El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Societat
02/12/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




La crisi dels refugiats entra i surt de les capçaleres dels diaris i dels titulars dels telenotícies al ritme que marquen els drames humanitaris que, de tant en tant, ens recorden l’existència d’aquesta realitat de deshumanització i d’injustícia. Però un cop passat el lament sentimental del moment, desapareix de l’agenda de la preocupació social i recula punts en la llista de prioritats de les agendes polítiques del governants. Massa sovint apareix un remor de fons que malparla de la immigració i dels refugiats i barreja paraules com fonamentalisme, violència, usurpació, per crear l’imaginari social de la por a l’estrany, a l’estranger, al diferent,  que justifiqui aixecar murs de protecció, barreres de separació.

Vist com fenòmen llunyà i aliè, ignora els llargs anys d’història que han construït la memòria de la Catalunya d’avui. Catalunya terra d’acollida, d’inclusió de gent vinguda d’arreu de l’Estat, d’arreu del món, s’ha anat configurant des de la convivència de moltes persones, de moltes cultures i de moltes creences. També la Catalunya de l’exili forçat i l’emigració per necessitat, rebuda i acollida en d’altres terres, que ha desenvolupat projectes de vida i reconstruït cultura i futurs i que han omplert bagatges personals que han retornat, per anar modelant social i culturalment aquest espai de territori que avui som. Una país capaç d’acollir s’enriqueix amb noves forces, idees i maneres i va construint la seva pròpia cultura sorgida de la trobada i la barreja.

Avui, conflictes armats, vulneracions dels drets humans, canvi climàtic i pobresa estan provocant arreu del món el desplaçament forçós de més de 290 milions de persones que han hagut de  buscar refugi i asil lluny de casa seva. Desplaçaments fets moltes vegades sense garanties, en condicions d’inseguretat i en mig de persecució i prohibicions. Les polítiques europees que han blindat les fronteres han provocat des de l’any 2000 més de 35.000 morts a la Mediterrània. Un mar que s’ha convertit en un immens cementiri.

La Unió Europea i els seus estats membres no han ofert una solució a aquesta realitat. La resposta ha estat restringir el pas, tancar fronteres i aixecar murs a les persones que arriben a la seva porta en busca de refugi. Europa avui s’ha convertit en una gran fortalesa només traspassable per qui hi arriba jugant-se la vida o sotmès a les condicions econòmiques lleonines imposades per les màfies que trafiquen amb persones. I un cop han traspassat les parets de la muralla, es troben amb el mur de l’exclusió i el racisme i el perill de l’internament al CIE. Però sabem que no hi ha barrera infranquejable per qui  té motius sobrats per fugir d’una realitat insostenible. Les dificultats del camí i la crua i injusta realitat d’una societat farisaica no frenaran qui fuig de la mort, de la por i de la misèria.

Tot i els compromisos d’acollir 17.337 persones refugiades en dos anys al conjunt de l’Estat, a dia d’avui aquests compromisos s’han incomplert, i això malgrat la situació en què es troben aquestes persones, en camps de refugiats, sense les mínimes condicions de vida digne, sense cap capacitat de retorn al seu país d’origen. Amb aquest incompliment, el nostre país i altres de la UE estan vulnerant sistemàticament el dret internacional, la Declaració Universal dels Drets Humans o la carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (UE), entre altres. Després de totes les critiques a l’acord injust i il·legal entre UE i Turquia, que mercantilitzava els refugiats  -pagant a Turquia perquè impedís el seu desplaçament- encara segueix vigent.

Les competències en polítiques d’asil són estatals, però tant el Govern de la Generalitat de Catalunya com les administracions locals han de respondre davant l’emergència que representa desplaçament forçat de persones més gran des de la II Guerra Mundial. Catalunya té competències en polítiques d’acollida i cal exercir-les i enfortir-les des d’ara mateix per fer de Catalunya terra d’acollida.

Avui hi ha a Catalunya milers de persones migrades que han marxat o fugit dels seus països. Cal garantir-les la inclusió i el desenvolupament social digne i comprometre’s a aplicar mesures contra el racisme, la xenofòbia, la LGTBIfòbia i la violència masclista que moltes vegades envolta les seves realitats. Cal promoure la seva inserció laboral, donar-los a conèixer els seus drets com a treballadors i treballadores, i la manera com exercir-los, per impedir  la seva explotació laboral. Cal evitar la seva segregació legal, que comportarà necessàriament la seva segregació social, laboral i habitacional.   

Hem de pressionar les institucions perquè defensin el dret a la lliure circulació de les persones, tal com queda recollit a l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans i perquè treballin per eradicar les causes d'injustícia, violència estructural, guerra i vulneració dels drets humans en origen que són l’arrel dels moviments forçats o no desitjats de població. Cal reclamar accions a tots els nivells per fomentar la cultura de pau.

Per això, la campanya Casa Nostra, Casa vostra ( http://www.casanostracasavostra.cat/ ), impulsada per un gran nombre de persones i entitats que de forma voluntària i compromesa vol alertar de la realitat de les persones refugiades i exigir compromisos concrets a les institucions, ha d’entrar de ple en les agendes socials i polítiques del país. No podem esperar que un nou allau de noticies, de morts a la Mediterrània, de conflictes a les fronteres, alertin els nostres sentiments i ens facin indignar en els nostres cercles tancats sense canviar les bases legals i materials que ho estan permetent. Mobilitzar-se (el proper 18 de febrer) i fer sentir la veu de la indignació és important per aconseguir una conscienciació col·lectiva, que afavoreixi el canvi d’actitud de les institucions en relació amb l’anomenada “crisi migratòria” que actualment viu la Mediterrània.




1 comentaris


Laboral
27/11/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera




Quan parlem de pobresa laboral, de pobresa social, no ens referim a fenòmens immutables de la naturalesa, ni a fets sobrenaturals sobrevinguts per un designi diví, sinó que constatem els efectes que l’organització de les relacions socials i laborals i les polítiques públiques tenen sobre les persones i les societats. Molts dels problemes del país i dels treballadors i treballadores pengen de decisions polítiques que s'han de materialitzar en els propers debats pressupostaris, sigui a l’Estat o a Catalunya, com poden ser entre d’altres la fixació del Salari Mínim Interprofessional (SMI) o l’establiment d’una Renda Garantida de Ciutadania (RGC). El SMI és una peça fonamental en la lluita contra la desigualtat social i la seva quantia té a veure amb qüestions com: la retribució legal mínima per a qui no té conveni de referència o la indexació dels ajuts públics; referència a l’hora d’establir estratègies en la negociació col·lectiva; el consum i l’estímul a l’activitat econòmica i, conseqüentment, a la creació d’ocupació; determina la base de cotització mínima, sent així peça fonamental del sistema públic de pensions, la mínima de les quals també s’hi referencia; etc.. 

Per això ha estat oportú el debat i posicionament majoritari del Congrés de diputats i diputades, que aprova una proposició de llei presentada per la diputada d'UP-En Comú Podem, Aina Vidal, per a què el SMI passi dels actuals 655 € mensuals als 950 € al llarg de la legislatura. Reivindicava així les seves arrels sindicalistes, fent-se ressò de la demanda sindical de situar el SMI en el 60% del salari mitjà del país. És un pas important, que cal veure com es desenvolupa ara en el debat en comissió on s'ha de concretar la proposta de llei. El govern del PP ja ha avisat que pot incomplir, via impugnació al Tribunal Constitucional, aquelles disposicions del poder legislatiu que contradiguin el nucli dur de la seva política i en especial a la lògica austeritària de la política neoliberal que va aplicar la passada legislatura. Ja s’ha vist en la primera reunió de diàleg social entre Govern, organitzacions empresarials i sindicals, que ha respost a la demanda sindical de pujada del SMI amb evasives i inconcrecions, situant com a barreres el sostre de despesa que marca la UE i l’article 135 de la CE i les reformes que al seu parer s’han aprovat i “funcionen”. Caldrà, per tant, que l’exigència de revisar i actualitzar el SMI surti al carrer, convertint la reivindicació sindical de pujar el SMI en una àmplia demanda social. 

Sobre el SMI, la seva existència i la determinació de la seva quantia, assistirem els propers dies a la confrontació de posicions. La realitat tossuda mostra que un baix salari mínim determina també un model econòmic i social injust i poc eficient. L’actual SMI és dels més baixos dels països de la UE i no té relació amb la situació econòmica del país. Mentre el PIB per càpita de França i el d’Espanya estan en paràmetres similars, el SMI de França és de 1.466 € mensuals, més del doble.

