El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Laboral
15/01/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Avui, quan el sindicalisme és a l’ofensiva per confrontar nous reptes, cal no oblidar que en aquest camí fa 60 anys, a la mina La Camocha, a prop de Gijón, a Astúries, apareix un dels mites fundacionals de CCOO. El 14 de gener del 1957 es treballava a ritme lent en protesta per les dures condicions laborals. Al final de la setmana la mina estava aturada. Quan els caps de l’empresa preguntaven als treballadors pels responsables de la protesta, aquests responien: la Comissió. La Comissió era un petit grup de miners, entre els quals hi havia un militant comunista anomenat Casimiro Bayón i altres quatre companys d’orígens i creences diverses. Naixia la primera comissió obrera. Aquella mina, aquella comissió i aquella lluita van ser el bressol de les CCOO, un important instrument per organitzar la lluita i la reivindicació dels treballadors i treballadores i la lluita contra la dictadura franquista, perquè les llibertats democràtiques anaven associades als drets laborals i als drets socials. Començaven a relligar-se els fils del sindicalisme que la dictadura franquista va perseguir a sang i foc, amb detencions, tortures, presó, morts i llistes negres. Però no es va impedir que l’organització anés creixent, coordinant-se i estructurant-se. Després, la democràcia i la legalització.

Organitzar i conquerir drets sempre és una tasca difícil. El context és qualitativament diferent, però els sindicats sempre viuen moments difícils. En els seus moments fundacionals, però també en el seu quefer quotidià, contraposant-se al poder establert. Avui, sens dubte, travessen una forta crisi: amb alts nivell d’atur, amb la devaluació de la legislació laboral, que els limita la capacitat d’acció plena, i en mig d’una ofensiva brutal per desprestigiar-los, pot semblar difícil fer sindicalisme i és fàcil qüestionar-ne la funció. De ben segur que s’han comès errors, no tot és sempre exogen, però no és moment de planys. És moment de passar a l’ofensiva, de reprendre l’impuls sindical per recuperar drets, salaris, condicions de treball, protecció social.

Estem immersos en moments de canvi: l’evolució tecnològica i la forma de produir i organitzar la producció, l’estructuració de la classe treballadora i el mateix concepte del treball, la forma d’organitzar la societat i la desdemocratització. Els retalls del context de crisi social són la desigualtat i l’exclusió social, que abasten ja quasi un terç de la població; la flexiexplotació, que és la forma de pensar que imposa la precarització, i la deslegitimació de les institucions, incapaces de respondre a les demandes socials. Amb febles xarxes de solidaritat, per no dir inexistents, s’afebleix també la capacitat del sindicalisme per confrontar-se i qüestionar un mercat que decideix unilateralment què és treball i què no ho és, com ha de ser remunerat i com s’ha de repartir.

Necessitem que el sindicalisme es reforci per actuar en aquest context: per aspirar a democratitzar l’espai on es realitza el treball remunerat, per qüestionar les pràctiques laborals que són treball autoexplotat o relacions d’especulació, i per dotar de valor el treball que no es preveu com a part del mercat laboral. Per actuar en la predistribució de la riquesa, democratitzant les relacions socials i econòmiques, i en la redistribució, disputant la democràcia política. Millorar organitzativament, associant i organitzant més i a més llocs, amb formes diverses i amb més participació. També reforçant el saber i el coneixement per disputar, en el terreny de les idees i de l’acció transformadora, les propostes de més igualtat i de més democràcia.

De La Camocha fins avui s’ha fet un llarg camí. Però la necessitat de disputar la batalla en el terreny de la igualtat segueix sent fonamental. No és possible més democràcia sense més igualtat en el treball i en la societat.  




1 comentaris


Laboral
08/01/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera




Tot just comencem gener coneixent les dades d’atur registrat de desembre del 2016: 453.645 persones registrades com a aturades a les oficines del Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC), xifra que significa una reducció interanual del 12% (62.023 aturats i aturades registrats menys que fa un any). Tot i la davallada, els nivells d’atur segueixen sent insostenibles, 170.700 persones sense feina més que el 2008, a l’inici de la crisi. Encara som lluny d’haver superat els efectes de la crisi, hi ha molta gent que vol treballar i no ho pot fer, perquè no hi ha feina; la que s’ofereix és (en la seva major part) per a feines de baixa qualificació, de curta o molt curta durada i mal pagada. Molts dels que estan en situació d’atur fa més d’un any que busquen feina (llarga durada); prop de la meitat de les persones en atur no reben cap tipus de prestació.

Hi ha un nombre considerable de persones que desapareixen de les estadístiques d’atur malgrat que no han trobat feina: o bé estan desanimades i renuncien a mantenir el registre, o bé han optat per sortir del país a buscar feina, o bé no es computen perquè estan fent alguna activitat formativa (per això la diferència entre registre i enquesta de població activa o EPA). Per tant, la reducció de l’atur no es tradueix en ocupació i encara menys en contractació estable, com evidencia l’elevat percentatge de nova contractació temporal (prop del 90% dels nous contractes). L’ocupació que es crea és escassa, precària i temporal.

Ni l’economia mostra el dinamisme suficient per donar feina (i de qualitat) a totes les persones que poden i volen treballar, ni la política està garantint uns marcs laborals que respectin el treball de qualitat i amb drets ni dota de suficient protecció social totes les persones que es troben en situació d’atur. Cal que hi hagi un gir en les polítiques econòmiques i socials del país perquè impulsin la demanda interna, amb un ús eficient del sector públic i amb polítiques salarials i de pensions que millorin les rendes disponibles.

La devaluació salarial i la precarització de les condicions de treball impulsades per la reforma laboral fomenten una recuperació desigualment repartida i un model de creixement que es basa en activitats poc productives i de poc valor afegit, que fan negoci amb l’ús de la precarietat i la temporalitat. Trobar feina no és garantia de poder dur una vida independent o sortir de la pobresa. Per això urgeix derogar les reformes laborals, enfortir la negociació col·lectiva, augmentar els salaris i el SMI, impulsar polítiques d’igualtat efectiva, garantir els ingressos de la Seguretat Social i dotar la renda garantida de ciutadania. Mesures interrelacionades per dignificar les vides, impulsar la demanda interna i la cohesió social.

Correspon als governs, a través de les polítiques públiques, promoure un canvi de patró de creixement de l’economia: que se sustenti en activitats de major valor afegit, respectuoses amb les persones i el medi ambient a partir d’un increment i reorientació de la inversió pública vers la millora de la qualitat i el contingut tecnològic de les empreses i la sostenibilitat, promovent activitats que tenen a veure amb serveis d’alt valor afegit, impulsant els serveis a les persones, apostant per la rehabilitació i l’eficiència energètica d’habitatges i equipaments, i potenciant un sector industrial diversificat amb major presència en sectors de futur.

És possible fer-ho, hi ha riquesa suficient circulant al país que es pot redistribuir i aplicar. Sens dubte, cal una reforma fiscal integral que gravi de manera justa i proporcional persones i empreses i eviti el frau, per augmentar l’ingrés públic. Mentrestant, els pressupostos del 2017, que ara es debaten, si es vol, poden impulsar la creació d’ocupació, recuperar la qualitat dels serveis públics de salut, educació i dependència, lluitar contra la pobresa amb la RGC, impulsar un pla industrial. A Catalunya tenim marge en la capacitat normativa sobre impostos (successions, IRPF i patrimoni) i tenim necessitats i demandes socials explicitades.    




1 comentaris


Política
02/01/2017


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris


Política
26/12/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris


Societat
18/12/2016


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 69

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies