El blog d'en Gallego
|  contrast   intranet

Política
12/05/2019


Per Joan Carles Gallego Herrera




Ara que som a prop de les eleccions al Parlament Europeu del 26-M no podem deixar de constatar com la Unió Europea, amb les polítiques que realitza, determina bona part de les condicions de vida i de treball de la ciutadania europea i en condiciona les expectatives de futur. Ho hem vist amb la gestió nacional de la crisi econòmica¸ quan les polítiques d’austeritat exigides per la Comissió Europea han imposat retallades de drets i prestacions socials i laborals que han provocat l’empitjorament de les condicions de vida i de treball de la majoria de la població i l’augment de la pobresa i la desigualtat.

També sabem, però, que els actuals estats nació són incapaços d’abordar en solitari els efectes socials i econòmics de la globalització capitalista, el canvi climàtic, la digitalització, els atacs als drets dels treballadors i treballadores i les restriccions a les llibertats democràtiques o el fenomen de les migracions. Avui Europa és l’actor polític principal, per la seva capacitat d’intervenció i pels efectes d’aquesta, tant pel que fa als problemes actuals com als reptes de futur.

Fa massa que el temps es dedica a les “essències pàtries” i que aparquem el debat sobre les polítiques europees, el procés de constitució de les seves institucions i del marc jurídic que l’acompanya o la necessitat de reforçar determinats aspectes competencials de la UE. Estem engrescats a debatre solucions polítiques domèstiques a problemes d’una dimensió que depassa la intervenció nacional si vol ser efectiva. Mentrestant, les sobiranies nacionals es van diluint, incapaces de fer front als grans reptes de ciutadania i planetaris, davant el poder que tenen les grans corporacions econòmiques i financeres en un món global i interdependent.  

En l’entretant, les polítiques dominants a la UE, construïdes en un marc de greu dèficit democràtic institucional, estan al servei d’un model econòmic neoliberal i prioritzen fonamentalment els interessos polítics, econòmics i financers d’Alemanya i d’unes elits que fan prevaldre el mercat per damunt de la societat. Un model autoritari, que defensa i organitza “l’ordre” del mercat per fer-lo eficient als seus interessos i que ha impregnat el conjunt de la política de la UE imposant a tots els països les orientacions contra l’Estat social (austeritat).  

Les polítiques que la Unió Europea ha imposat en la gestió de la crisi econòmica han provocat enormes negativitats: augments de la desigualtat social arreu, increment del desequilibri territorial europeu, afebliment del model social de l’estat del benestar o pèrdua de pes econòmic i capacitat innovadora en el context mundial. El 20 % més ric avui acumula més de 5 vegades la riquesa de què disposa el 20 % més pobre, 2 dècimes més que fa 10 anys.

La UE ha imposat un règim monetari centralista i uniforme que, lluny de millorar la cohesió territorial i social, ha consolidat les diferències. Aquestes són evidents i mostren les contradiccions d’unes polítiques servils als interessos econòmics i industrials dels països més avançats. Les regles de consolidació pressupostària apliquen un absurd dogmatisme fiscal que  impedeix l’impuls públic d’activitat econòmica, que podria permetre eixugar l’endeutament, al mateix temps que es permeten superàvits ociosos, com el d’Alemanya, que es podrien emprar per dinamitzar solidàriament el conjunt de l’economia comunitària amb una política d’inversions estratègiques orientades a crear ocupació digna i fer front al repte de la sostenibilitat. 

Tanmateix observem com la manca d’un marc reglamentari comú que orienti les polítiques de treball i salarials no facilita la convergència social; al contrari, aprofundeix les dinàmiques de dúmping social i desincentivan la inversió en capital tecnològic i formatiu allà on la mà d’obra és més barata. Com menys cost salarial, menys inversió tecnològica i en innovació.

El mateix passa amb la manca d’harmonització impositiva al conjunt de la UE, que provoca no només possible dúmping fiscal (en impost de societats, per exemple) sinó també importants gaps de pressió fiscal i, consegüentment, en la despesa pública, que afecten la diversitat de polítiques públiques socials, les despeses en educació, recerca i innovació o inversions en infraestructures. També explica desequilibris territorials i diferències de models econòmics i productius entre països.  

Aquesta Europa, desigual i desequilibrada, ens ha de preocupar, però, sobretot, ens ha d’ocupar. Cal forçar un canvi de polítiques i posar les institucions europees al servei de les persones i les seves necessitats. Europa ha de deixar de ser només una unió monetària, per convertir-se en allò que va marcar el seu moment fundacional: un projecte de pau, cooperació i unitat.