Els poders econòmics, i la dreta política que el representa, critica la regulació del SMI per antieconòmic i al·lega que el “lliure” mercat és autosuficient per regular l’equilibri de les retribucions en relació al creixement econòmic. Però dels 28 països de la UE, 22 tenen establert un SMI i dels que tenen les taxes d’atur més baixes, 8 tenen establert un SMI, mentre que dels sis que no en tenen (Àustria, Xipre, Dinamarca, Finlàndia, Suècia i Itàlia), dos (Itàlia i Xipre) estan entre el els que tenen taxes d’atur més altes. Mentre el Govern i alguns sectors econòmics venen defensant fa temps que salaris i creació d’ocupació tenen relació inversa, que pujar els salaris va en contra de la creació d’ocupació, hi ha qui considerem que els salaris tradueixen el grau de justícia social en la distribució de la riquesa creada i que al temps és un estímul per l’activitat econòmica.

Un altre dels arguments de crítica plantejarà que una pujada del SMI superior a la pujada mitjana dels convenis farà als representants dels treballadors reclamar majors increments en la negociació col·lectiva i, per tant, trencar la lògica de la moderació salarial. Però és un argument fal·laç, precisament perquè pujar el SMI no és només una aposta per lluitar contra la pobresa i la desigualtat, també vol trencar la lògica de la devaluació salarial en què s’ha instal·lat la política neoliberal i que tant negatius resultats ha donat en termes de justícia social, igualtat i eficiència econòmica. La creença que la moderació salarial ha estat l’element determinant en els guany de la competitivitat i en la reactivació de l’economia és negar l’evidència que l’actual procés de recuperació econòmica, que no social, s’explica fonamentalment per factors exògens (preu del petroli, tipus de canvi de l’euro, tipus d’interès). I oblida que la no actuació sobre factors determinants com els costos energètics i la innovació tècnica i organitzativa, estan condicionant que l’actual moment de reactivació reprodueixi el model de creixement previ a la crisi amb els problemes i perills que això representa. Avui amb un SMI de 655 € estem molt per sota de la mitjana europea, per sobre de Portugal i per sota de Grècia, i és un cas de dumping social, on les empreses competeixen en base a la devaluació del treball assalariat. La creació d’ocupació no es deriva de l’existència de mà d’obra barata sinó que hi hagi activitat econòmica per satisfer la demanda. Mentre la renda personal disponible no activi la demanda difícilment hi haurà activitat econòmica i, per tant, creació d’ocupació. I a Catalunya avui el SMI (655,20 € mes) està per sota del llindar de la pobresa (9.667 € any, Idescat).

El SMI és un element que ha d’ajudar a recuperar el poder adquisitiu perdut, ha d’acabar amb l’estancament dels salaris, ha de contribuir al combat contra la bretxa salarial de gènere, i ha d’obrir el debat sobre el ventall salarial socialment assumible. A partir del 2012 els poders econòmics i els governs van fer de la devaluació laboral l’objectiu central de la política econòmica. Ho justificaven per afavorir la rendibilitat empresarial per atreure inversions i crear ocupació. La via que van utilitzar va ser la reforma laboral i la retallada salarial en l’ocupació pública. El resultat ja el sabem: destrucció d’ocupació, caiguda dels salaris d’entrada en un 13,5% entre el 2007 i el 2014, la disminució salarial general del 8,5% entre el 2009 i el 2014, la pèrdua de 31.000 milions d’€ entre 2010 i 2015 en la remuneració global dels assalariats en el conjunt de la renda nacional, mentre les rendes empresarials creixen 7.100 milions d’€. El SMI perd aquests anys 4 punts de poder de compra. La devaluació salarial explica la desigualtat i la pobresa. Reivindicar la pujada del SMI i dels mínims salarials dels convenis fa imprescindible enfortir l’acció sindical en la negociació col·lectiva i l’acció sociopolítica, i acompanyar amb la mobilització el diàleg social i el debat parlamentari sobre el SMI.




1 comentaris


Societat
20/11/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Política
13/11/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 67

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies