de compra. Són arguments marcadament ideològics, més que no pas econòmics o empresarials. Obvien la funció del SMI en quant a factor d’equilibri social i d’impuls econòmic.

Ignoren que les polítiques de rendes, més enllà de facilitar o no una major igualtat distributiva, mantenen el propi funcionament de l’activitat econòmica – els salaris que paga una empresa serveixen per comprar els productes d’altres empreses-; i són motor d’innovació i progrés empresarial -les polítiques de devaluació salarial i precarietat desincentiven la inversió en capital fix i els canvis organitzatius-.

És fal·laç argüir que la inflació negativa actual no afecta el poder de compra. Aquest argument és un miratge quan parlem de la capacitat adquisitiva de les llars amb menor renda.  Si desagreguem els diferents components de l’IPC, constatem que els preus dels productes alimentaris, que són els que determinen la cistella de la compra de les llars amb salaris més baixos, han pujat el 2’6%. O que el lloguer de l’habitatge representa més del 50% de la renda d’aquestes llars.  És obvi que l’aposta per congelar el SMI és, també, socialment regressiva.

Afortunadament no tots els sectors empresarials son reactius a la pujada del SMI. A l’igual que una part important del govern, que aposta per incrementar-lo, són conscients que l’actual situació econòmica requereix mantenir fort el component de la Demanda Interna i, per tant, garantir el poder adquisitiu de les llars per mantenir viva la capacitat de consum. Del contrari l’activitat econòmica general se’n ressentirà i amb ella els ingressos fiscals, però també la situació social es pot deteriorar més -pobresa i desigualtat-  i de retruc la situació política.  

La pujada del SMI no afecta directament les grans empreses, però tampoc a les petites i mitjanes de sectors que tenen cobertura de conveni col·lectiu sectorial. Afecta directament als treballadors i treballadores no coberts per la negociació col·lectiva, aproximadament uns 2 milions de persones de sectors fortament precaritzats i altament feminitzats.

Però no és només el SMI el que afecta la situació salarial de les persones treballadores, la temporalitat i la parcialitat laboral en són també un factor determinant. Per això convé no oblidar la necessitat de combatre la precarietat actuant sobre la reforma laboral i també apostant per una transformació del model productiu que pivoti sobre productes de major valor afegit i la qualitat del treball. Sens dubte el debat tampoc pot obviar que el 25% de la població es trobi sota el llindar de la pobresa i la desigualtat creix, actualitzar el SMI o congelar-lo és un indicador del model de mercat laboral que volem –precarietat i baixos salaris- i de quina estructura econòmica projectem –innovadora i d’alt valor afegit-.

En qualsevol cas el debat del SMI és políticament rellevant. Tant pel missatge social, és una contribució al combat contra la desigualtat, tant general com de gènere; com econòmic, té en compte l’impuls de la capacitat de consum de les llars i incentiva la modernització empresarial. Però a més és conseqüent amb les referències internacionals i de la Carta Social Europea, que orienten en el 60% del salari mitjà i el 50% del salari mig la dignitat mínima salarial. El que implicaria una pujada del SMI per situar-lo en 1.116 o 1.142€ mensuals per 12 pagues,

El govern, un cop escoltat els arguments d’ organitzacions empresarials i sindicals i negociada la proposta d’actualització del SMI, ha d’assumir la seva responsabilitat i prendre la decisió. Hi ha raons de justícia social i econòmiques que apunten a l’oportunitat i necessitat de no ajornar la decisió i apujar el SMI pel 2021.

 

Veure article complert

0 comentaris


Economia
13/12/2020


Per Joan Carles Gallego Herrera


Hi ha qui intenta tapar el debat del pressupost general de l’Estat (PGE) per al 2021 en la teranyina de banderes i electoralisme. JxCat i la CUP i C’s, PP i Vox han esmerçat més temps al soroll estèril de la polarització política que no pas a delimitar les diferències quant a prioritats dels comptes públics i les opcions de política econòmica. Prefereixen instal·lar-se en la dinàmica del “nosaltres” o “ells” que no pas comprometre’s amb propostes per fer front a la greu crisi sanitària, la caiguda econòmica i les dificultats socials.

El pressupost és establir límits de despesa i límits d’endeutament, però també i sobretot, prioritzar objectius generals i finalitats de les partides pressupostàries. La proposta és expansiva i orientada a la reconstrucció econòmica i social. És lícit que hi hagi qui opti per mantenir esquemes pressupostaris d'austeritat suïcida, es negui a avançar en justícia fiscal o opti per més transferències de recursos públics als sectors privats. Però s’ha de dir i justificar, en funció de la valoració del context econòmic i social i dels reptes que es proposin.

El context econòmic en què s’ha d’actuar és de sobres conegut: caiguda del PIB i augment de l’endeutament públic; destrucció d’activitat econòmica i desocupació; augment de la pobresa i la desigualtat; insuficiència i estrès del sistema sanitari, també del sistema educatiu i dels serveis socials. Inscrit en un món global i interdependent, en què inevitablement hem d’abordar el repte climàtic, impulsant la transformació del model productiu en clau de sostenibilitat, i el repte de la digitalització, adequant les infraestructures (físiques i de coneixement). I en un moment en què la crisi sanitària posa en primer pla la protecció de la vida i la salut.