Els reptes globals a què ens enfrontem avui requereixen decisions clarament supranacionals per ser efectives. El canvi climàtic i la transició energètica, l’impacte de la digitalització en les formes d’organitzar la producció i la distribució de la riquesa, la tendència desregulatòria —també pel que fa al caràcter protector del dret del treball— associada a la major concentració del poder global són reptes inajornables als quals hem de donar resposta. La UE té encara el potencial econòmic i institucional per fer-hi front.

La ciutadania europea i, en especial, els treballadors i treballadores necessitem una UE que faci del pilar social europeu l’instrument, i no una declaració d’intencions, per estendre els drets socials i laborals arreu, amb garanties de compliment i compromisos pressupostaris; que estableixi un ambiciós pla d’inversions (green deal) que, al mateix temps que modernitza i adequa les infraestructures de tot tipus als reptes ambientals, impulsi la recerca, la innovació i l’educació, i generi ocupació de qualitat arreu de manera equilibrada i solidària; que lideri la funció protectora del dret del treball i les llibertats sindicals, que permeti recuperar la funció de la negociació col·lectiva, augmentant el grau de cobertura, en especial en les noves-velles formes de treball que sorgeixen, i establint protecció transnacional; que es comprometi amb una transició justa que no deixi els treballadors i treballadores desprotegits davant dels imprescindibles canvis productius que el repte climàtic i la sostenibilitat han de comportar…

Els límits de l’actual projecte europeu reclamen un esforç de construcció democràtica i de polítiques comunes reforçades, amb capacitat d’intervenció política, normativa i pressupostària, per passar de la Unió Monetària a la Unió Política, Social i Fiscal. L’alternativa no és menys Europa ni enderrocar-la. Estem assistint arreu a l’auge d’opcions polítiques que es plantegen el reforçament de les identitats nacionals, l’encastellament de les fronteres territorials i competencials, l’estigmatització de la diferència i el recurs a l’autoritarisme. L’auge de les forces nacionalistes i l’extrema dreta apunta un model d’Europa com a simple coordinadora d’estats per compartir dinàmiques econòmiques i de mercat. Unes tendències polítiques que, si es consoliden, ens allunyen d’un ideal de més i millor Europa que situï la ciutadania i el seu benestar al centre d’un projecte comú i democràtic.

La UE necessita canviar a fons la seva arquitectura institucional i posar-la al servei de la ciutadania, actuant de manera democràtica i alliberant-se de l’actual supeditació a les elits economicofinanceres. Amplis sectors socials arreu Europa s’han mobilitzat els darrers anys en defensa del medi ambient, dels drets socials i laborals, i de les llibertats i en contra de les polítiques d’austeritat, productivistes, racistes, patriarcals… posant la defensa de la democràcia al centre de la reivindicació.

Una altra Europa és possible, però, sobretot, és necessària per abordar la crisi de la democràcia i del model social de benestar i fer front a l’avenç del discurs nacionalista, xenòfob, patriarcal i autoritari. Necessitem una Europa amb capacitat de fer polítiques socials, pressupostàries, fiscals i de coordinació econòmica, que no sigui només una zona de lliure canvi de béns i serveis. Necessitem més i millor Europa, una Europa que empoderi la ciutadania, amb un projecte social de futur i engrescador que l’alliberi de la subordinació als interessos dels grans grups de poder global.

 



0 comentaris


Política
06/02/2019


Per Joan Carles Gallego Herrera




Amb pocs dies de diferència s’han presentat dos importants estudis: un de CCOO de Catalunya, que alerta i denuncia la bretxa social existent, resultat de l’empitjorament generalitzat de les condicions de treball i de vida; l’altre, d’Oxfam Intermon que denuncia les dinàmiques econòmiques i polítiques, tant globals com nacionals, que condemnen a la pobresa un alt percentatge de la població, aquí i al món, i a la immobilitat social. 

No és l’atzar ni la casualitat els que han fet coincidir dues organitzacions en la denúncia de la cronificació de la pobresa i l’augment de la desigualtat i que les empeny a proposar alternatives. És la preocupació pels efectes socials, econòmics i polítics que provoca l’observació crítica d’una realitat en la qual, mentre la taxa de guanys empresarials i la riquesa nacional augmenten, la qualitat de l’ocupació i la qualitat de vida d’amplis sectors de la població no només no millora, sinó que empitjora.

Ambdós informes aporten moltes dades que deixen clara la magnitud del problema. Però també mostren la contradicció d’una acció política que no s’hi confronta. Com s’evidencia avui a Catalunya, una de cada quatre persones es troba sota el llindar de la pobresa mentre ens mantenim per sota de la UE en recaptació fiscal sobre PIB i arrosseguem un diferencial (negatiu) de 7 punts en despesa en protecció social.

La desigualtat i la pobresa no són mals divins als quals ens hàgim de resignar. Són la lògica conseqüència d’opcions polítiques i ideològiques que promouen, desregulant les relacions laborals i afeblint el poder sindical, la injusta distribució de la riquesa que el treball crea, i justifiquen, sacralitzant el mercat i la “llibertat” individual, el desmantellament dels mecanismes de promoció de la igualtat d’oportunitats i de compensació de les situacions de necessitat. El resultat és una profunda injustícia social que fa que els pobres ho segueixin sent, i que n’hi hagi cada cop més, mentre els rics seran cada cop més rics i es concentrarà cada cop més riquesa en menys mans.

Del 2008 al 2017, el 20 % de la població amb més ingressos ha passat d’acumular un volum de renda de 4,8 vegades superior de la que disposa el 20 % de la població amb menors ingressos, a 5,7. La disparitat d’ingressos condiciona un accés desigual a l’educació i a la salut i determina les relacions socials que s’estableixen basant-se en la diferent posició social de les persones: les persones en les posicions socials més baixes acaben sent excloses de les millors oportunitats d’ocupació i de promoció social. La població en els nivells socials baixos té dificultats per garantir als seus fills que una part dels beneficis que es deriven del creixement econòmic els arribin, en especial educació i capital social i, per tant, la mobilitat intergeneracional queda limitada. La desigualtat es cronifica. Qui es troba en posició de pobresa relativa és més vulnerable socialment i més fràgil emocionalment, com mostra la correlació negativa entre desigualtat i diverses variables com mortaldat infantil, esperança de vida, embarassos no desitjats, taxes d’abandonament escolar o incidència de malalties mentals, entre d’altres. Una realitat que té, a més, un clar biaix de gènere derivat d’una determinada forma d’organització social i la cultura patriarcal que la sustenta i de la feble resposta política integral.

Altrament, els sectors socials que acumulen major riquesa són també els que disposen de major poder polític, i això els permet la defensa i la promoció dels seus interessos i blindar la seva posició social. Aquesta situació genera dinàmiques socials contradictòries: d’una banda, consolida la situació d’exclusió social i de manca d’igualtat d’oportunitats; d’altra, dificulta la cohesió social afavorint el conflicte d’interessos i la inestabilitat social. L’exclusió social i la inestabilitat afebleixen la democràcia, en una espiral dissolvent que barreja l’augment de l’autoritarisme per imposar les polítiques antisocials amb el creixement de la desconfiança en les institucions representatives i, conseqüentment, de l’abstenció de la participació política activa dels sectors socials més perjudicats. I pot dificultar el mateix creixement econòmic, al desincentivar la inversió dels beneficis acumulats. 

La sortida de la crisi evidencia el creixement de la desigualtat i fa més punyent encara la percepció social d’injustícia. Del total de l’increment del PIB de l’economia espanyola, entre el 1r trimestre del 2007 i el del 2017, el 80 % ha remunerat el capital i el 20 % el treball, cosa que fa que els salaris perdin pes en la distribució de la riquesa del país. A Catalunya la taxa de població en risc d’exclusió social (2017) és del 24,8 % (amb un clar biaix de gènere: 25,6 % dones, 23,9 % homes). 

Hi ha múltiples causes imputables, tant al funcionament de mercat laboral, on la precarietat laboral i la pressió a la baixa dels salaris expliquen una taxa de pobresa laboral del 12,2 %, molt per sobre de la de la Unió Europea, 9,6 %, l’alta taxa d’atur (encara supera el 10 %, tot i la disminució, i som lluny del 7 % dels anys previs a la crisi) i la baixa cobertura de protecció (el 2017 el 70,3 % de les persones en situació d’atur no rebien cap prestació) i la bretxa de gènere en el repartiment global de les rendes salarials (23 % en termes anuals, dades del 2016); com a la insuficient despesa en protecció social, que a Catalunya l’any 2014 era el 21,3 % del PIB davant del 28,4 % a la zona euro, que explica que a la UE les transferències socials són capaces de disminuir en més de 8 punts la població en risc de pobresa fins al 16,9 %, mentre que a Catalunya amb un impacte de només 4,8 punts, la població en risc de pobresa un cop aplicades les polítiques socials és el 20 %.

Combatre la desigualtat requereix establir un paquet d’actuacions que permetin pal·liar les conseqüències que es generen en termes d’injustícia i ineficiència social. Però el que cal és, sobretot, atacar les causes que originen i augmenten les desigualtats 

Podem pal·liar les conseqüències compensant els desequilibris i promovent la igualtat d’oportunitats (prestacions assistencials, sanitat, beques, renda garantida, indemnitzacions per acomiadament, pensions alimentàries entre excònjuges, etc.). Però necessitem polítiques i marcs regulatoris justos, que permetin intervenir millor on es crea la riquesa, i equilibrar el poder dels diferents agents socials per disputar-ne la distribució i garantir l’accés igualitari de totes les persones a la riquesa social generada (l’educació pública, la formació professional i les polítiques actives d’ocupació, el salari mínim —i el màxim—, el dret a la negociació col·lectiva, les polítiques d’igualtat, les pensions, la democràcia a l’empresa, les polítiques d’accés a l’habitatge, etc.).

El repte prioritari del país no pot ser altre que retornar la justícia social, traient  amplis sectors socials de la pobresa i tancant la bretxa de la desigualtat. I fer-ho implica revertir bona part de les contrareformes imposades aquests darrers anys. Començant per la laboral, equilibrant el poder de les organitzacions sindicals dels treballadors davant del capital per dotar de contingut real la negociació col·lectiva i la concertació social. Mentre es recuperen els nivells de despesa pública social per adequar-los als estàndards de l’estat del benestar.

Sens dubte hem d’adequar les respostes a la desigualtat —equitatives, justes, solidàries— a les necessitats i urgències que apareixen en un context complex marcat per la digitalització i la robotització i la necessitat de fer front al canvi climàtic. Una condició necessària i inajornable per fer front als reptes socials és abordar una profunda reforma fiscal, que estableixi un sistema més just, pel que fa a les contribucions dels diferents grups socials fent que les rendes altes i la riquesa paguin en correspondència, i suficientment, pel que fa a la necessitat recaptatòria d’ingressos públics, que dotin la necessària despesa social i la inversió pública per garantir el progrés social i la igualtat.

Si volem recuperar la credibilitat de la política democràtica, del conjunt d’institucions democràtiques, es necessita definir objectius de polítiques públiques i d’intervenció social que connectin amb les demandes reals i responguin als problemes reals. Cal augmentar el grau de consciència contra les desigualtats i impulsar nous consensos socials que promoguin la igualtat. 

Malauradament, avui, aquesta no és la principal preocupació de l’agenda d’acció del govern, ni tampoc emmarca el debat polític. Estem engrescats en debats abstractes, fortament ideologitzats, d’altisonants paraules, però buits de continguts materials concrets que responguin a la quotidianitat de la ciutadania, que segueix marcada per la desigualtat, el treball precari i la vida desprotegida, entre el neguit del present i la incertesa del futur. Les institucions i els seus representants s’allunyen més i més de les gents del país. I, així, altres batalles polítiques, segur que justes i necessàries, però abstractes en la seva formulació, queden cada cop més relegades a l’espai de confrontació i d’interessos de poder partidari on es fàcil alimentar el hooliganisme (i el populisme), però no transformar la realitat.

 

0 comentaris


Laboral
23/03/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

0 comentaris


Economia
24/01/2018


Per Joan Carles Gallego Herrera


... Veure article complert

1 comentaris

 
pàgina 1 de 74

icona llapis  Idiomes

Idiomes


 

icona llapis  Articles per data


icona llapis  Articles per tema



Facebook Twitter


icona llapis  Blocs i altres enllaços

font RSS

© CCOO de Catalunya

Aquesta pàgina compleix els estàndards del World Wide Web Consortium (W3C) i és accessible per a persones discapacitades.

Codi XHTML 1.0 Transitional vàlid! CSS Vàlid! Nivell A de les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI

La teva privacitat és important

Utilitzem galetes (cookies) pròpies i de tercers per analitzar el web, permetre el funcionament d’un xat, donar suport i resoldre dubtes dels usuaris, personalitzar les opcions de navegació per a la nostra web i oferir la possibilitat de compartir i d’interactuar amb les xarxes socials. Mitjançant l’acceptació d’aquesta informació, se n’accepta expressament l’ús. En tot cas, es pot obtenir més informació sobre la nostra política de galetes o saber com deshabilitar-les o desactivar-les amb la informació que es mostra aquí.