En aquest context, el projecte PGE estableix com a grans objectius, blindar el sistema sanitari, per protegir la salut de les persones; promoure la reconstrucció i la transformació econòmica, i reforçar els instruments de protecció social i lluita contra la desigualtat. Per això, l’aposta pressupostària és expansiva, trenca la lògica austeritària dels darrers anys i aposta per la inversió estratègica i la millora dels programes de reforç del sector públic. 

Pot ser insuficient, però és clar en els objectius. Pot ser discutible, però no és neutre en les opcions. Per això també el PGE trenca la lògica fiscal dominant dels darrers anys. Tot i que tímidament intervé en l’estructura d’impostos. Augmenta l’impost de patrimoni (del 2,5 % al 3,5 % les fortunes superiors als 10 M€) i l’IRPF (augmenta 2 punts en els sous superiors als 300.000 €/any i 3 punts en els capitals superiors als 200.000 €) i altres intervencions sobre societats i alguna figura impositiva lligada al canvi de model productiu. On algú veu demagògicament un atac a la “classe mitjana” (la dels sous de 300.000 €/any i fortunes de més de 10 M€) el que hi ha és una aposta per una major justícia fiscal. Aquest és un canvi de fons, evidencia el problema de suficiència del sistema fiscal (si volem serveis públic europeus, necessitem pressió fiscal europea) i la manca de progressivitat (qui més té i més guanya no contribueix en la proporció que li pertoca). És un primer pas que requerirà en el futur una reforma fiscal integral i en profunditat així com el reforç en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal.

Cal fer el debat polític del PGE sobre aquestes bases. Responen al context social i econòmic? Encerten els reptes globals que cal enfrontar? Estableix la prioritat en les persones? I l’aposta per la reactivació i la reconstrucció de l’economia en clau de sostenibilitat i digitalització? Cal una aposta de major justícia fiscal? La resta són debats interessats per amagar propostes polítiques antisocials i servils als interessos de determinats sectors econòmics, per molt que s’amaguin darrere demagògies sorolloses o confrontacions de banderes i traïcions.

La crítica al projecte de PGE ha d’explicitar l’opció de política econòmica i quina priorització de despesa proposa. Des de Catalunya hem d’avaluar si el context que es dibuixa i les propostes i prioritats que estableix s’alineen amb les necessitats de la ciutadania catalana i l’estat de l’economia. La previsió de caiguda del PIB per al 2020 a Catalunya està entre el 10 % i el 12 %, amb una caiguda de les exportacions d'entre el 20 % i el 25 %; amb un sector turístic col·lapsat, que representa el 12 % del PIB català i un 12,3 % de l’ocupació; amb una taxa d’atur en el tercer trimestre del 13,23 %, dos punts per sobre que l’estiu del 2019 (10,87 %); amb altes taxes de precarietat, amb un fort biaix de gènere en tots els indicadors; amb nivells de pobresa que superen el 25 %; etc.

Alguns estudis apunten que el retorn als indicadors del 2019 tindrà lloc el 2024. Sempre que fem la feina i optem per polítiques pressupostàries expansives i inversions estratègiques i de reforç del sector públic, relacionat amb els reptes de futur de la sostenibilitat, la digitalització i la protecció de la salut i les persones. La proposta de PGE comport invertir més de 2.500 M€ a Catalunya, la xifra més alta de la història, entre elles inversions irrenunciables en rodalies. Sens dubte aquests PGE permeten disposar de majors capacitats per blindar el sistema sanitari públic, reactivar l’economia i millorar la protecció social de la ciutadania de Catalunya. Així mateix, poden facilitar que la Generalitat de Catalunya pugui exercir l’autogovern amb majors recursos i millors capacitats. 

El caràcter expansiu, d’avenç en justícia fiscal, de prioritats sanitàries, socials i econòmiques establertes en aquest projecte PGE és una plataforma necessària per a futurs pressupostos de la Generalitat. Context i problemes compartits reclamen prioritats paral·leles. És demagògic avui voler confrontar PGE i Catalunya, pot tenir base argumental electoralista, però cap sentit econòmic ni social. 

 

 

Veure article complert

0 comentaris

 
pàgina 1 de 75

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

La teva privacitat és important

Utilitzem galetes (cookies) pròpies i de tercers per analitzar el web, permetre el funcionament d’un xat, donar suport i resoldre dubtes dels usuaris, personalitzar les opcions de navegació per a la nostra web i oferir la possibilitat de compartir i d’interactuar amb les xarxes socials. Mitjançant l’acceptació d’aquesta informació, se n’accepta expressament l’ús. En tot cas, es pot obtenir més informació sobre la nostra política de galetes o saber com deshabilitar-les o desactivar-les amb la informació que es mostra aquí.